T. S. ELIOT

Enmig de tanta massa de lletra impresa és improbable que les obres més profundes saltin a la vista o cridin l’atenció a un públic ampli, ni tan sols a un bon nombre de lectors capacitats per a apreciar-les. Les idees que afalaguen una tendència actual o una actitud emocional prendran encara més força, i d'altres es deformaran per tal d’adequar-se a allò que ja ha estat acceptat. És molt poc probable que el pòsit que quedi en la ment del públic sigui l’essència del millor i el més savi; él més probable és que representi els prejudicis comuns entre la majoria de redactors i editors. És així com es formen les idées reçues o, més exactament, els mots reçus [...]

T. S. Eliot, "Note on culture and politics". Dins Notes Towards the Definition of Culture (1948) 

Steven Mithen (+Peter Carruthers) −fluïdesa cognitiva i llenguatge compositiu−

[...]

Com ja he dit, la ment de l’Homo sapiens també es basa en intel·ligències múltiples, però té una característica afegida. La fluïdesa cognitiva. Aquest terme descriu la capacitat d’integrar formes de pensar i dipòsits de coneixement provinents d’intel·ligències diferents, per tal de crear classes de pensaments que no podrien haver existit amb una ment que treballés amb dominis i per a objectius específics. Per exemple, un neandertal, o un home africà anterior a l’homo sapiens, no podria haver pres el que sabia sobre un lleó (domini d’allò natural) i combinar-ho amb el coneixement de la ment humana (domini de la intel·ligència social), per tal de crear la idea d’un ésser lleoní posseïdor de pensaments humans. No obstant, aquest tipus de pensament antropomòrfic és un pensament generalitzat en totes les ments modernes.

Així doncs, com va néixer la fluïdesa cognitiva? A The prehistory of the mind vaig proposar que la fluïdesa cognitiva era conseqüència del llenguatge: els enunciats parlats i imaginaris funcionaven com a conductes pels quals fluïen les idees i la informació d’una intel·ligència a una altra, d’un domini a un altre. Estava plenament convençut que aquesta idea era correcta, i encara n’estic; però he de reconèixer que vaig ser incapaç d’exposar una argumentació detallada per a defensar-la, ja que no tenia els coneixements precisos en filosofia de la ment. Per sort, ara compto amb els arguments de Peter Carruthers, un eminent professor de filosofia de la Universitat de Maryland, per a explicar exactament de quina manera el llenguatge ca provocar aquest canvi en la naturalesa de la mentalitat humana.

Mentre jo interpretava les dades arqueològiques que em van fer arribar a la conclusió que el llenguatge crea fluïdesa cognitiva, Peter Carruthers arribava a la mateixa conclusió a través d’un raonament filosòfic que incloïa materials de la Lingüística, la Neurociència i la Psicologia. En efecte, en la seva darrera contribució –un article de gran vàlua titulat “The conginitve funcions of Language” i publicat el 2002 al prestigiós Behavioral and Brain Sciences al 2002”− va proposar que el llenguatge provocava aquest efecte. Encara que la seva terminologia és lleugerament diferent de la meva, ja que ell es refereix a “mòduls cognitius”, i no a diferents “intel·ligències”, i bateja el procés de connexió com a “integració intermodular”, i no “fluïdesa cognitiva”, Carruthers defineix que les “frases imaginàries” que creem en la nostra ment permeten que els fruits d’un mòdul (o una intel·ligència) es combinin amb els altres, per crear nous tipus de pensament conscients. Suggereix que el pensament cognitivament fluid es produeix en l’inconscient, a través d’un tipus de representació lingüística en la ment que s’ha anomenat “forma lògica” (FL). El terme de FL va ser introduït per Noam Chomsky per descriure la interrelació de cognició i llenguatge; algunes representacions lingüístiques romanen com a formes lògiques, mentre que unes altres es converteixen en oracions imaginades mentalment.

Per perfeccionar aquesta explicació, Carruthers posa l’èmfasi sobretot en la sintaxi, element essencial del llenguatge compositiu. La sintaxi permet incrustar repetitivament adjectius i frases, és el fenomen de la recursivitat al qual hem al·ludit força vegades en aquest llibre. Així, Carruthers considera que la sintaxi permetria que una oració imaginària generada per un tipus de mòdul cognitiu (o d’intel·ligència específica) es pogués incrustar en una altra frase imaginària provinent d’un mòdul o una intel·ligència diferent. Això  possibilita crear una única oració imaginària, de manera que generaria un pensament intermodular (o de fluïdesa cognitiva). Aquests pensaments són impossibles sense l’ús del llenguatge compositiu.

Steven Mithen, The singing neandertals (2005)

MONTAIGNE

[...] veig que els bons i antics poetes han evitat l’afectació i la recerca, no solament de fantàstiques hipèrboles espanyoles i petrarquistes, sinó també dels jocs de paraules més suaus i més retinguts, que són l’ornament de totes les obres poètiques dels segles posteriors. Per això no hi ha cap bon jutge que els trobe a faltar en aquests poetes antics i que, sense comparació, no admire més el refinament homogeni i aquesta dolçor perpètua i bellesa ufanosa dels epigrames de Catul que tots els fiblons amb què Marcial aguditza la cua dels seus. La mateixa raó que jo esmentava adés, Marcial l’aplica a si mateix : “minus illi ingenio laborandum fuit, in cujus locum materia successerat” [Per això ha calgut més rarament que provés el seu enginy, perquè el supleix l’abundància de la matèria –Versió de Miquel Dolç−]. Els més grans, sense excitar-se es fan comprendre suficientment; tenen de què riure arreu, no cal que es facen pessigolles; aquests tenen necessitat de recursos estranys: a mesura que tenen menys esperit, els cal més cos. Pugen a cavall perquè no se senten prou forts sobre les seues cames. De la mateixa manera que en els nostres balls, aquests homes de baixa condició, que fan escola, ja que no poden representar la presència i la decència de la nostra noblesa, busquen fer-se valer gràcies als bots perillosos i altres moviments estranys i propis dels saltimbanquis. I les dames també extrauen més avantatges de la seva manera de comportar-se a les danses on hi ha moviments diversos del cos que a d’altres, on no han de fer altra cosa que caminar de manera natural i mostrar una presència innocent i les seues gràcies habituals. És així també com he vist els comediants excel·lents, vestits com cada dia i amb un comportament comú, donar-nos tot el plaer que es pot extraure del seu art; contràriament, els aprenents i els qui no són de tan gran vàlua, tenen necessitat d’enfarinar-se el rostre, de transvestir-se i contrafer-se en moviments i carasses salvatges per tal de fer-nos riure. Aquesta concepció meua es reconeix millor que en qualsevol altre lloc, en la comparació de l’Eneida amb l’Orland furiós. Aquell poema se’l veu anar de pressa, amb un vol alt i ferm, tot seguint sempre el seu cap; aquest se’l veu voleiar i saltironar de conte en conte com de branca en branca, sense refiar-se de les seues ales excepte per a un trajecte curt, i posant el peu a terra cada dos per tres per por que li fallen l’alè i la força,

Excursusque breves tentat. 

[“S’arrisca a curtes eixides.” –Virgili, Geòrgiques. Versió de Miquel Dolç]

Vet ací, doncs, pel que fa a aquesta mena d’assumpte, els autors que més m’agraden.

Michel de Montaigne, “Sobre els llibres” dins Assaigs, llibre segon.  Traducció de Vicent Alonso.

LOUIS RAGALYI

I ja ni em cal saber com és que la majoria de poetes (o, millor dit, la majoria de poetes visibles, que es fan veure i que apareixen com a tals en tota mena de mitjans de comunicació); com és, doncs, que la majoria de poetes escriuen sempre els mateixos poemes, repetitius i anodins, tan simples en tots els aspectes i, sobretot, amb tan poca consciència poètica. En aquests poetes hi és absent allò que caracteritza la poesia: el risc, la consciència lingüística i de gènere, el jugar-s´hi el tot pel tot. En relació a la poesia són el que la redacció de cada dilluns d’un nen a l’escola és a un conte de Maupassant. I els pocs lectors de poesia que encara queden els riuen totes les gràcies i es posen a la boca els seus versos gastats i repetitius com si  fossin perles precioses. Seguint aquest pas, la poesia aviat s’acabarà, i serà substituïda pels Mcdonalds i les Knorr.

Louis Ragalyi, “Poésie? Connais pas”. Dins Entre récits (2004)

ANTONIO GRAMSCI

Cal fixar clarament allò que hem d’entendre per “interessant” en l’art en general i especialment en la narrativa i en el teatre. Allò “interessant” és una cosa que canvia segons els individus, els grups socials o, en general, la multitud: per tant, és un element de la cultura, no de l’art, etc.

¿Això ho converteix en un fet aliè del tot a l’art i que n’està separat? D’entrada, el mateix art interessa, és interessant en ell mateix, en la mesura en què satisfà una exigència vital. A més, a part d’aquest caràcter més íntim de l’art, el de ser interessant per ell mateix, ¿quins altres elements d’”interès” pot presentar una obra d’art, per exemple, una novel·la, un poema o un drama? Teòricament són infinits, però els que “interessen” no són infinits: són només aquells elements que es creu que contribueixen directament a la “fortuna” immediata o mediata (de primer grau) de la novel·la, el poema o el drama. Un gramàtic pot interessar-se per per un drama de Pirandello perquè vol saber quants elements lèxics, morfològics o sintàctics d’origen sicilià introduiex o pot introduir Pirandello en la llengua literària italiana. Aquest és un element “interessant” que no contribuirà massa a la difusió d’aquest drama. Els metri barbari de Carducci eren un element interessant per a un cercle més ampli, per a la corporació dels literats professionals i per als que volien ser-ho: així doncs, la seva “fortuna” immediata va ser notable per si mateixa, i va contribuir a difondre uns quants milers d’exemplars de versos escrits en aquest tipus de mètrica. Aquests elements “interessants” varien segons l’època, el clima cultural i la idiosincràsia personal.

L’element “interessant” més estable és sens dubte l’interès “moral” positiu o negatiu, és a dir, per adhesió o per refús: és “estable” en cert sentit, és a dir en el sentit de la “categoria moral”, no del contingut moral concret. Íntimament lligat a això hi ha l’element “tècnic”, en cert sentit particular. És a dir, “tècnic” com a forma de fer entendre, de la manera més immediata i dramàtica, el contingut moral, el contrast moral de la novel·la, del poema, del drama: així en el drama tenim els “cops d’efecte”, en la novel·la la “intriga”, etc. No tots aquests elements són necessàriament “artístics”, però tampoc deixen de ser-ho. Des del punt de vista de l’art, en cert sentit són “indiferents”, o sia, extraartístics: formen part de la història de la cultura i han de ser valorats des d’aquests punts de vista.

Qua passi això, que això sigui així, ho prova, evidentment, l’anomenada literatura comercial, que és una part de la literatura nacional-popular: el caràcter comercial es deu al fet que la part “interessant” no és allò “ingenu” ni “espontani”, ni es fon íntimament amb la concepció artística, sinó que es busca externament, mecànicament, alguna cosa que està dosificada de manera industrial com a element segur d’”èxit” immediat. En tot cas, això no vol pas dir que en la història de la cultura s'hagi d’oblidar la literatura comercial: al contrari, aquesta literatura té un grandíssim valor des d’aquest punt de vista, perquè l’èxit d’un llibre de literatura comercial indica (i sovint és l’únic indicador que hi ha) quina és la “filosofia de l’època”, és a a dir, quin entramat de sentiments i de concepcions del món predomionen en la multitud “silenciosa”. Aquesta literatura és un “estupefaent” popular, una mena d`”opi” (des d‘aquest punt de vista es podria analitzar El comte de Montecristo, d’Alexandre Dumas, potser la més “opiàcia” de les novel·les populars: ¿quin home del poble no creu haver sofert una injustícia per part dels poderosos i no fantasieja sonre el “càstig” que se’ls ha d’inflingir? Edmond Dantés els ofereix el model a seguir, els “embriaga” d’exaltació, substituint el credo d’una justícia transcendental en la qual ja no creuen “sistemàticament”).

Antonio Gramsci. Quadern V, Literatura i vida Nacional.

Extret de volum: A. Gramsci, ¿Qué es la cultura popular?, a cura de Justo Serna i Anaclet Pons. Publicacions de la Universitat de València, 2011