Cercar en aquest blog

divendres, 29 de gener de 2010

Belén Gopegui

Cada vegada que s'engega un ordinador es dóna una situació paradoxal. Perquè en teoria l’ordinador no sap fer res fins que no es carrega el sistema operatiu [...] Es necessita, per tant, un mecanisme d’arrencada que sigui capaç, diguem, de donar-se instruccions a si mateix i que aconsegueixi carregar aquest conjunt de programes que gestionen la resta d’operacions. Les novel·les, tal i con jo ho veig, no són aquest mecanisme d’arrencada. Les novel·les s’assemblarien més als programes amb què gestionem alguns dels nostres recursos reals i imaginaris.

[...] Si el sistema econòmic fos un altre –i, per cert, li agraeixo l’expressió, ja que crec que no es tracta tant que un altre món sigui possible, sinó que aquest món seria més habitable amb un altre sistema econòmic–, aleshores el mecanisme d’arrencada carregaria, junt amb els altres programes, unes altres narracions, unes altres formes d’imaginar la vida i d’explicar-nos el que ens passa. Per això el marge del novel·lista és petit. Les nostres obres no estan ja escrites, però sí que ho està el sistema operatiu en què es desenvolupen.

[...]  Advoco per gairebé tot. Allò emmascarat i subtil, l’abordatge directe i contundent, allò emmascarat i contundent, qualsevol altra combinació. M’interessen especialment les novel·les que s’enfronten amb la contradicció capital-treball, avui dia ben escasses. [..] Crec que cada dia s’escriuran més novel·les que trenquin no només el gel de l’ànima, sinó també les vitrines del lloc on tot es ven, novel·les de l’altra banda, d’allà on s’admet que les regles podrien ser diferents: novel·les que no tinguin lloc en l’urna de vidre dels sentiments protegits, els valors acceptats, la submissió sense restes de malenconia. Hi haurà qui digui que aquestes novel·les ja formen part de la història de la literatura, però jo no ho crec. Aquestes novel·les estan a fora. I no són elles les que haurien d’entrar; som potser nosaltres que ens podríem apropar al lloc on són elles.


Belén Gopegui, Un pistoletazo en medio de un concierto (2008)

dilluns, 25 de gener de 2010

Cage

Thoreau deia que en sentir una frase notava com els seus peus marcaven el pas. Un meu amic, Norman Brown, explica com la sintaxi, o la manera com es construeix una frase, és idèntica a com s'organitza un exèrcit. A mi m'agradaria desmilitaritzar el llenguatge. "Empty words" fa això, no té cap sentit, no diu res, però no obstant hi ha sons que provenen de les paraules, encara que no signifiquin res. És el tipus de llenguatge que la gent fa servir quan estima, no quan intenta imposar-se. Quan s'estima es diuen ximpleries, quan es combat es diuen frases.


John Cage. Sobre "Empty words" (1977)

dissabte, 23 de gener de 2010

Pasolini


El règim feixista no va ser altra cosa, al capdavall, que  un grup de criminals al poder, i aquest grup de criminals al poder no va poder fer res en realitat, no van reeixir a incidir realment en la realitat d’Itàlia, només molt llunyanament. [...] Ara, en canvi passa el contrari, amb els règims democràtics i tot això. Però aquella aculturació , aquella homologació que el feixisme no va aconseguir de cap manera d’obtenir, el poder d’avui —és a dir, el poder de la societat de consum— en canvi, l’aconsegueix perfectament destruint les àrees de realitat particular, matant realment els varis modes de ser persones que a Itàlia s’han produït històricament en  maneres molt diferenciades. i aquesta aculturació està destruint la realitat d’Itàlia. Es pot dir de manera sensata que el veritable feixisme és realment  aquest poder de la societat de consum que està destruint Itàlia. I això s’ha esdevingut tan ràpidament que  en el fons no ens en adonem. Ha passat en aquests sis, set, deu anys darrers. Ha estat una espècie d’íncube i hem vist entorn nostre Itàlia destruir-se, desaparèixer, despertant les forces d’aquest íncube i mirant al voltant nostre ens adonem que no hi ha res a fer.

Pier Paolo Pasolini. Declaracions a la platja d'Ostia, 7-02.1974
http://www.youtube.com/watch?v=e6ki-p1eW2o

dijous, 21 de gener de 2010

Llull

On, aitant com enteniment és pus unit a ànima que paraula, aitant més enteniment és pus aparellat a demostrar veritat que paraula; e per esta proprietat aital, paraula no ha poder que pusca demostrar ni significar tanta de veritat com enteniment pot entendre [...] car moltes vegades s'esdevé que enteniment entén una cosa, e paraula ne significa altra contrària a la veritat que l'enteniment entén.

Ramon Llull, Llibre de contemplació (1273)

dimecres, 20 de gener de 2010

Arthur Schopenhauer

En tots els temps sempre hi ha dues literatures, paral·leles i oposades: una de real i una d’aparent. Aquella, la real, arriba a ser la literatura permanent, feta per homes que viuen per a la ciència i la poesia, avançant seriosament i compassadament, però molt a poc a poc, produint a Europa una dotzena d’obres cada segle, però obres que romanen. L’altra literatura està escrita per homes que viuen de la ciència o la poesia; va de pressa, al galop, amb gran cridòria i molt soroll, omple cada any el mercat amb molts milers d’obres, però al cap d’uns anys ve la pregunta: On són les obres? On és la glòria tan ràpida i sorollosa? Podem anomenar-la, a aquesta, la literatura passatgera; i, a l’altra, la permanent.

Athur Schopenhauer, Parerga und Paralipomena (1851)

dimarts, 19 de gener de 2010

Alejandra Pizarnik

El meu estil és o serà, forçosament, artificiós. A causa del buit, a causa de la teva impossibilitat d’apoderar-te del llenguatge. El llenguatge m’és aliè. Aquesta és la meva malaltia. Una confusa i dissimulada afàsia. D’aquí que no pugui escoltar música. D’aquí la meva facilitat per aprendre cançons en idiomes que no sé. Malaltia d’atenció o alienació. Tot té nom, però el nom no coincideix amb la cosa a què em refereixo. Per a mi el llenguatge és un desafiament, un mur, alguna cosa que m’expulsa, que em deixa a fora. Mai no he pensat amb frases. Tan sols unes quantes paraules que zumzegen des de la meva infantesa [...] El que mai no vaig poder percebre és el ritme del llenguatge, ni cap ritme. Quan llegeixo, llegeixo cada paraula aïllada, fins i tot les preposicions, com si estigués fent una autòpsia.




Alejandra Pizarnik, Diarios, 1954 – 1971 (2003)

dilluns, 18 de gener de 2010

ROTHKO per SCULLY

En una altra declaració cèlebre, el 1949, Rothko deia que la seva intenció era d’arribar a la claredat i a l’eliminació de tots els obstacles entre la pintura i la idea [...]. Aquesta proclama és molt clara pel que fa a la intenció conscient de Rothko. Però per Rothko aquesta no és sinó la meitat de la història i, pel que penso jo, menys de la meitat de la raó del seu etern atractiu. El seu impuls conscient i disciplinat cap a la claredat visual és el resultat directe del seu rigor intel·lectual. Però la seva capacitat tan duradora d’evocar el misteri ve d’una font emocional més profunda, més instintiva.




Sean Scully, Mark Rothko (1998)

diumenge, 17 de gener de 2010

Peter Handke

Estic del tot d’acord amb Nietzsche, que considera la filologia com a una de les ciències més decisives. Aquesta lectura allargassada, la lectura més reflexiva, més curosa, que es realitza en aquests casos, és també un dels meus ideals. Però vull dir que precisament a Langsame Heimkehr [Lent retorn], precisament en aquest text estrany, vaig poder imaginar-me que els... Diguem-ho sense embuts: els germanistes o els investigadors dels textos també aprenen una nova manera treballar, ja que aquestes oracions i les seqüències d’oracions són autèntiques, no en la matèria sinó en la forma; s’ha de notar que darrere això no hi ha res d’epigonal ni res de pretès, ni tampoc un modes que es puguin criticar o propiciar, sinó que allí s’hi realitza una recerca lenta i potser també escabrosa, plena de dificultats. Hi ha apreciacions que vaig llegir a propòsit de Langsame Heimkehr... De veritat que m’hauria semblat molt interessant que ells haguessin examinat de nou la seva especialitat i els seus mètodes. Això també hauria de ser una necessitat per a molta d’aquesta gent, perquè l’instrumental conceptual també pot ser qüestionat tal com jo qüestiono la meva manera de fer, o l’examino. Aleshores, sí que una obra tan fragmentària i amb certesa no acabada de sortir a la llum, hauria de possibilitar a un estament professional d’aquests que s’han encallat, poder començar de nou, iniciar un començament paral•lel. Ja que jo també vaig començar.




Peter Handke, Aber ich lebe nur von den Zwischenräumen. Converses amb Herbert Gamper (1987)

dissabte, 16 de gener de 2010

Andreï Tarkovski

[...] ja que el problema és que el coneixement del món no té res a veure amb una progressiva descoberta de lleis verdaderes o objectives. En efecte, les cadenes d’aquest coneixement pseudoreal posen traves a la nostra embranzida cap a la veritat — ja que és un camí que va de la veritat cap a l’exterior de la veritat. Com més nosaltres “coneixem” i més ens sentim “fonamentats” a creure que tenim el dret de fixar les lleis — aquestes ens fan equivocar inculcant-nos la idea que el coneixement és possible. És una il•lusió, car en realitat no podem pas acostar l’absolut, el misteri... i qualsevol forma d’”aproximació” és realment un “allunyament”.


L’home té la impressió de conèixer. Però aquest procés, que és controlat per l’home, és incapaç d’establir el més mínim contacte amb la veritat. Algú dirà que les nostres percepcions sensorials són un mitjà fiable d’accedir a la veritat. Jo respondré que la nostra percepció és la nostra percepció, i no res més; pel que fa a la veritat, com la realitat, no té cap relació amb la percepció. Ja que la percepció és subjectiva, mentre que la realitat és divinament freda per la seva mateixa objectivitat



Andreï Tarkovski, Journal 1970-1986, (1988)

divendres, 15 de gener de 2010

Barthes

El somni: conèixer una llengua estrangera (estranya) i, no obstant, no entendre-la: percebre-hi la diferència, sense que aquesta diferència no sigui mai recuperada per la socialització superficial del llenguatge, comunicació o vulgaritat; conèixer, refractades positivament en una llengua nova, les impossibilitats de la nostra; aprendre la sistemàtica d’allò inconcebible; desfer el nostre “real” sota l’efecte d’altres escenes, d’altres sintaxis; descobrir posicions inaudites del subjecte en l’enunciat, traslladar-ne la topologia; en una paraula, davallar a allò intraduïble, sentir-ne la sacsejada sense esmorteir-la mai, fins que en nosaltres tot l’Occident s’estremeixi i trontollin els drets de la llengua paterna, la que ens ve dels nostres pares i que ens converteix, al seu torn, en pares i propietaris d’una cultura que precisament la història transforma en “natura”.



Roland Barthes, L’empire des signes (1970)

dijous, 14 de gener de 2010

Chantal Maillard

Què significa crear? Quina funció tenen actualment les arts? Quina funció té el poema? ¿Segueixen tenint avui en dia, com la van tenir en l’antiguitat, una funció social, o s’han convertit en un d’aquests béns que els governs protegeixen per por de quedar-se sense aquest pòsit cultural que diferencia uns pobles dels altres i per tant legitima els estats? Quina necessitat o quin plaer satisfan les arts? Què se n’espera? Què n’esperem, del poema?

I, per altra banda, què tenen en comú les arts plàstiques i les de la paraula? ¿Hi ha algun criteri amb el qual es puguin valorar tant un poema com una intervenció o són, realment, com pretenen les empreses que els gestionen, regnes separats? ¿És necessària la degradació del producte per tal que sigui acceptat com a valor mercant? ¿En què beneficia el sistema de mercat aquesta devaluació?



Chantal Maillard, En la traza, pequeña zoologia poemàtica (2008)

dimecres, 13 de gener de 2010

Arthur

Així doncs, el poeta és realment lladre del foc.
Té tota la humanitat a càrrec seu, també els animals; haurà de fer sentir, palpar, escoltar les seves invencions; si el que porta d'allà baix té forma, ell dóna forma; si és informe, dóna`l'informe. Trobar una llengua;
--Pel que fa a la resta, essent tota paraula idea, arribarà el temps d'un llenguatge universal! Cal ser acadèmic, -- més mort que un fòssil, -- per fer un diccinari, sigui de la llengua que sigui. Ells es posaran a pensar sobre la primera lletra de l'alfabet i podrien tornar-se bojos ben de pressa! --
Aquesta llengua serà de l'ànima per a l'ànima, ho resumirà tot, perfums, sons, colors, un pensament en portarà un altre. El poeta definirà la qualntitat d'allò desconegut que que es desperti en el seu temps en l'ànima universal : donaria més -- que la fórmula del seu pensament, que l'anotació de la seva marxa cap al Pógrés!. Enormitat que esdevé norma, absorbida per tots, seria realment un multiplicador de progrés!


Arthur Rimbaud, Carta a Paul Demeny, 15 de maig de 1871. (Carta del vident)

dimarts, 12 de gener de 2010

Stéphane M.

Ell [Montegut, comentant la poesia de S.M.] parla del poeta modern, del darrer, que, en el fons, "és abans que res un crític". Això és precisament el que jo veig en mi -- no he creat la meva obra sinó per eliminació, i cada veritat aconseguida no és nascuda sinó de la pèrdua d'una impressió que, havent espurnejat, es consumí i em va fer possible, gràcies a les tenebres despreses, avançar més profundament en la sensació de les Tenebres Absolutes. La Destrucció fou la meva Beatriu.
I si parlo així de mi, és perquè Ahir vaig acabar el primer esbós de l'obra, perfectament delimitada i immortal, si jo no em moro abans. La vaig contemplar, sense èxtasi i sense por, i en tancar els ulls em vaig adonar que existia...

Stéphane Mallarmé, Carta a Eugène Lefébrure (27 de maig de 1867)

dilluns, 11 de gener de 2010

Bachmann

Però la literatura, que ella mateixa no sap dir què és, que només es dóna a conèixer com a un més que mil·lenari rebuig, de mil formes diferents, contra el mal llenguatge --ja que la vida té només un mal llenguatge--, al qual contraposa una utopia del llenguatge; aquesta literatura, doncs, per molt estretament que s'atengui al temps i al seu mal llenguatge, és digne d'elogi pel seu desesperat estar en camí cap a aquest llenguatge, i ja només per això és una glòria i una esperança de la humanitat. Els seus llenguatges més vulgars i més preciosos prenen part encara en un somni del llenguatge; cada paraula, cada sintaxi, cada període, puntuació, metàfora i cada símbol acompleixen alguna part del nostre somni d'expressió, que mai es realitzarà del tot.

Ingebor Bachmann, Problemes de la literatura contemporània (conferències de Frankfurt),1978

diumenge, 10 de gener de 2010

Miguel Morey

Aprendre que es tracta d'escriure sobre allò de què ningú no podria escriure sinó un mateix, que ens hi hem d'aplicar, perquè si no res que sigui veritat no es deixa escriure. I que només s'escriu allò que pot ser escrit, res més. Per això l'última pàgina d'un llibre sempre és com un finestral davant del qual ens quedem immòbils, atrapats, veient com el problema fuig camps a través, com a molt potser una mica més despullat. I que, amb tot allò après, s'haurà d'intentar de nou una altra vegada, que segurament aquest tampoc no serà un llibre digne de perdó. Però en aquesta reincidència en el fracàs rau precisament la dignitat de l'assaig. Potser per això, entre nosaltres, el cor viu de la filosofia sembla que es jugui avui aquí, al voltant d'aquest problema: saber com i fins on és possible posar per escrit allò que pot pensar-se d'un problema. Una cosa tan simple.


Miguel Morey, Pequeñas docrinas de la soledad (2007)

dissabte, 9 de gener de 2010

Emilio Lledó

Crec que poques vegades en la història d'això que se'n diu cultura el mite de la caverna ha estat tan viu com avui. És un esquema tan vàlid perquè, efectivament, una bona part de la humanitat només veu el món que els altres volen o, fins i tot, que ells mateixos --ja convenientment educats-- exigeixen. Mals temps per a la llum, quan l'ombra és tan estúpidament plaent.


Emilio Lledó, Palabras entrevistas (1997)

divendres, 8 de gener de 2010

Cacciari

[...] L'Home sense atributs, en efecte, no pot no avançar cap a l'encontre final de l'Home noble, però avui dia no pot ignorar el Tractatus, ni l'obra de Joyce, ni la de Beckett. Haurà de buidar-se fins a trobar un No-res efectiu, i, en aquesta kénosis radical, no acceptar cap altra cosa que no sigui la pura i nua possibilitat de la claredat que és indicible.
L'Home noble que segueix l'Home sense atributs musilià i el continua, no pot creure en una claredat que li serveixi d'orientació i fonament per allò que és la seva pròpia recerca. No poseeix altra cosa que la buida i solitària claredat dels signes que conformen el seu llenguatge. I només en virtut d'aquella lessness pot esperar, en efecte, contra tota esperança; esperant, potser, allò inesperable.


Massimo Cacciari, Solitudine ospitale. Da Leopardi a Celan (2004)

dijous, 7 de gener de 2010

Beckett - Juliet

Intento discernir on rau la singularitat de la seva obra [de Beckett]. Faig l'observació que durant els quatre darrers segles la humanitat sembla haver-se dedicat aferrissadament a oferir una imatge tranquil·litzadora i reconfortant d'ella mateixa. Justament aquesta és la imatge que Beckett s'ha dedicat a destrossar amb totes les seves forces.
M'assenyala que en aquest aspecte ha estat precedit per Leopardi, Schopenhauer i altres...
Continuo la meva argumentació.
--Sí --admet--, possiblement en ells encara hi havia l'esperança d'una resposta, d'una solució. En mi, no.
Hi afegeixo que en haver renunciat, ell, a parlar en termes positius, ha preferit lliurar-se a un enfocament basat en el no...
Em corregeix:
--La negació no és possible. Com tampoc no ho és l'afirmació. És absurd dir que és absurd. Segueix essent un judici de valor. No es pot protestar. No es pot opinar.
I després d'un llarg silenci:
--Cal quedar-se aquí, on no hi hagi ni pronom, ni solució, ni reacció, ni una possible postura per adoptar... Això és el que fa que la feina sigui endimoniadament difícil.


Charles Juliet, Rencontres avec Sanuel Beckett. (1999)

dimecres, 6 de gener de 2010

FORTINI

[...] I és així com la veritat banal --qui no escriu clar és que no té les idees clares-- es va repetint tranquil·lament. És veritat. Però al mateix temps cal saber què són i d'on vénen les "idees clares". I, sobretot, quan i per què no n'hi ha.


Franco Fortini, Disobbedienze - I (1997)

dimarts, 5 de gener de 2010

Cioran, Bach, Déu

Sense Bach, la teologia estaria desproveïda d'objecte, la Creació seria fictícia, el no-res peremptori.
Si algú li ho deu tot a Bach, aquest és Déu


E. M. Cioran, Syllogismes de l'amertume.

diumenge, 3 de gener de 2010

Apel·les Fenosa, 1957

M. del Arco: Fins on arriba la vostra ambició?
A. Fenosa : Morir pel camí.



Entrevista de Manuel del Arco, “La Vanguardia” 19 novembre de 1957.

dissabte, 2 de gener de 2010

UBI SUNT? (Victor Klemperer)

Avui, la tasca de l'intel·lectual consisteix a portar a tots els cercles socials una certa percepció intel·lectual de la vida, a reduir i superar l'abisme que abans separava el poble i la intel·ligència. Una de les frases més perverses de Goebbels deia: "Hem de convertir-nos en un poble de fanàtics!". Prenent el concepte d'intel·ligència com un estament social, avui la nostra exigència ideal hauria de ser: "Hem de convertir-nos en un poble d'intel·lectuals!".

[...]

Que se m'entengui bé: l'intel·lectual no ha de ser de cap manera un mestre d'escola, i menys encara un mestre d'escola arrogant; i tampoc no es tracta, naturalment, de dignar-se a "davallar fins al poble". No; sinó que en tot moment i en tota situació, en la necessitat i en l'estat d'ànim de cada moment, sense deixar-se influir per cap simpatia o antipatia ni per la fama fluctuant, sempre ha de conservar la llibertat de pensament i provar de transmetre-la al seu voltant. Aquesta és la seva tasca fonamental en la societat, i avui més que mai.



Victor Klemperer, El paper de l'intel·lectual en la socioetat

divendres, 1 de gener de 2010

Oswald Wiener (via Adan Kovacsics)

Wiener insisteix en el domini polític i social exercit a través de la llengua. Assenyala, per exemple: "i si algú diu que el significat d'una paraula és el seu ús en el llenguatge, és molt simpàtic per la seva part i sens dubte està dit amb la més bona intenció, però nosaltres hi afegim a ple pulmó: les paraules i el seu ús estan inseparablement lligades a l'organització política i social, són aquesta organització...". No hi ha manera d'escapar del "nus inextricable del llenguatge, l'estat i la realitat, d'aquesta "santíssima trinitat". I "quan s'aconsegueix encunyar una opinió en el llenguatge [...] la opinió serveix a l'Estat". Qui s'expressa per mitjà de la llengua és, per tant, un "pensador estatal". En conseqüència, la "rebel·lió contra el llenguatge és una rebel·lió contra la societat".



Adan Kovacsics, Guerra y lenguaje