Cercar en aquest blog

dissabte, 28 d’abril de 2012

WILLIAM BLAKE (SEGIMON SERRALLONGA)

Al temps de la sembra aprèn, a la collita ensenya, a l’hivern regala’t.
La via de l’excés mena al palau de la saviesa.
Un ximple no veu pas el mateix arbre que un savi.
Cap ocell no s’enfila gaire amunt. si ho fa amb les seves ales.
Si el boig hagués persistit en la seva bogeria s’hauria tornat savi.
Les presons són fetes amb les pedres de la Llei, els bordells amb els maons de la Religió.
L’ocell un niu, l’aranya una teranyina, l’home l’amistat.
Un pensament. ja omple la immensitat.
Estigues sempre a punt de dir el que penses, i l’home baix t’esquivarà.
Tot allò que pot ser cregut és una imatge de la veritat.
Els tigres enfurits són més savis que els cavalls ensinistrats.
Espera’n verí de l’aigua aturada.
Si d’altres no haguessin estat ximples, en seríem nosaltres.
Les pregàries no llauren! Les lloances no seguen!
La joia no riu! El dolor no plora!
La veritat no podrà mai ser dita de manera que sigui compresa, i no sigui creguda.

Uns quants dels "Proverbis de l'Infern", de William Blake, a Les noces del cel i l'infern. Traducció de Segimon Serrallonga  (Jardins de Samarcanda, 63. Eumo Editorial, Cafè Central, 2012)