Cercar en aquest blog

dimarts, 25 de desembre de 2012

e.e.cummings (via Clara Pastor)


La definició que fa [Cummings] de l’artista, no pot ser més clara i radical:

« [...] Què podria induir algú a desitjar la solitud mentre un govern gran i generós malgasta milions dels soi-sidants dòlars per por que algú en algun lloc estigui sol per un instant?, per què dimonis vostè hauria de ser vostè mateix quan en lloc de ser vostè mateix podria ser cent, o mil o milions dels altres? Tan sols el pensament de ser un mateix en una època de jos intercanviables, ha de semblar absolutament ridícul.

Fantàstic; pel que fa a mi, la poesia, i qualsevol altre art, ha estat, és, i sempre serà exclusivament i clarament una qüestió d’individualitat. Si la poesia fos una cosa qualsevol –com llançar una bomba atòmica− que algú va fer, qualsevol podria convertir-se en poeta simplement fent aquella cosa qualsevol que es demana; fos el que fos allò que aquesta cosa qualsevol impliqués o no impliqués. Però (com ocorre en realitat) la poesia consisteix a ser, no a fer. Si es vol seguir, fins i tot a certa distància, la crida del poeta (i en això, com en tot, parlo des del meu punt de vista, personal i del tot esbiaixat) s’ha de sortir del limitat punt de vista del fer i entrar a la il·limitada casa del ser. Sóc conscient que, on sigui que la nostra anomenada civilització ha fluït, hi ha tota mena de recompenses i cap càstig per no ser. Però si el seu objectiu és la poesia, haurà d’oblidar tot allò referent a càstigs i recompenses i tot allò referent a suposats deures, obligacions, responsabilitats i etcètera ad infinitum i recordar només una cosa: vostè –i ningú més− és qui decideix el seu destí i crea la seva sort. Cap altre pot estar viu per vostè ni vostè pot estar viu per cap altre. Els Tom poden ser Dick i els Dick poden ser Harry, però cap d’ells mai pot ser vostè. En això rau la responsabilitat de l’artista, i és la responsabilitat més terrible del món. Si pot assumir-la, assumeixi-la... i sigui. Si no pot, alegri-se’n i ocupi's de les qüestions dels altres; i faci (o desfaci) fins que es mori. »

Així doncs, ser artista és, abans de res, una qüestió d’individualitat, d’exercir la llibertat de ser un mateix en qualsevol circumstància. En la seva visió no hi ha ni una ombra del públic, de la crítica o dels dictats del mercat. Sembla que l’única condició per a ser artista sigui tenir la capacitat i la voluntat de ser fidel a aquest món propi, perquè, si bé menysprea qualsevol consideració aliena a l’artista per a ser artista, tampoc en cap moment no fa cap al·lusió al talent o a la habilitat. Es donen per suposats? Segurament, vist el grau d’excel·lència del mateix Cummings i la seva implícita desconfiança envers els públics que no tenen la sensibilitat per a apreciar allò que és bell. En qualsevol cas, no aprofundeix en la qüestió de si l’artista és algú especialment dotat o no, i la metàfora que escull per il·lustrar la seva condició és tan original com poètica, valgui la redundància. L’artista és l’acròbata, aquell qui “interpreta una gesta impossible per damunt d’una multitud d’espectadors incomprensiblement fascinats”, i ho fa “absolutament i totalment sol des de l’inici dels temps”. Aquesta imatge plasma tot el que per a Cummings significa ser artista, que és estar sol i saber que sempre està abocat no pas al triomf –encara que existeixen aquests moments de triomf en què es frega l’eternitat− sinó al fracàs.

El veritable artista no s’atura davant el fracàs. No pot, independentment de l’èxit que tingui i de què pensin els altres, perquè l’artista no sap fer altra cosa, només sap –i ha de− continuar, continuar treballant i creant en l’horitzó de nous fracassos. A l’artista veritable li importen molt poc les coses fetes, és a dir, allò acabat; l’obsessionen l’acció, el moviment, el procés. És en tots els sentits el noheroi: l’Artista, l’Home, el Fracàs.




del pròleg de Clara Pastor a: E. E. Cummings, Yo, seis noconferencias. Barcelona: ed. Elba, 2012 (trad. Olivia de Miguel) [i six nonlectures, 1953]

dilluns, 17 de desembre de 2012

BERNARD NOËL


El país de sota és negre. Allò viscut hi esdevé impersonal. Només en veiem les imatges a cegues. I allò oblidat puja així cap al visible un instant i ens deixa entreveure allò que mai més no serà davant dels nostres ulls. L’escriptura, com que juga alhora amb el visible i l’invisible, il·lumina l’obscur, però el moviment perpetu que l’anima fa que ens doni a veure sense deixar-nos temps per veure.



Oblidem les coses i les imatges, no oblidem els mots. L’escriptura se serveix dels mots per fer sorgir allò oblidat: no pas un oblidat restituït com a ell mateix, sinó com a llenguatge de tot el que fou perdut.

...

L’oblit escriu a l’inrevés allò que l’escriptura s’esforça a posar del dret. L’oblit és continu, l’escriptura és discontínua amb el que això implica que la seva pràctica és interminable.

...

Com que oblidem les coses i no els mots, l’escriptura pot donar forma a allò oblidat. Així ella roman sempre en l’oblidat mentre que la memòria és en la reconstitució. L’escriptura entrecreua l’oblit de les coses i la memòria dels mots, però aquesta memòria està lligada a un exercici que fa dels mots la suor del seu oblit.



Bernard Noël, Le Livre de l’oubli (2012)