Cercar en aquest blog

dimecres, 24 de març del 2010

Karl Jaspers

Sembla que hi ha un llenguatge mut com a germen i com a trànsit. Allò decisiu del conèixer --el salt a allò nou, l'inici, la comprensió originària i anticipada-- segurament succeeix en forma de pensament mut. Però allò après germinalment d'aquesta manera no s'entén sense el llenguatge ni es desenvolupa sense ell. En realitat no hi ha antecedència. Ni el pensament va davant del llenguatge ni el llenguatge va davant del pensament. El germen és el punt de la creació lingüística. Es tracta d'una mena d'intel·lecció o aprehensió anterior al lenguatge que es desenvolupa tot seguit en ell i només en ell. Pensar i parlar són actes simultanis. El desenvolupament de qualsevol dels dos és el d'un d'ells amb l'altre. L'únic límit és el punt de la creació de paraules, aquesta llavor que, encara que sembli estar més enllà del llenguatge, es manifesta exclusivament com a llenguatge. D'aquí que els nostres conceptes, percepcions i sensacions visuals aspirin agitadament a expressar-se verbalment, ja que només en l'expressió verbal esdevenen clars i certs. Mentre busquem el llenguatge adequat ens sentim com en el moment de preparació i la vaguetat ens produeix sentiments de negligència.

Karl Jaspers, Die Sprache (1948)

dilluns, 22 de març del 2010

CARLES CAMPS MUNDÓ

 1
Etern és aquí, etern és això: mutació sense atributs de temps. Els animals no moren, les plantes no s'assequen, les pedres no es trenquen. Són les paraules les que diuen que aquest gos està malalt, que aquest pi s'està morint, que aquest còdol s'ha fet miques. Etern és ignorada successió. Només viu allò que no viu instintivament. Instantivament.

2
L'animal no guarda records. Només té instint, perpetu instant, i potser un cop ensinistrat mostra obediència, submissió, comportament reflex. Però no recorda. No té paraules per rememorar-se. Viu sense passat, i això el fa immortal mentre viu. La mort nia en la memòria.


Carles Camps Mundó, La mort i la paraula (2010)

dimarts, 16 de març del 2010

HÉlÈNE CIXOUS

H.C.: La meva llengua és l'únic refugi, tenint en compte que es pot perdre tot, fins i tot els països. I sempre he tingut una por terrible que no quedés ni la llengua mateixa. Kafka era el meu últim recurs: va escriure fins i tot quan ja no quedava res d'ell, quan estava devorat per la tuberculosi, perquè encara que la tuberculosi és l'enemic, la mort, no és la deshumanització que ens fa deixar d'escriure perquè ja no hi ha humans. Això em feia una por terrible. Sempre he cercat en aquesta direcció, i he estimat les persones que havien salvat la paraula, especialment als camps de concentració. Així doncs, Mandelstam.

Q.L.: Cercant el que vostè anomena l'humà, al cap i a la fi.

H.C.: Sí, però l'esdevenir humà de l'humà. Sento afecció per aquests exemples. Els marrans, amb què Jacques Derrida s'identifica, em toquen profundament, unes persones separades del seu origen, recloses en l'oblit, que balbucegen una llengua que no entenen, que ja no vol dir res, hereus de relats transmesos oralment, alterats, estranys. Tanmateix, es tracta de la fe suprema, boca a boca continuar transmetent-se la paraula, perquè es tracta d'una paraula: altament poètica, conduïda per l'esperit, per una aspiració.

Q.L.: És cega però hi veu

H.C.: I entén el que no entén



Hélène Cixous, "La llengua m'és l'únic refugi". Entrevista editada per Bertrand Leclair. Quinzaine litteraire, 793. París, 2000 (Inclosa al llibre La llengua m'és l'únic refugi)

dissabte, 6 de març del 2010

Jordi Marrugat (Adorno)

[...] l'excessiva difusió editorial i crítica d'una certa mena de poesia que, ultra caracteritzar-se pel narcissisme i el solipsisme [...], pretén imposar-nos la pròpia idea de vida, ésser humà i poesia. La creu l'única i veritable. I res més contradictori amb la mateixa poesia --bé, amb la simple intel·ligència-- que això. [...]

En efecte, no sembla raonable a l'autor d'aquestes pàgines que ens vulguin fer creure que la poesia ha de ser l'explicació en ratlles curtes de la vida d'un autor encegat pel plaer del propi onanisme. No sembla raonable que puguin anivellar-se poesia i prosa administrativa prescindint de l'esforç que ha de reclamar la primera no per dificultar sense més l'accés del lector, sinó per ampliar-li la capacitat comprensiva més enllà del que permeten la premsa del cor o el Diari Oficial de la Generalitat. Com ja va denunciar T. W. Adorno, la poesia de sentit immediat és un dels poders alienadors més abjectes.


Jordi Marrugat, La revolució com a origen de l'escrptura de Carles Hac Mor i l'escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució (2010)

dijous, 4 de març del 2010

Hugo Mujica

L'origen de l'ésser i l'origen del llenguatge no han coincidit mai, per això tampoc no hem deixat mai de parlar.
Quan vam començar a fer-ho, ja érem. L'ésser ja hi era. I quan es vol conèixer l'ésser, l'ésser i no la paraula "ésser", ens abismem en l'absència de la paraula, en un silenci anterior, sempre anterior.

Parlar és començar: partir. Parlar és sempre després, sempre deriva.

Tot el que es vulgui transmetre transmet, en primer lloc i sempre, el llenguatge que ho transmet, que es transmet ell mateix. Tot el que es vulgui dir es diu en paraules, fins i tot la seva impotència per dir.

El relat de la creació bíblic és la creació del relat. El caos és cosmos perquè el llenguatge que ens conta com va arribar a ser és el llenguatge que, contant-lo, anomenant-lo, el fa cosmos.



Hugo Mujica, La pasión según Georg Trakl (2009)