Cercar en aquest blog

diumenge, 29 d’agost del 2010

F. CARREÑO

Si un poeta parla de la profunditat del pensament, tornarà a la imatge la frescor de l’ombra i l’amenaça de la fosca. En fer-ho està col·locant el llenguatge en un punt d’origen, en el moment fundacional de la realitat i del llenguatge, s’està allunyant de les paraules i està tornant al món. Per a l’home, el món comença amb el llenguatge, comença i es dissol. La paraula crea i aniquila el món. El poeta lluita contra el sentit per tornar als sentits, al moment en què la paraula està a punt de ser pronunciada, quan la sinestèsia és encara una sinergia.


Francisco Carreño “Sentido y verdad”. A Microfisuras n.13. Gener de 2001

divendres, 27 d’agost del 2010

FLORENCE DUPONT

La invenció de la literatura, en el sentit històric del terme "invenció", és precisament això: escriure textos que no només exigeixen ser llegits --ja que totes les inscripcions destinades a fer parlar les coses mudes contenen la mateixa exigència--, sinó que posen el lector en situació de ser subjecte de l'enunciació i no l'instrument d'una oralització. El lector, en convertir-se en el pare de l'escrit llegit, és capaç de defensar-lo i de comentar-lo, domina la llengua que el produeix i, per tant, el seu sentit. Es comprèn que qualsevol altre model de lectura no tingui aquest efecte literari. [...] Els antics van conèixer moltes maneres de llegir un llibre, però, pel que es veu, mai no van conèixer aquesta lectura literària sinó sota la forma d'una re-escriptura, allò que en diem un "remake". Escriure l'Eneida era, segurament, per Virgili l'única lectura literària possible d'Homer, l'única manera possible per a ell de col·locar-se com a subjecte de l'enunciació.

Florence Dupont, L'invention de la littérature. (1994)

dissabte, 21 d’agost del 2010

JACQUES DUPIN

Absent, la poesia sempre ho ha estat. L’absència és el seu lloc, hi roman, és la seva herència. Plató la va bandejar de la seva República, i mai més no hi ha tornat. No ha tingut mai dret de ciutadania. És fora. Insurgent, sempre empipadora, capbussada en un son actiu, una inacció bel•licosa, que és el seu veritable treball en la llengua i en el món, envers i contra tots, un treball de transgressió i de fundació de la llengua. [...] La poesia, si existeix, si és que mai ha existit, no té cap necessitat de sortir del seu laberint subterrani, ni de desviar-se del seu traçat volàtil. [...] No té cap necessitat de ser vendible, de ser llegible. [...] Viu de no res. O de l’aire del temps. Del desig, i de la mort. I del buit que l’alça... I tanmateix s’adreça a algú. [...] Quan l’escriptura poètica ja no està subjectada al poder –des del moment que se’n separa per jugar el seu joc, jocs d’amor, de llengua i de mort–, no hi ha cap assemblea que la rebi i la reconegui. No hi ha ningú. Avança, es cava un forat, o va derivant a la superfície, o s’evadeix en el cim de l’aire. És absent, i respira, amb el bategar negre d’una solitud que és confrontació amb la llengua, amb al mort de la llengua, amb el seu ressorgiment lluminós...


Jacques Dupin. Citat per Arnau Pons a “Rúfol de Khlèbnikov”, dins: Nissaga d’abolits (2010)

dimarts, 17 d’agost del 2010

NOVALIS

És una cosa ben boja, això de parlar i escriure; el veritable diàleg és un mer joc de paraules. ÉS d'admirar el ridícul error que fa que la gent cregui--que parla per dir les coss. Precisament, allò propi del llenguatge, que només es preocupa d'ell mateix, no ho sap ningú. Per això constitueix un misteri tan meravellós i fecund--que quan algú parla per parlar justament llavors expressa les veritats més originals i magnífiques. Si vol parlar d'alguna cosa determinada, però, el llenguatge, capritxós com és, aconseguirà que digui les coses més ridícules i equivocades. D'aquí prové també l'odi que no poques persones serioses senten contra el llenguatge. Noten la seva mala intenció, però no noten que aquell xerrar que ells menyspreen és el costat infinitament seriós del llenguatge. Si aconseguíssim de fer entendre a la gent que el llenguatge és com les fórmules matemàtiques--constitueixen un món en ell mateix--juguen només amb elles mateixes, no expressen altra cosa que la seva meravellosa natura i precisament per això són tan expressives--i per això s'hi reflecteix el singular joc de relacions de les coses. Només per la seva llibertat són membres de la Natura i només en els seus moviments lliures es manifesta l'ànima del món, que els converteix en una delicada mesura i en compendi de les coses. Això mateix succeix amb el llenguatge--qui tingui una sensibilitat adequada per a la seva digitació, per al seu compàs, per al seu esperit musical, qui percebi en si la suau eficàcia de la seva natura interior, i mogui segons això la seva llengua o la seva mà, aquest serà un profeta; per contra, qui tal vegada ho sap, però no té ni oïda ni sensibilitat suficients, escriurà veritats com aquesta, però el llenguatge mateix l'enganyarà i els homes se'n burlaran com ho van fer els troians amb Cassandra. Encara que amb això crec haver indicat, de la manera més clara, l'essència i la missió de la poesia, sé que cap humà no pot entendre-ho i que he dit una ximpleria, perquè ho he volgut dir, i d'aquesta manera no sorgeix poesia. ¿Com ho faria, però, si hagués de parlar?, ¿i si aquest instint del llenguatge que em fa parlar fos un senyal del llenguatge, dels efectes del llenguatge en mi?, ¿i si també la meva voluntat només volgués allò que haig de fer, això podria ser finalment poesia sense jo saber-ho ni creure-ho i fer comprensible un misteri del llenguatge?, ¿i així jo seria un escriptor perquè el destí m'ha cridat, ja que un escriptor no és altra cosa que algú posseït per l'entusiasme i l'esperit del llenguatge?--


Novalis, Fragments. Trad. de Robert Caner-Liese

dissabte, 14 d’agost del 2010

VALÉRY

En els esperits no-poètics sempre es manifesta la tendència a traduir al llenguatge de la prosa el text escrit en vers. És allò que ells en diuen "comprendre". Aquesta operació és possible quan el poema no val res, és la demostració de la inutilitat i l'arbitrarietat de la seva condició formal.

*

Un vers comprensible, però "bell" és bell per allò incomprensible que conté. Per exemple, per la simetria de les paraules.
L'experiència i la temeritat de Mallarmé consistiren a ubicar allò incomprensible en primer pla, sense menystenir la resta, la ressonància, els armònics secundaris.

*

El poeta no té com a objectiu comunicar un "pensament", sinó fer néixer en l'altre l'estat emotiu que convé a un pensament anàleg al seu (tot i que no idèntic). Ni en l'un ni en l'altre la idea no té més que un paper limitat.

*

La poesia no ha d'exposar idees. Les idees (en el sentit comú de la paraula) són expressions o fórmules. La poesia no rau en aquest moment. Es troba en un temps anterior, aquell en què les coses mateixes estan com prenyades d'idees. Per tant, ha de formar o comunicar l'estat sub-intel·lectual, o pre-ideal, i reconstituir-lo com a funció espontània, mitjançant tots els artificis necessaris.

*

"I el meu vers, bé o malament, sempre diu alguna cosa." (Boileau)
Aquest és l'inici i el gèrmen d'una infinitat d'horrors.

*

[...]
L'objectiu d'aquell que balla no és caminar. La seva finalitat no està en l'espai i, per tant, espai i aparells de desplaçament només són mitjans. Aleshores les cames ja no serveixen per passar i arribar. El mateix passa amb les paraules, que no serveixen per informar i informar-se.

*

Quan un vers és molt bonic, ja no es pensa a comprendre'l. És un fet, no un senyal.




Paul Valéry, dels Chaiers (1871-1945)

dimarts, 10 d’agost del 2010

PETER SLOTERDIJK

[...] per a l'home, com a ésser finit que parla, el començament de l’ésser i el començament del llenguatge, sota cap circumstància no van mai junts. Ja que quan comença el llenguatge l’ésser ja hi és; i qui vulgui començar per l’ésser caurà en el forat negre de l’absència de la paraula.

[...] Potser aquesta impossibilitat de començar amb el propi començament pugui explicar l’origen de l’activitat mítica, que apareix al costat del fenomen de la cultura, indissoluble a ella. Des que “allò” [es] “existeix” [gibt], els homes expliquen històries més o menys fantàstiques sobre el que hi va haver en el començament real, per tal de tenir alguna cosa en què poder-se basar quan, aprenents de notari tardans, comencen a connectar-se amb la història en curs. Si “l’home” és l’animal narrador per antonomàsia és perquè també és la criatura condemnada a començar i obligada a orientar-se en el món sense possibilitat de ser testimoni del seu començament “real”. No està destinat a poder començar amb ell mateix com un animal privat de llenguatge que ensuma l’obertura del defora, sinó a fer-se càrrec d’ell mateix tot sol des del moment que el llenguatge el fa ser ell mateix. D’aquí que tapi el buit del començament amb relats i que comenci a embolicar-se en aquests relats, perquè ell és la criatura que no disposa del seu començament

Peter Sloterdijk, Zur Welt kommen – Zur Sprache Kommen. Frankfurter Vorlesungen. (1988)

dilluns, 2 d’agost del 2010

Carlos Thiebaut

Cap representació, cap atribució d’un nom a algú, cap autoidentificació per mitjà d’un signe, paraula o acció pot ser entesa ja ingènuament. (Tota immediatesa d’anomenar és ingènua i, per això, culpable, ja que ha d’exercir-se com a una elisió intencionada de la reflexivitat que constitueix, ja, tota forma de representació.) Aquesta ingenuïtat és una altra manera de caure per sota de les exigències del present, com si poguéssim pensar-nos en un món “de nou” sense fissures i on cada cosa, cada objecte, tingués un nom definitiu i segur. Però hi ha moltes dades que ens fan pensar que aquestes darreres frases són més un programa normatiu que no pas una definició d’un estat de coses. Enfront a aquest programa, el somni místic d’aquella coherència i d’aquella identificació segueix tenint encara, sens dubte, l’atractiu que té el llenguatge ontològic –el llenguatge directe de les coses–. Davant d’aquesta temptadora seguretat aquest llenguatge no arriba a entendre, no obstant, el desacord ètic amb el present, i no pot tematitzar el refús dels noms imposats des de textos imposats ni pot comprendre la negació dels noms inservibles. La mística no només és el llenguatge directe de les coses, sinó també el llenguatge d’allò altre, de la veu altra, no de la veu pròpia.

Carlos Thiebaut. Historia del nombrar (1990)