Cercar en aquest blog

dimarts, 27 de desembre de 2011

GIANRICO CAROFIGLIO (2)

LLENGUA DEL DUBTE I LLENGUA DEL PODER

La llengua del poder és una llengua perillosa, congelada i "unreceptive to interrogation”, escriu Toni Morrison: impermeable a les interrogacions.
L’interrogant és potser el signe de puntuació més important. Aquesta afirmació es pot llegir en un llibre commovedor i terrible que explica el món i la història a través d’una formidable reflexió sobre el llenguatge: LTI, La llengua del Tercer Reich, de Victor Klemperer. El subtítol és: Apunts d'un filòleg.
A 1984, George Orwell construeix i descriu un món paorós però fantàstic, una utopia negativa que existeix només en la realitat de l’escriptura. A les pàgines de La llengua del Tercer Reich Victor Klemperer, que no per casualitat era filòleg, reconstrueix i explica un món paorós i real. El del règim nazi.

Els Apunts – que no van aparèixer en traducció italiana fins el 1998 [i en castellà el 2001 –Barcelona: Ed. Minúscula−] – es van publicar a Alemanya poc després d’acabar la Segona Guerra Mundial, el 1947: els materials que hi són recollits van ser extrets d'una gran quantitat de notes redactades a partir del 1933.
Per Klemperer les reflexions sobre els anys i el llenguatge del nazisme, reflexions que li haurien pogut costar la vida, representen la forma i la substància de la seva lluita contra el nazisme: “Aquesta és” va escriure “la meva manera de ser heroic”.
Jueu, fill d’un rabí reformat, Klemperer – que el 1912 es va convertir al protestantisme – s’havia casat amb una alemanya no jueva i havia lluitat com a voluntari a la Primera guerra mundial. Aquestes circumstàncies li van permetre de ser, en realitat, un privilegiat: però constret a viure en una Judenhaus –casa de residència forçada per a jueus – i a conèixer la misèria, la fam, les humiliacions, va escapar al destí de la deportació i la mort.

Klemperer va confiar la defensa de la seva dignitat, el seu dret i el deure de sobreviure i testimoniar, a la investigació acurada i implacable – dotada de "aquell punt de pedanteria que rau en qualsevol filòleg" – de les paraules. I, per tant, al seu treball, tot i que tenia prohibit exercir.

Havia ensenyat filologia a Dresden fins a 1935: apartat de l'ensenyament després de les lleis racials, va ser obligat a treballar a una fàbrica. Es va convertir en obrer, i fins el 1947 no va ser reintegrat al món acadèmic. En els anys de la persecució, però, mai no va deixar de ser filòleg: contínuament va anotar, va enregistrar, va censar la progressiva distorsió, l’abús, la violència exercitats sobre la llengua – les paraules, les formes, els significats, els estils, la puntuació – del règim nazi.

George Steiner ha observat que les ideologies autoanomenades competitives, com el nazisme –i jo hi afegiria: el feixisme i altres menys aparentment totalitàries – no produeixen llenguatge creatiu, i només rares vegades elaboren noves paraules: molt més sovint “sacsegen i descomponen la llengua de la comunitat”, manipulant-la i fent-la servir com a una arma. Aquesta característica de la “llengua del Tercer Imperi”, el fet d’ésser opressiva i parasitària a la vegada, emergeix amb tràgica evidència a les pàgines dels Apunts de Klemperer

"El Tercer Reich va encunyar molt pocs termes nous, potser realment cap. La llengua nazi en molts casos es refereix a una llengua estrangera, per a la resta gairebé sempre a l’alemany prehitlerià: però canvia el valor de les paraules i la seva freqüència, converteix en patrimoni comú allò que abans pertanyia a un individu o a un grupuscle, s’apodera per al partit d’allò que era patrimoni comú i a la fi impregna amb el seu verí paraules, grups de paraules, i estructures de les frases, esclavitza la llengua al seu terrible sistema.”

Quan recorda les formes de la propaganda nazi, en l’intent d’entendre’n l’eficàcia, Klemperer observa:

“No, l’efecte més gran no era causat pels discursos ni tan sols pels articles, pamflets, manifestos i banderes, per res que pogués ser percebut per un pensament o un sentiment conscients. El nazisme s’infiltrava en la carn i en la sang de la massa a través de les simples paraules, les locucions, la forma de les frases repetides milions de vegades, imposades per la força a la massa i acceptades per ella de manera mecànica i inconscient. [...] Però la llengua no es limita a crear i a pensar per mi, dirigeix també el meu sentir, dirigeix tot el meu ésser espiritual com més naturalment, més inconscientment m’abandono a ella. I si la llengua apresa està formada per elements tòxics o ha esdevingut portadora d’aquests elements? Les paraules poden ser com petites dosis d’arsènic: ingerides sense saber-ho sembla que no tinguin cap efecte, però al cap d’un temps l’efecte tòxic es manifesta.

Les paraules, com a mínimes dosis d’arsènic, amb un efecte lentament, inexorablement tòxic: aquest és el perill de la llengua del poder i de la opressió, i sobretot de l’ús –i reutilització− que en fem nosaltres, inconscient i passiu.

Per això és necessària la cura, l’atenció, el coneixement de disciplinats artesans de la paraula, no només en l’exercici actiu de la llengua –quan parlem, quan escrivim− sinó encara més en l’exercici passiu: quan escoltem, quan llegim.

La llengua del Tercer Reich, perillosa com un verí, és una llengua d’una “pobresa extrema” (un capítol sencer dels Apunts, el tercer, es titula “Característica fonamental: pobresa”): perquè es basa en un sistema tirànic penetrant; perquè imposa un únic model de pensament; perquè “en la seva limitació autoimposada, podia expressar només una part de la naturalesa humana”.

La llengua “es pot moure lliurement”, és rica per naturalesa, perquè es doblega a expressar, a dir totes les necessitats, tots els sentiments humans: i per tant, com a contraverí, caldrà recordar que –no per pedanteria filològica, sinó per autoconservació “supervivència”− cal combatre l’empobriment de la llengua, la deixadesa de l’homologació, la desaparició de les paraules.

És una llengua que els nazis van construir sobre frases fetes, i a força de la seva repetició impassible: perquè, adverteix Klemperer, “les frases fetes s’apoderen de nosaltres”.

De nosaltres i, hi afegiria, de la política, que en els últims vint anys, en el nostre País ha estat més que mai dominada per la repetició d’eslògans vulgars però vírics i metàfores grolleres: “el partit ho té difícil”, “la baixada al carrer, “el president elegit pel poble”, els jutges comunistes”, “deixeu-lo treballar”; i finalment el més trivial i perillós, en la seva aparent, inòcua banalitat: “la política de fets”.

D'altra banda, va escriure Primo Levi, “quantes són les mentides humanes capaces de resistir a la lenta, cruel, incessant, subtil força de penetració dels clixés?

La repetició constant, obsessiva, és una de les principals característiques de l’estil d’una llengua totalitària, on el totalitarisme de la llengua no sempre i necessàriament va al costat del totalitarisme de la forma de govern. La totalitària és una llengua plena d’odi i d’histerisme, que s’apropia de les paraules i les usurpa, i amb elles alimenta les amenaces, les al·lusions a complots, les temptatives de crear i sembrar tensions; una llengua que diu per després negar haver dit; que menysprea els ciutadans de la mateixa manera que menysprea els adversaris polítics.

En la llengua del Tercer Reich, pomposa i cridanera, “l’estil obligatori per a tothom era el del pregoner”

Potser no només en aquella llengua, potser no només en aquell temps.


Gianrico Carofiglio, La manomissione delle parole (2010)

divendres, 9 de desembre de 2011

GIANRICO CAROFIGLIO (1)

Gustavo Zagrebelsky ha dit: "El nombre de paraules conegudes i utilitzades és directament proporcional al grau de desenvolupament de la democràcia i de la igualtat d'oportunitats. Poques paraules i poques idees, poques oportunitats i poca democràcia; com més són les paraules que es coneixen, més rica és la discussió política, i amb ella, la vida democràtica.”

[...]

La relació entre la riquesa de les paraules i la riquesa d'opcions (i per tant de democràcia) és demostrada també per la investigació científica, mèdica i criminològica: els joves més violents tenen instruments lingüístics escassos i ineficaços pel que fa a lèxic, gramàtica i sintaxi. Són incapaços de mantenir una conversa, no aconsegueixen modular l'estil de la comunicació −el to, el lèxic, la tendència− en relació als interlocutors i al context, no utilitzen la ironia ni la metàfora. No saben sentir, no saben denominar les seves pròpies emocions. Sovint, no saben explicar històries. Els manca la necessària coherència lògica, no tenen habilitat narrativa: una deficiència que pot produir conseqüències tràgiques en la relació amb les autoritats, quan és necessari explicar, descriure, donar compte de les raons de la successió, de la dinàmica, d'un esdeveniment.

La pobresa de la comunicació, en definitiva, es tradueix en pobresa d’intel·ligència, en dolorosa asfíxia de les emocions.

Això s'aplica a tots els nivells de la jerarquia social, però sobretot als graus més baixos. Quan, per raons socials, econòmiques, familiars, no es disposa dels instruments lingüístics adequats; quan les paraules fan por, i més que res precisament les paraules que diuen la por, la fragilitat, la diferència, la tristesa; quan manca la capacitat d’anomenar les coses i les emocions, manca un mecanisme fonamental de control sobre la realitat i sobre un mateix.

La violència incontrolada és una de les possibles sortides, si no probables, d’aquesta carència. Els joves desprovistos de les paraules per anomenar els seus sentiments de tristesa, de ràbia, de frustració tenen una sola manera de alliberar-los i alliberar-se del sofriment de vegades insuportable: la violència física. Qui no té els noms per al sofriment el provoca, l’expressa convertint-lo en la violència, amb conseqüències sovint tràgiques.

En la ciència cognitiva aquest fenomen −la manca de paraules, i per tant, d'idees i models d'interpretació de la realitat, exterior i interior− es diu hipocognició. Es tracta d'un concepte desenvolupat com a resultat dels estudis realitzats els anys cinquanta per l'antropòleg Bob Levy. En un intent de trobar les raons de l’altíssim nombre de suïcidis registrats a Tahiti, Levy va trobar que els tahitians tenien paraules per indicar el dolor físic, però no el psíquic. No tenien el concepte de dolor espiritual i, per tant, quan l’experimentaven no eren capaços d'identificar-lo. La conseqüència d'aquesta incapacitat, en els casos de sofriment intens i (per a ells) incomprensible, era sovint el curtcircuit dramàtic que abocava al suïcidi.

"Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món", va escriure Ludwig Wittgenstein: la caiguda del llenguatge −es pot arribar a dir− és la caiguda de l'home.

[...]

Per tant, l'abundància, la riquesa de les paraules és una condició del domini de la realitat i es converteix, inevitablement, en un instrument de poder polític. Per això −argumenta Zagrebelsky− és necessari que la coneixença, la possessió de les paraules estiguin lliures de discriminació, i garantides per una escola igual per a tothom.

Però el nombre de paraules conegudes no n’exhaureix l'extraordinari poder sobre els homes i sobre les coses. Un altre indici del grau de desenvolupament de la democràcia i, en general, la qualitat de la vida pública es pot deduir de la qualitat de les paraules: del seu estat de salut, de com són utilitzades, d’allò que aconsegueixen significar.
Tots podem comprovar, cada dia, que l'estat de salut de les paraules és com a mínim preocupant, la seva capacitat d’indicar amb precisió coses i idees està seriosament feta malbé.

[...]

Sòcrates, en els últims moments de la seva vida, recomana a Critó: "Tu saps prou bé que parlar incorrectament no només és una cosa inadequada per ella mateixa, sinó que també fa mal a l'ànima." I, no obstant, el "parlar incorrecte", la pèrdua progressiva d'adherència de les paraules als conceptes i a les coses, és un fenomen cada vegada més difós, en formes ara amagades i subtils, ara paleses i dramàticament visibles.


Gianrico Carofiglio, La manomissione delle parole (2010)

dimarts, 6 de desembre de 2011

ROBERT FROST

Mai no s'ha explicat als nens per què a l'escola la poesia sembla tenir més importància que la que té en el món de fora. S'ho deuen preguntar.

*

L'escola es basa en la invenció de les lletres i les xifres. La inscripció sobre la porta de les escoles hauria de ser la rima "A, B, C" i "Un, Dos, Tres". La resta de l'educació és aprenentatge i em penso que això no correspon a l'escola.

*

La principal raó per anar a l'escola és adquirir per tota la vida la impressió que tot acaba basant-se en els llibres.

*

Anem a la universitat per tenir uan ocasió més per aprendre a llegir per si no n'hem après a l'institut. Un cop hem après a llegir, podem confiar que la resta vindrà sola.

*

Gairebé tot el món hauria d'haver gairebé experimentat el fet que un poema és una idea captada en el moment en què surgeix.

*

També, saber que la poesia, i també la prosa entesa com a poesia, és la renovació de les paraules.

*

L'emoció desplaça una paraula de la seva base en un primer moment a través de la metàfora, però sovint, a la llarga, la col·loca en una nova base. La institució, la forma, la paraula, han de ser renovades regularment o irregularment a partir de l'arrel de l'esperit. Aquest és el credo del veritablement radical.

*

Les emocions han de ser contingudes i aferrades amb disciplina al molí de la intel·ligència, no alliberades amb exclamacions. Cap força no podrà portar lluny la seva expressió si no es tanquen tots els seus porus per tal que el raig surti per un sol orifici. És cosa sabuda que l'emoció supura.

*

Abans se'ns imposava aprendre a escriure mentre érem joves perquè, si més endavant alguna vegada teníem alguna cosa per dir, sapiguéssim com fer-ho. Aprendre a escriure o a parlar no és més que aprendre a tenir alguna cosa a dir.

*

Qui llegeix en diagonal és un bàrbar. També ho és l'escriptor que escriu per al lector en diagonal, que no ha de preocupar-se per la seva escriptura dolenta perquè no li preocupa que el llegeixin malament.



ROBERT FROST, Poetry and school(1951). --fragments--
(traducció lliure a partir de la traducció en castellà de Dolors Udina dins: Robert Frost, Prosas. Barcelona: Elba, 2011)