Cercar en aquest blog

diumenge, 31 de juliol de 2011

GILLES LIPOVETSKY

En una època de self-service individualista, en l’espectre del consum, Sèneca i Montaigne apareixen al costat del Prozac, ja que hi ha tot un públic que busca consol en la filosofia, receptes empíriques i immediates que portin la felicitat. Que l’hiperconsumidor tingui sort, però a mi em costa no manifestar un gran escepticisme, aquesta mena de lectures produeix de tot menys l’efecte que s’hi busca: la filosofia no és el camí més fàcil cap a la felicitat. És cert que la lectura de les grans obres pot meravellar, apassionar, donar satisfaccions concretes: aquest detall no l’hem de menysprear, però això és ben poca cosa per a aconseguir la vida venturosa. Qui ha meditat sobre els grans mestres no està més ben preparat que els altres per viure feliç, ja que cap filòsof pot impedir que sentim tristor, desesperació, dolor o por. Respecte a això em sento hegelià: la missió de la filosofia és fer que el real sigui intel·ligible i res més, el seu paper és donar una mica de llum, no les claus d’una felicitat que ningú no té.

Un altre punt. La importància del paper de la filosofia en la història de les idees, de la cultura, de la racionalitat, de la modernitat, ja no és constatable. La filosofia ha inventat les grans preguntes metafísiques, la idea d’una humanitat cosmopolita, el valor de la individualitat i la llibertat; ha nodrit durant segles el treball dels artistes, dels poetes i dels prosistes, ha contribuït a forjar els principis de l’univers democràtic, ha aspirat a canviar el món social, polític i econòmic. En l’actualitat aquesta força mil·lenària s’ha exhaurit. Hi ha prou obres de qualitat, però ja no poden influir en el pensament dels artistes i intel·lectuals, fora dels mateixos filòsofs “professionals”. Un signe dels temps: ja no hi ha “ismes” ni grans escoles filosòfiques. No hi ha altre remei que reconèixer que el seu paper històric i “prometeic” ha quedat enrere. Les ciències i la tecnociència és el que avui dia obre més horitzons, el que inventa el futur, canvia el present i la vida, inspira els creadors. Tot el Renaixement es va alimentar de la saviesa antiga, i l’estoïcisme, l’epicureisme i el pirronisme van exercir una gran influència en els esperits fins ben entrat el segle XVIII. No crec que els nostres fruits filosòfics arribin a tenir un destí com aquest. La filosofia podrà estar de moda: però no tornarà a l’statu quo ante, res no deturarà el procés que redueix la seva influència en la vida de la cultura. Per un cantó, democratització de l’accés a les obres fonamentals; per l’altre, un espai filosòfic que es concentra de manera creixent a la universitat; per un cantó, les obres que només llegeix un nombre reduït d’erudits o que no llegeix ningú; per l’altre una gran quantitat de bestsellers que exerceixen una influència cada vegada més “de consum”, breu i superficial, ja que la filosofia no s’escapa del predomini de la lògica de l’efimeritat. Els futurs possibles de la filosofia en els temps hipermoderns no són ni dramàtics ni per a entusiasmar-s’hi.

Gilles Lipovetsky “Etapes d’una trajectòria intel·lectual”. Conversa amb Sébastien Charles (2004)

dilluns, 18 de juliol de 2011

MICHEL CRÉPU

El que és nou és que aquesta guerra contra els trastorns del vici impune [la lectura] (i que quedi clar que no seguirà essent-ho per gaire temps), en nom de l’expansió i la rendibilitat tant psicològica com comercial, la porta a terme un exèrcit de necis, rutilants d’estupidesa i d’una ambició ferotge. Són els imbècils de què parla Bernanos. Se’ls reconeix de manera infal·lible per la seva manca de gust, per la incapacitat per fer servir amb tacte i justesa el poder que ara tenen. És la cara còmica de la situació, perquè hi ha una cara còmica: el poder mediàtic no té res a les mans, la substància que pretén transmetre és nul·la. Parlar de “transmissió” és, per altra banda, superflu ja que indicaria que encara hi ha, en el fons d’aquesta rutilant estupidesa, una relació amb el passat, una relació amb la biblioteca, un cert saber de les formes anteriors que van fent el seu treball subterrani. Ara bé, res d’això no es pot constatar. El nostre producte no importa gens, es diuen aquests nous imbècils, allò important és ser-hi, per servir les comandes i que els lliuraments estiguin ben vigilats. Sobretot no deixar entrar per error un humanoide competent, perquè aleshores s’han d’abordar els detestables problemes que són l’atenció a allò que s’escriu, l’exercici del judici estètic, el temps necessari per a la lectura, tan exasperant: en fi, resumint, el treball.


Michel Crépu, Ce vice encore impuni (2006)

dijous, 14 de juliol de 2011

Chantal Maillard

[...] Dir jo és alienar-se. Allò aliè és, evidentment, el nostre personatge, aquell que ens re-presenta. Tot just pronunciat, el pronom jo ho fa ja carregat del verí per l’efecte del qual deixem de ser-nos i comencem a saber-nos; és el que les mitologies atribueixen al serpent. Quan el nen diu jo, s’ha alienat en el seu reflex, en el seu doble, i aquell ésser primer que no se sabia essent ha quedat astorat [“asombrado”], reduït a una ombra. I la joia, juntament amb tot el que ocupava aquesta plenitud, és relegada al lloc de l’oblit o del misteri, allò que ja no se sap i no pot saber-se perquè allà encara no hi havia paraula. I és allò que busquen els místics i els poetes. El primers parlen de paradisos, els segons, de la infantesa; Homer ho va anomenar Ítaca. Tots miren de trobar-ho, però van a la seva recerca amb tot el que són, amb tots els seus plecs, van pel bosc amb el sac d’ossos a l’esquena, tot xocant entre elles totes les paraules que van aprendre al llarg de tota la vida. ¿Com entrar al paradís amb una clau de paraules? Qualsevol significació donarà compte de l’abisme. Per entrar-hi cal negar-se a la consciència. Aquell és el lloc de la innocència. Per tornar-hi, el lloc demana un sacrifici. El sacrifici del mi, aquest al·luvió de repeticions, el cúmul de plecs des del qual donem per conegut tot allò que som.

Chantal Maillard, Bélgica (2011)

divendres, 8 de juliol de 2011

DENISE DESAUTELS

La poesia –crit o murmuri, vers o prosa− trasbalsa els nostres costums, i les nostres necessitats extravagants de resposta i de certeses immediates. La poesia les esvera, ens esvera, perquè els mots escollits amb intenció i precaució, com alliberats pel projecte que els justifica, perforen l’opacitat del món sense expulsar-ne la inquietud ni refusar-ne la part torbadora d’allò que és informulable o ambigu. La poesia ens esvera també perquè els seus mots ens forcen a veure’ns tal com som i a veure el món tal com és. I aquesta desfeta i aquest esverament només poden existir perquè en la poesia la llengua es troba posada a prova, a vegades esverada i de rebot alliberada de manera temporal de l’embolcall tranquil·litzador i quotidià.

[...]

Essencials, els mots que formen la poesia, malgrat la seva resistència, no responen directament a les preguntes que ens fem; en realitat només en provoquen d’altres, i d’altres encara només proposen una arquitectura vibrant i polifònica de la tremenda complexitat de la nostra natura humana. de vegades poden –i això és que dóna tot el seu sentit al gest poètic− prendre la forma d’un audaç apropament de la llum. Res que sigui definitiu o absolut, només la claror necessària per no perdre’ns, per no ser temptats a deixar que el món s’abandoni a si mateix. Essencials, aquells mots que fan la poesia, tot i que el marge –ho sabem, però què podem fer-hi?– és el lloc privilegiat de la poesia; el marge : l’espai restringit, confidencial, clandestí, de la literatura. Què podem fer-hi? No he portat cap resposta del Quebec.

[...]

Denise Desautels, Que vaut un poème? (2011) Trad. Martine Manin i Robert Ferrer.