Cercar en aquest blog

dimarts, 30 de novembre del 2010

PALAU I FABRE

El poeta és un mèdium. De qui o de què? En primer lloc, de les forces obscures de la naturalesa, del vegetal i del mineral sobretot, que intenten, en un esforç suprem, d'expressar-se a través d'ell; en segon lloc, dels seus avantpassats, de les ànimes que sobreviuen en ell i que, a voltes, arriben a fer-se presents fins a la transparència; i, finalment, d'ell mateix... Ho prova l'estat d'excepció en què compon els seus poemes. Els poemes li són donats fets, i el seu treball —sovint penós i desesperant fins a la follia— no consisteix sinó a anar-los pouant de les profunditats d'ell mateix, és un treball d'extracció que pot arribar a una fondària secular. Per això no s'ha de parlar tant de bons i mals poetes com de bons i mals mèdiums, de bons i mals conductors de poesia. Rarament un poema es dóna íntegre, tal com estava prefigurat. Pot haver-hi mots que triguin anys a pujar a la superfície, o que no hi pugin mai. Aquests mots acostumen a il·luminar tot un passatge i a donar sentit i cohesió a la resta de l'obra, que és sempre un sistema solar.
Cal estar atents, i vetllar en la tenebra, i fer obscurir el migdia. Només així, amb ulls de foc, amb urpes de voltor i, a la vegada, amb les mans curoses d'una ajudant de partera, ens serà donada, de tant en tant, aquesta cosa rara, sempre dura i fosca com un diamant, misteriosa, que és un poema.


Josep Palau i Fabre, "El mèdium" (1945). Dins Quaderns de l'alquimista (1976)

dilluns, 22 de novembre del 2010

JACQUES DUPIN

"Experiència sense mesura, excessiva, imperdonable, la poesia no omple, sinó que, al contrari, aprofundeix encara més la mancança i el turment que la susciten. I no és pas perquè triomfa, ella, sinó perquè s’abisma amb ell, abans de consumar un divorci fecund, que el poeta camina amb pas segur cap a la seva pèrdua total. La seva caiguda, ell no té el poder d’apropiar-se-la, cap dret de reivindicar-la ni de treure’n benefici. No és més que un accident en el camí, que empitjora a cada repetició. El poeta no és un home menys petit, menys indigent i menys absurd que els altres homes. Però la seva violència, la seva debilitat i la seva incoherència tenen el poder d’invertir-se en l'operació poètica i, per un canvi fonamental, que el consumeix sense créixer, de renovar el fràgil pacte que manté l'home obert en la seva divisió, i li fa habitable el món"

Jacques Dupin, "L'Embrasure". Dins: Le corps clarvoyant (1999)

dijous, 18 de novembre del 2010

NELLY SCHNAITH

La nova situació del poder i del saber en el nostre segle condueix a una opció existencial, moral i política que es pot resumir així: o bé el subjecte i la societat són capaços de suportar allò paradoxal i indecidible en l'estatut d'un poder i un saber sotmesos per principi a interpretació, qüestionament, desmitificació, erosió, trnasformació, o sigui, són capaços de suportar la seva "dessubstancialització" acceptant el risc i el dessassosec de treballar i elaborar sens descans els signes desabsolutitzats de l'autoritat i de la legitimitat com a marc de referència de la vida col·lectiva, o bé dimiteixen, s'encomanen a falses seguretats remetent la indeterminació de qualevol fonament últim a determinants espuris, a qualsevol poder imaginari que es presenti, en la seva suposada literalitat, com a únic veritable, tancat per altra banda a la dimensió de l'altre o d'allò altre, una instància, ara ho sabem, que ha de ser mitjancera de tota identitat i de tot sentit a seques, en tant que la condició humana mínima exigeix conjugar la unitat amb la pluralitat, sostenir les demandes contradictòries de la raó i la passió, crear sentit enmig la desraó, conviure amb la mort.


Nelly Schnaith, Paradojas de la representación. (1999)

dimecres, 10 de novembre del 2010

BENJAMIN

Una de les tasques principals de l'art ha estat sempre la de provocar una recerca , per als resultats de la qual encara no ha sonat l'hora. La història de tota forma d'art passa per uns períodes crítics i empeny a uns efectes que sense forcejaments només podran ésser obtinguts en un altre nivell tècnic, és a dir que solament poden donar-se en una nova forma d'art.


Walter Benjamin, Das Kunstwerk im Zeitalter seiner technischen Reproduzierbarkeit (1936). Trad. Antoni Pous

dissabte, 6 de novembre del 2010

BOUVERESSE (PROUST)

En la idea que se'n fa Proust, el treball intel·lectual comporta manifestament dos aspectes, dels quals tan essencial és un com l'altre: l'esforç de clarificació, pel qual el material disponible és extret de l'obscuritat; i el treball de la forma. Sobre aquests dos punts, l'artista gaudeix del privilegi de ser capaç d'usar un instrument de coneixement privilegiat que teòricament sembla estar a disposició de tothom, al menys pel que concerneix al primer aspecte, però que només és realment desenvolupat i utilitzat conscientment per uns quants. Tenint en compte el que s'ha dit més amunt, és essencial d'adonar-se que el treball de la forma no pot consistir a buscar la forma més apropiada per a un contingut de coneixement ja preexistent, ja que és, d'una manera essencial, la forma mateixa que funciona aquí com un mode d'accés al coneixement.

Jacques Bouveresse. La connaissance de l'écrivain (2008)