Cercar en aquest blog

dissabte, 17 de novembre del 2012

ISABEL NÚÑEZ


[...]

La mort obliga a recordar i a pensar: en un instant, dibuixa la trajectòria d’algú amb llum fosforescent. Quan és una història afectuosa, amb moments feliços, per més que la pèrdua fereixi, pinta un paisatge ple de matisos, defineix lunivers compartit. [...]

[...]

Li Qingzhao va escriure el dol [del seu marit] amb poemes tradicionals shi –fets per ser cantats−, amb gran llibertat mètrica per la longitud dels versos, però subjectes a una estructura implacable. Als poemes, la sensualitat trista i irònica fa una celebració de la bellesa i de l‘amor, i parla de la pèrdua amb una certa felicitat interior, felicitat d’escriure i de percebre l’esperit de les coses enmig del dolor [...]

[...]


Com deia Derrida en el seu A-dieu a Lévinas, quan mor algú proper, a partir d’aquest moment hem de portar qui se’n va amb nosaltres; és un deure feliç perquè ells, els nostres morts, esdevenen muts i nosaltres hem de contestar per ells, en som responsables. És una gran obligació més enllà de tot deute, perquè mai no es podria pagar. [...]

[...]

Davant la mort d’algú ens preguntem si una part seva no se’n volia anar, si, en part, ens volia abandonar, si ens va trair, o si la relació, com deien els astròlegs antics, ja s’havia acabat, i era més fàcil morir que separar-se. O, com els mestres budistes, busquem la diferència entre l’amor i els vincles, entre l’amor i l’attachment que diuen els anglosaxons, aquest lligam que significa dependència, mentre que l’amor implicaria deixar anar, també deixar anar la vida.

[...]


Isabel Núñez, Denise Desautels, el jardí de les ànimes. Barcelona: Cafè Central, 2011 (Els ulls de Tirèsies, 93)