Cercar en aquest blog

dissabte, 16 de febrer del 2013

LLUÍS DUCH (Hofmannsthal, Mauthner, Wittgenstein, Scholem, Schönberg...)


En la Viena dels primers decennis del segle XX, en franges cada vegada més àmplies de la població, s’imposà el ferm convenciment que el llenguatge tradicional, és a dir, el conjunt de les antigues paraules religioses, polítiques i estètiques, havia fracassat estrepitosament i havien esdevingut totalment inadequades per expressar i construir els aspectes fonamentals de l’existència humana. S’havia malmès del tot –es creia− la tradicional capacitat orientativa de la paraula humana, i el seu lloc havia estat ocupat per un parloteig insubstancial i, gairebé sempre, allunyat de tot contacte amb els autèntics interrogants de l’ésser humà. Això equivalia a afirmar que la construcció de la realitat, que mai no pot deixar de consistir en tot un seguit d’emparaulaments lingüístics i axiològics, esdevenia no sols problemàtica, sinó una afer cada vegada més irrealitzable i condemnat al rotund fracàs de la inexpressivitat i del mutisme. El 1906, el poeta Hugo von Hofmannsthal, d’arrels jueves i de família ennoblida amb un von, representant qualificat de la tradició aristocràtica i burgesa pròpia de la segona modernitat vienesa, escrivia en un to pessimista i desencisat: “El caràcter de la nostra època és l’ambigüitat i la indeterminació. No pot recolzar sinó sobre unes bases en esllavissada, sense oblidar que, ara mateix, tot s’esllavissa allí on les generacions anteriors creien veure uns fonaments sòlids.” Un petit escrit d’aquest autor –Carta de Phillip Lord Chandos a Francis Bacon, publicat el 1902− és una de les mostres més rellevants del profund “pessimisme lingüístic” d’aquells anys i es fa ressò del desmai de la paraula i del consegüent naufragi del jo en el fluir convuls i indistint de les coses que ja no són nominables ni dominables pel llenguatge, i, per això mateix, es precipiten en una pertorbadora anòmia i en una desestructuració irreversible de la identitat –sobretot masculina− dels humans. En conseqüència, hom està ben convençut del fet que el subjecte humà, que havia estat considerat fins aleshores el principi ordenador de la realitat, s’havia dissolt definitivament i deixava un buit impossible d’omplir. [...]

És indubtable que la posició de Hofmannsthal en relació a la paraula no és un cas aïllat, sinó que es detecten posicions semblants –la famosa Sprachkritik com a conseqüència de l’experiència de la “crisi gramatical” que, en concret, afectava la societat vienesa i, més en general, el conjunt del món centreeuropeu− en el pensament de Wittgenstein, Mauthner, Schönberg i molts altres esperits inquiets d’aquell temps. El filòsof Fritz Mauthner, per exemple, arribarà a negar la possibilitat que les proposicions lògiques puguin ser completament neutrals i immunes a les possibles distorsions que imposa amb major o menor consciència l’impacte biogràfic dels individus i dels grups humans. En efecte, la mateixa lògica abstracta es fonamenta –i no pot deixar de fonamentar-se− en la gramàtica, les convencions i els algoritmes de la parla comuna. Per aquest autor, és “supersticiós” pensar que “la llengua reflecteix i representa els elements constitutius d’una realitat única i universal, i que, en conseqüència, pugui inferir-se de l’existència de la paraula l’existència de la corresponent entitat extralingüística”. Mauthner –i en això la seva proximitat a l’”ideari gramatical” de Schönberg és enorme− manté l’opinió que les diverses modulacions del llenguatge humà mai no posseeixen la capacitat per expressar la veritat fonamental, profunda i universalment vàlida perquè sempre es troba predeterminat per un nombre important d’”interessos creats” i de “prejudicis” de tota mena. En els seus estudis sobre la mística jueva, Gershom Scholem arriba a un resultat bastant semblant quan escriu que “el ‘veritable’ llenguatge no pot ser parlat, de la mateixa manera que l’absolut concret no pot ser acomplert”.


Lluís Duch. Introducció, a Arnold Schönberg, Moisès i Aaron. (2013)