Cercar en aquest blog

diumenge, 26 de juny de 2011

LOUIS RAGALYI

De mica en mica vaig anar adonant-me que el que menys m’interessava eren les històries. Més ben dit: que les històries no m’interessaven gens. El que li podia passar a Emma B. o a Julien S. no m’importava gens ni mica. [...] El que feia que llegís no era, doncs, l’argument, sinó la llengua, els mecanismes pels quals l’autor arribava a explicar, a “crear”, una història, una situació, un personatge. En les novel·les que m’interessaven i que llegia fins al final, l’argument, la trama, era només un suport, una excusa per escriure. I a mesura que vaig anar llegint i coneixent vaig constatar allò que ja havia d’haver imaginat: que era prescindible.

[...]

Convindria separar la creació literària de la creació d’històries; és a dir, de la imaginació (i, encara més, de la fantasia; però d’això ja no cal ni parlar-ne). En forma de llibre se’ns venen de la mateixa manera la literatura i allò que en podríem dir "l’explicació d’històries". Quanta gent que llegeix i s’emociona amb els llibres confon això amb la literatura...! Molta. Massa. I el mateix passa amb el cinema i amb la música. Explicar una història amb imatges pot no tenir res a veure amb allò que en diem “el setè art”, per bé que el suport que s’utilitza sigui el mateix. Compondre una cançó amb una lletra suada, superficial i plena de llocs comuns i una melodia encara més previsible (amb compàs de quatre per quatre, “naturalment”), no vol pas dir “fer música”.

[...]

Avui dia, la feina d’un novel·lista sembla ser crear una bona trama, definir uns personatges i explicar la història de manera que el lector pugui dir, com un gran elogi, frases com: “es llegeix d’una tirada”, “no la pots deixar”, “enganxa molt”, “t’identifiques tant amb el personatge...!”, “arriba a l’ànima”, “té un ritme vertiginós”, “sembla que t’hi trobis”. És a dir: allò que sabem que s’aconsegueix amb ofici, però que no té res a veure amb l’art, ni menys amb la literatura. També el lector ha de poder dir: “hi ha unes frases tan profundes...!”, cosa que sabem que, quan no es tracta de plagis desnaturalitzadors, vol dir que són frases conatives on apareixen una sèrie de paraules de les quals podríem fàcilment establir la llista. O ha de poder dir: “va bé per llegir a l’estiu”, cosa que vol dir que es tracta d’un llibre intranscendent, frívol, fàcil i que respon a unes expectatives d’amabilitat i que no qüestiona ni fa remoure res al lector. També hi ha la novel·la que “et trasllada meravellosament a l’època –o al país−”, i solen ser aquelles de les quals historiadors, sociòlegs i antropòlegs es cansen de denunciar les inexactituds i barbaritats respecte a l’ambientació i documentació.

És a dir, que en la feina del novel·lista d'avui dia, allò que en diem "literatura" no apareix per enlloc. La feina de gairebé tots els novel·listes d’avui en dia (i no n’excloc la majoria de grans noms que tots podem tenir al cap) és exactament igual a la dels guionistes de serials televisius. No passa res, la novel·la ja va néixer així; el que distorsiona és que de tot això se’n digui literatura i que aquests autors es creguin literats. [...] A començaments del segle XXI la novel·la sembla haver oblidat l’especificitat que té com a literatura, com a creació “amb” i “en” (i “per”, i “contra”) la llengua, que és allò que la fa un art i que la separa del cinema de consum i dels serials televisius, (per posar dos exemples de narrador d’històries); i oblidat això torna a obeir els cànons de la novel·la fulletonesca del XIX, deixant al marge totes aquelles incorporacions del segle XX que la van convertir en un gènere i en un veritable art literari, un art de la llengua. Amb la novel·la ha passat com si tots els artistes d’avui dia tornessin a pintar estampes i cromos i oblidessin la història de l’art des dels impressionistes fins a les instal·lacions o el vídeo-art (i Giotto, Leonardo, Rembrandt, Velázquez...)

[....]

Que en aquests moments Joyce, Beckett, Woolf i fins i tot Jelinek, Houellebecq o Coetzee siguin espècimens considerats “rars” o “estranys” en el món de la novel·la (i també Proust o Dostoievski), és certament un pas enrere. Caldria estudiar i tenir molt present les causes i els agents que estan portant a aquest suïcidi de la literatura. No sé si hi som a temps ni si tenim prou força per contrarrestar-ho, però aquesta carrera farà bona la previsió que deia que “amb el cinema i la televisió (i jo hi afegiria: “i internet, els jocs virtuals i la facilitat d’accedir a la creació i distribució de films, imatges i textos”) la novel·la ja no tindrà sentit”.


Louis Ragalyi, “Le suicide du roman”. Dins Entre récits (2004)

dijous, 23 de juny de 2011

SLOTERDIJK (sobre Wittgenstein)

[...]
La història de la vida i del pensament de Wittgenstein és la passió d'un intel·lecte que intenta explicar-se el seu lloc al món i al límit del món. Allò que l'entorn del filòsof va percebre com la seva aura severa i fatigosa era l'alta tensió d'un home que encessitava concentrar-se constantment en els seus principis d'ordre per no perdre el seny. Com a borderliner de l'ésser, el filòsof s'enfronta sempre ni més ni menys que amb el conjunt del món en bloc, encara que només relexioni sobre l'ús correcte d'una paraula en una frase. Té la sensació que el món amb el seu ordre es podria perdre en el buit entre dues frases. Així, el pensament esdevé per a ell una navegació entre illes de claredat formal escamapdes en la immensitat confusa. Wittgenstein és realment un pensador que ha deixat una obra feta de frases individuals. Fou la seva inaudita necessitat de precisió el que en va fer un màrtir de la incoherència. Ell mateix era dolorosament conscient que patia una mena de neurosi de Lord Chandos: un transtorn de la capacitat d'afirmar amb paraules relacions del món i de creure en aquestes afirmacions. Al llarg de tota la seva vida, Wittgenstein va fracassar davant el repte de redactar un "text" real en el sentit d'un discurs continu. Sentia amb més intensitat que cap pensador anterior les dificultats de les conjuncions o nexes oracionals, i cap problema no l'ha commogut mai tan profundament com la impossibilitat de passar de la descripció de fets a principis ètics. Les seves anotacions són el monument d'una vacil·lació ultralúcida davant la creació del món en el text coherent. En la seva modernitat radical, els seus escrits donen fe del desballestament de l'analogia entre cosmos esfèric i prosa fluent. Però, justament perquè ja no podia ser un filòsof amant de les afirmacions, un filòsof de sistemes i totalitats a la manera tradicional, Wittgenstein estava predestinat en certa manera a portar a la llum el patchwork format pels jocs vitals locals i les seves regles. No és casual que la seva teoria dels jocs lingüístics acabés sent un dels arguments més poderosos del pluralisme modern i postmodern.
[...]

Peter Sloterdijk. Philosophische Temperamente (2009). Trad. de Raül Garrigasait.

dimarts, 14 de juny de 2011

CARLES HAC MOR (& ANTONI CLAPÉS)

A.C.: - [...] Una crítica recorrent a la teva obra és "que no s'entén" (sense tenir en compte que no hi ha res a entendre!). S'hi intenta trobar una lògica que, per definició, no hi pot ser. Es tracta d'una concepció poètica que tot just té la metàfora com a element de ruptura amb la lògica del llenguatge. Heidegger va escriure: "El dir del poema és essencialment multievocador, a la seva pròpia manera. No entendrem res del dir del poema mentre anem a cercar-lo tan sols amb el sentit anquilosat d'un citar unívoc. Crepuscle i nit, descens i mort, demència i fera, estany i pedra, vol d'au i barca, estrany i germà, esperit i Déu, així com les paraules del color: blau i verd, blanc i negre, roig i plata, or i fosc diuen, cada cop, múltiples sentits. La poesia parla des d'una ambigüitat ambígua."

C.H.M.: - La itnel·ligibilitat no és cap virtut en poesia; i la inintel·ligibilitat tampoc. Quan no hi ha res a entendre, la gent s'angunieja i busca figues en un roure. Ja s'ho faran! Es mereixen el desconcert, per creure en el sentit, en el significat, com a salvació; i per buscar menja espiritual en la poesia. Bona, la citació de Heidegger. Hi afegeixo una de Benn: "La poesia? Elevar les coses al nivell de l'incomprensible". Jo, en comptes d'"elevar" hi hauria escrit "posar".

[...]

C.H.M.: - Recordo haver escrit -i s'ha estampat en unes samarretes-: "Hem superat tots els límits. S'imposa un retorn al desordre!". I sí, el llenguatge porta implícites unes limitacions (sobretot la lògica, la coherència i les connotacions que li són immanents i inherents). Si treballem amb el llenguatge, podem mirar de trencar aquestes limitacions. El llenguatge és la nostra matèria primera, amb les seves virtuts i defectes. Ens l'hem de fer nostre, i el resultat en deu ser l'estil, que pot ser una altra limitació. Molt més que no voler (més val no voler res) expressar, comunicar i produir sentit (l'expressió, la comunicació i la significació són indefugibles; contínuament expressem, comuniquem i donem sentit), penso que escriure és una pràctica, un treball, amb el llenguatge. L'escriptura és fer anar el llenguatge, i arran d'això hi ha uns resultats, unes restes del procés de treball que es presten a tota mena d'elucubracions i a totes les gammes de valoracions possibles des de molts punts de vista. I el procés -l'experiència, el treball- d'escriure és més important que no el resultat i els seus efectes, tot i que aquests (publicar, rebre comentaris, etcètera) són necessaris per no caure en un solipsisme estèril.


Carles Hac Mor i Antoni Clapés. Converses. Cafè Central, Emboscall i H.AAC, 2006

dimarts, 7 de juny de 2011

JOAN SOLÀ

[...]

Ni l'oportunitat que avui generosament m'han ofert en aquesta cambra, senyors diputats, ni la meva preparació no em permeten d'aprofundir en les causes i en les solucions. Em limitaré a verbalitzar amb brevetat quina és la síntesi que a mi em sembla que ens situa en algun punt positiu, dinàmic, útil.
La causa remota, però persistent, és l'esmentada actitud hostil envers tota llei de diversitat, actitud arrelada i persistent en l'espai polític on ens ha tocat de viure.
La causa més propera i apamable, però també ja bastant anquilosada, interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la sensació de ser un poble subordinat. Una sensació acceptada potser com a fatal, com a indefugible, i clarament reforçada de tant en tant per esdeveniments inequívocs, com ara els dos actuals del finançament i de l'Estatut.
Aquesta sensació col·lectiva, inevitablement contamina els individus: com a individus, també tenim interioritzada la sensació d'inseguretat a la vora d'altres espanyols que no tenen vel·leïtats polítiques o no tenen una llengua molesta.
I per tant, la inseguretat es transmet a la llengua. Perquè la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell.
Vull dir que jo veig una relació íntima entre la col·lectivitat, els individus i la llengua. La llengua no pot ser normal si no ho són els individus que la parlen i si no ho és la comunitat que la té com a patrimoni.
I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil·la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d'inseguretat, de dependència. Mentre d'una manera o altra accepti aquesta situació i en parteixi com a principi polític d'actuació. No: l'actuació, amb aquest punt de partida, serà sempre limitada, insatisfactòria, ineficaç, irritant.
Potser això que acabo de dir equival a haver descobert la Mediterrània. Però calia descobrir-la. Calia saber on hi ha les causes profundes dels fets visibles.
Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.
Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col·lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.
La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho.
Per començar, potser ja fóra hora que els parlamentaris i tots els altres ciutadans que tenim alguna responsabilitat ens proposéssim de fer recular de la Pell de Brau la ideologia integrista i reduccionista. No sé com; però si hem de continuar convivint amb els altres pobles d'aquest espai, això ha de ser imprescindible. Ens cal arribar a una situació comparable almenys a la de Suïssa, Bèlgica o el Canadà.
Paral·lelament, hauríem d'aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària. Aquests són els dos adjectius —les dues condicions— que els entesos no es cansen de subratllar com a totalment imprescindibles en aquest moment històric. Es tracta, ja ho sé, d'una qüestió enormement difícil, complexa, tenint en compte que hi ha en joc factors poderosos com els sentiments dels espanyols, la rica i forta llengua castellana que parlen molts ciutadans dels territoris catalanoparlants, l'economia, el turisme, les forces internacionals, les migracions, l'equilibri de la nostra societat. Es difícil, però la dificultat queda molt diluïda quan hi ha un veritable poder polític i un sentiment natural irrenunciable de mantenir la personalitat pròpia, com veiem als països nòrdics que tenen llengües amb menys parlants que la nostra. La solució és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l'arrel i simplement hi posem pedaços.
Els ciutadans percebem clarament que moltes de les accions que l'administració realitza a favor d'aquesta llengua són de poc fruit, com ara els cursos per a immigrats o fins i tot una iniciativa tan bona en ella mateixa com les parelles lingüístiques; i això, malgrat que treballen en aquestes iniciatives moltíssimes persones plenes d'il·lusió i d'abnegació. Altres accions ens arriben fins i tot a humiliar o a molestar, com ara aquella consigna d'anys enrere, el depèn de tu, o, recentment, el dóna corda al català. Totes aquestes iniciatives topen amb el handicap d'una societat esgotada de tanta lluita estèril, i incrèdula davant unes accions que es perceben clarament com a substituts impotents d'una voluntat política absolutament indiscutible que hauria de proporcionar d'una vegada a aquesta llengua el mateix estatus de les que són políticament «reconegudes».

4
Afortunadament, el nostre país té voluntat inequívoca de tirar endavant malgrat tot això. I té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial, aixequem el nostre país, defensem inequívocament la seva múltiple personalitat. Aquesta és una tasca de tots els catalanoparlants i de tots els qui vivim en aquest espai, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.
Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.
Moltes gràcies.


Joan Solà. Darrers paràgrafs de “La paraula” (discurs davant el ple del Parlament de Catalunya). Dins l'última lliçó (2011)