Cercar en aquest blog

dissabte, 26 de febrer de 2011

R. RIPOLL (JEAN RICARDOU)

[...] Per a ell [Jean Ricardou] escriure una novel·la no és tenir la idea d’una història i, després, abocar-la al paper, sinó que es tracta de tenir la idea d’un dispositiu i deduir-ne una història. [...] No es tracta d’expressar o de representar alguna cosa que ja existeix, sinó de produir quelcom que encara no existeix. Ricardou [...] menarà una lluita permanent per intentar esborrar els dos mites que pesen més sobre la literatura i que s’han tornat uns dogmes: el Dogma de l’Expressió, que consisteix a reduir-ho tot al JO, a imposar-lo com a única veu portadora del discurs, unívoca, i el Dogma de la Representació, que considera que tot procés creatiu prové d’una voluntat d’explicar la societat, de descriure-la o de partir d’un discurs donat que l’autor només hauria d’interpretar amb paraules. D’aquesta manera el text no seria sinó el reflex de qualcom previ, el reflex de quelcom anterior a l’acte d’escriure: com a exemple, el poema-mirall de l’ànima dels romàntics o la novel·la-mirall de Stendhal. Ricardou s’hi oposa afirmant que la novel·la ja no és un mirall que es passeja al llarg del camí. És, més aviat, un efecte de miralls. No és representació sinó auto-representació i, fins i tot, anti-representació. El text prolifera a partir d’ell mateix.
[...]
Per a Ricardou, s’ha d’entendre la literatura a partir de l’escriptura. No es poden separar món i llenguatge perquè el text no marca una oposició entre un referent i un significant sinó entre un significant i un significat que, al seu torn, esdevé significant per a un altre significat a l’interior del text. No hi ha, doncs, oposició entre forma i contingut, sinó una imbricació dinàmica que construeix el text. La pregunta de la literatura no és per tant “Què voleu dir?”, perquè no es tracta de dir alguna cosa, sinó d’escriure-la.


Ricard Ripoll, “L’escriptura com a crítica de la crítica literària. De Rabelais a Ricardou passant per Rimbaud”. Dins: D.A. Transformacions: llenguatges teòrics i relacions artístiques (1975-200). 2010

dijous, 10 de febrer de 2011

BERNHARD

[...]
Se sol dir que només honorem el poeta quan ja és mort, quan la llosa del sepulcre o l’humit pilot de sorra humida han establert una separació definitiva entre ell i nosaltres, quan el creador de poemes s’ha extingit en la misèria [...] Aleshores hi ha, si Déu ho vol així, alguna oficina pública que comença a fullejar el seu directori i comença a engegar-se tot el treball de la posteritat. Hi ha corones i hi ha tertúlies, i hi va havent un divertit intercanvi entre restaurants i ministeris fins que l’expedient del poeta desapareix de nou o bé es decideix de publicar la seva obra. Comencen els honors i les celebracions, es descobreixen inèdits del mort i es publiquen –s’”escenifica” el poeta–, gairebé sempre només per matar l’avorriment, que és la cosa per la qual, al cap i a la fi, es rep un sou. I d’aquesta manera (a casa nostra), ¿no és veritat que no s’honora el poeta sinó el cap del departament de cultura que s’encarrega de la presentació, aquell qui gestiona els poemes, l’actor-recitador? Per tot això més d’un Hölderlin o d’un Georg Trakl es remouria a la tomba davant de tanta cultura fabricada, empeltada, davant de tantes converses sobre el mercat de l’art de les quals només se’n pot inferir una gran manca de vergonya.
[...]
No ens enganyem: allò poderós, excitant, commovedor i tranquil·litzador, allò que perdura... no creix com l’agrella als prats a l’estiu! De versos significatius que permetin a l’home mirar a l’abisme no en surten cada any. Cal que s’imprimeixin uns quants milers de llibres abans que les màquines facin un dels seus esforços elementals i ens donin una obra important de la literatura universal, encara que només sigui una. Les obres dels que sempre llancen campanes al volt i que ressonen fins i tot en cerveseries plenes de borratxos, les dels poetes de revista i els fabricants d’articles literaris d’exportació, que a vegades suposen el Premi Nobel, la majoria són només rucades ben engalanades i productes de moda. El que importa en literatura és allò original, precisament allò elemental, gent com Arthur Rimbaud.
[...]

Thomas Bernhard conferència sobre Rimbaud (1954) (publicada a Die Zeit, n. 21. maig 2009)

divendres, 4 de febrer de 2011

SALVATORE QUASIMODO

Mentre el poeta és conscient del poder del polític, aquest, en canvi, sols s'adona del poeta quan la seva veu arriba profundament als diversos estrats socials, és a dir, quan de la lírica i de l'èpica, a més de les formes, es revelen els continguts. A partir d'aquest moment, s'inicia una lluita subterrània entre el polític i el poeta [quan diem poeta ens referim també a tots els escriptors determinats d’una època determinada]. En la història, els noms dels poetes exiliats van apareixent com uns daus mortals, mentre el polític, verbalment, sosté la cultura, quan, de fet, prova de disminuir la seva potència: en cada segle la finalitat del polític és la d'anar traient tres o quatre llibertats fonamentals de l'home a fi i efecte que, en aquest seu cercle etern, aconsegueixi novament aquelles coses de les quals ha estat saquejat.
Avui la defensa del polític davant la cultura i, per tant, també davant el poeta, es realitza, d'una manera oberta o obscura, per múltiples camins; el més fàcil és el de la degradació del concepte de cultura. Els mitjans mecànic-científics, ràdio i televisió, l'ajuden a rompre la unitat de les arts, l'ajuden a afavorir les poètiques que no molesten ni tan sols les ombres. D'entre aquestes poètiques, les preferides són sempre les que evoquen les Arcàdies, per a menysprear creativament el nostre temps. És així com entenem el vers d'Èsquil «Dic que els morts maten els vius», que encapçala, a manera d'epígraf, el meu últim llibre La terra impareggiabile [La terra incomparable]. En aquest llibre la comparació de l'home és la terra; i si parlar de la intel·ligència de l'home és un pecat, també podem dir que el poder religiós —l'adjectiu laica que qualifica la intel·ligència no vol determinar una qualitat sinó el valor intrínsec— va més enllà dels seus confins, tot exercint la seva força damunt els humils i no damunt el foc intern de les consciències.
La degradació del concepte de cultura exercida sobre les masses, que d'aquesta manera creuen treure el cap als paradisos del saber, no és un factor polític modern; més nova i més ràpida és la tècnica usada per a la múltiple dispersió dels interessos que fan meditar a l'home. L'optimisme ha esdevingut tangible; no és res més que un joc de la memòria, i els mites i els contes (l'ànsia d'esdeveniments sobrenaturals, diguem-ne) es converteixen en un giallo [film o novel·la policíacs] i sofreixen metamorfosis visuals en el cinema, en el conte èpic de peoners o del delicte. L'alternativa entre el poeta i el polític està exclosa. La ironia «dels cercles mundans», que tal vegada és una cara de la indiferència construïda, redueix la cultura a un racó obscur de la seva història, tot afirmant que el quadre de la discòrdia s'ha dramatitzat, que l'home i el seu dolor han estat i estaran en el seu recinte de sempre, com en els segles passats, com ara, com avui i demà. Certament. Però el poeta sap que hi ha un drama, exasperació del drama; sap que els aduladors de la cultura són els seus fanàtics incendiaris: el collage dels escrivents creat en qualsevol règim, corromp en la perifèria i en el centre els grups literaris, els quals estimulen l'eternitat amb primmirades cal·ligrafies de l'ànima, amb vernissos de llur impossible vida de la ment. En certs moments de la història, la cultura s'uneix secretament contra el polític: és una unitat temporània que serveix d'ariet per a abatre les portes de la dictadura. Sota qualsevol dictadura s'estableix aquesta força, sempre que aquesta coincideixi amb la recerca de les llibertats elementals de l'home. Aquesta unitat s'esvaeix quan, enderrocat el dictador, sorgeixen altre cop les cadenes de les faccions.
El poeta està sol: al seu entorn, s'alça el mur d'odi format per les pedres llançades per les companyies de ventura literàries. Des d'aquest mur el poeta considera el món, i sense caminar per les places com els aedes, o en el món «mundà», com els literats; justament des d'aquella torre d'ivori, aquella torre d'ivori tan cara als turmentadors de l'ànima romàntica, arriba al mig del poble, no solament en els desigs del seu sentiment sinó també en els seus zelosos pensaments polítics.
No és retòrica tot això: en cada nació el setge silenciós al poeta és coherent en la crònica humana. Però els literats que pertanyen al polític no representen tota la nació; solament serveixen, dic «serveixen», per a retardar uns minuts la veu del poeta dins el món. Amb el temps, com diu Leonardo, «tots els torts s'adrecen».

Salvatore Quasimodo. Il poeta e il politico (1959). Trad. de Loreto Busquets (1968)

dimarts, 1 de febrer de 2011

HATTORI TOHÔ

Quan el Mestre [Bashô] deia: "Tot el que pertany al pi, aprèn-ho del pi, tot el que pertany al bambú, aprèn-ho del bambú", entenia amb això que calia renunciar als punts de vista d'un mateix. Aquell qui es faci aquest "aprèn" a la seva mida i comoditat, no aprendrà mai res.
Aprendre és penetrar un objecte, despullar la seva naturalesa subtil, deixar-se emocionar per ell i fer-ne la substància del vers. Fins i tot quan s'hagi exposat clarament l'objecte, si l'emoció que n'ha de sorgir de manera espontània es perdés, l'objecte i el subjecte es mantindrien separats i l'emoció no arribaria a la veritat. La composició només traduiria els punts de vista d'un mateix.

Hattori Tohô (1657-1730), Sanzôshi. (1768)