Cercar en aquest blog

diumenge, 27 de gener del 2013

CHARLES OLSON


Comencem des de la partícula més petita de totes, la síl·laba. És el rei i el centre de la versificació, allò que la governa i que manté la unitat del vers, la forma més gran del poema. M’atreviria a dir que la versificació d’aquí i d’Anglaterra va perdre aquest secret des dels elisabetians tardans fins a Ezra Pound, els va perdre entre la dolçor de la mètrica i la rima, amb el cap farcit de mel. (La síl·laba és una de les maneres d’observar l’èxit original del vers blanc i la seva decadència en Milton.)

És través de les síl·labes que les paraules juxtaposen la seva bellesa, a través d’aquestes partícules de so de manera tan clara com a través del sentit de les paraules que formen. En qualsevol cas, pel fet que hi hagi una tria de paraules, la tria, si hi ha un home al darrere, serà, espontàniament, l’obediència de la seva oïda a les síl·labes. El refinament i l’ofici es troben aquí, a la font del discurs, als mínims.

O western wynd, when wilt thou blow
And the small rain down shall rain
O Christ that my Love were in my arms
And i in my bed again

(cançó popular anònima del s.XVI)

No faria cap mal, com a correctiu a la prosa i al vers que s’escriu ara, que la rima i la mètrica, i, les paraules de pes, el sentit i el so, no destaquessin en la ment més que les síl·labes, que a la síl·laba, aquella criatura tan refinada, se li deixés dirigir l’harmonia. Amb aquesta advertència per a aquells que ho vulguin provar: retrocedir fins al lloc dels elements bàsics i dels mínims de la llengua és activar la parla allà on és menys descurada –i menys lògica. Escoltar les síl·labes ha de ser tan constant i tan escrupolós, l’exigència ha de ser tan completa, que la seguretat de l’oïda es paga al preu més alt –quaranta hores al dia. Perquè des de les arrels cap enfora, des d’arreu, arriba la síl·laba, les figures del ball que dibuixa:

“Is” ve de l’arrel ària as, respirar. L’anglès “not” és igual que el sànscrit na, que possiblement ve de l’arrel perdre’s, perir. “Be” és de bbu, créixer.

Jo dic la síl·laba, rei, i que és espontània, d’aquesta manera: l’oïda, l’oïda que ha recollit, que ha escoltat, l’oïda, que és tan propera a la ment que hi pertany, que té la velocitat de la ment...

Ja ens hi anem acostant: en altres paraules: la ment és la germana de l’oïda i, per causa de la seva proximitat, és la força de l’assecament, l’incest, l’esmolador...

és de la unió de la ment i l’oïda que neix la síl·laba.

Però la síl·laba és només la primera filla d’aquest incest (sempre aquella cosa egípcia que produeix bessones!). L’altra filla és el VERS. I juntes, aquestes dues, la síl·laba i el vers, fan aquella cosa, el –com li direm?, l’Amo de tot, la “Intel·ligència única”. I el vers ve (ho juro) de la respiració, de la respiració de l’home que escriu, en el moment que escriu, i d’aquesta manera existeix, és aquí on entra la feina de cada dia, el TREBALL, perquè només ell, l’home que escriu, pot dir, a cada moment, el vers, la seva mètrica, el seu acabament –on s’acabarà la seva respiració.

El problema amb la majoria d’obres, al meu entendre, des del trencament amb el vers i l’estrofa tradicionals, i amb unitats com, per exemple, Troilus de Chaucer o Lear de S., és: els treballadors contemporanis es tornen mandrosos JUST ON NEIX EL VERS.

Deixeu-me dir-ho d’una manera més directa. Les dues parts són:
el CAP, per via de l’OÏDA, fins a la SÍL·LABA
el COR, per via de la RESPIRACIÓ, fins al VERS

I el gat amagat? és a la 1a meitat de la proposició que, en compondre, surt a la superfície; i en la 2a meitat, sorpresa, apareix el VERS que és el nen consentit que, mentre es fa el poema, rep tota l’atenció, tot el control i és aquí mateix, en el vers que va prenent forma, a cada moment del procés.


Charles Olson,  vers projectiu. (1950). Trad. D. Sam Abrams
Cafè Central & Emboscall, 2006 (Black Mountain, 4)

diumenge, 6 de gener del 2013

SHAKESPEARE


VIOLA- Sí, és ben cert: els que juguen subtilment amb les paraules, corren el perill de prostituir-les.

FESTA- Aleshores, jo voldria que la meva germana no hagués tingut nom, senyor.

VIOLA- I per què, company?

FESTA- Perquè el seu nom és una paraula, senyor, i jugant amb aquesta paraula podríeu fer de la meva germana una prostituta. Però és ben cert que les paraules són unes perfectes coquines, després que les obligacions les han espatllat.

VIOLA- I amb quina raó?

FESTA- A fe meva, senyor, que no us puc donar la raó sense paraules; i les paraules s'han tornat tan falses, que em repugna fer-les servir per provar la meva raó.


(William Shakespeare, Nit de Reis. Acte III, Escena I -Trad J. M. de Sagarra)