En la Viena dels primers decennis del segle
XX, en franges cada vegada més àmplies de la població, s’imposà el ferm
convenciment que el llenguatge tradicional, és a dir, el conjunt de les
antigues paraules religioses, polítiques i estètiques, havia fracassat
estrepitosament i havien esdevingut totalment inadequades per expressar i
construir els aspectes fonamentals de l’existència humana. S’havia malmès del
tot –es creia− la tradicional capacitat orientativa de la paraula humana, i el
seu lloc havia estat ocupat per un parloteig insubstancial i, gairebé sempre,
allunyat de tot contacte amb els autèntics interrogants de l’ésser humà. Això
equivalia a afirmar que la construcció de la realitat, que mai no pot deixar de
consistir en tot un seguit d’emparaulaments lingüístics i axiològics, esdevenia
no sols problemàtica, sinó una afer cada vegada més irrealitzable i condemnat
al rotund fracàs de la inexpressivitat i del mutisme. El 1906, el poeta Hugo
von Hofmannsthal, d’arrels jueves i de família ennoblida amb un von, representant qualificat de la
tradició aristocràtica i burgesa pròpia de la segona modernitat vienesa,
escrivia en un to pessimista i desencisat: “El caràcter de la nostra època és
l’ambigüitat i la indeterminació. No pot recolzar sinó sobre unes bases en
esllavissada, sense oblidar que, ara mateix, tot s’esllavissa allí on les
generacions anteriors creien veure uns fonaments sòlids.” Un petit escrit
d’aquest autor –Carta de Phillip Lord
Chandos a Francis Bacon, publicat el 1902− és una de les mostres més
rellevants del profund “pessimisme lingüístic” d’aquells anys i es fa ressò del
desmai de la paraula i del consegüent naufragi del jo en el fluir convuls i
indistint de les coses que ja no són nominables ni dominables pel llenguatge,
i, per això mateix, es precipiten en una pertorbadora anòmia i en una
desestructuració irreversible de la identitat –sobretot masculina− dels humans.
En conseqüència, hom està ben convençut del fet que el subjecte humà, que havia
estat considerat fins aleshores el principi ordenador de la realitat, s’havia
dissolt definitivament i deixava un buit impossible d’omplir. [...]
És indubtable que la posició de
Hofmannsthal en relació a la paraula no és un cas aïllat, sinó que es detecten
posicions semblants –la famosa Sprachkritik
com a conseqüència de l’experiència de la “crisi gramatical” que, en concret,
afectava la societat vienesa i, més en general, el conjunt del món
centreeuropeu− en el pensament de Wittgenstein, Mauthner, Schönberg i molts
altres esperits inquiets d’aquell temps. El filòsof Fritz Mauthner, per
exemple, arribarà a negar la possibilitat que les proposicions lògiques puguin
ser completament neutrals i immunes a les possibles distorsions que imposa amb
major o menor consciència l’impacte biogràfic dels individus i dels grups
humans. En efecte, la mateixa lògica abstracta es fonamenta –i no pot deixar de
fonamentar-se− en la gramàtica, les convencions i els algoritmes de la parla
comuna. Per aquest autor, és “supersticiós” pensar que “la llengua reflecteix i
representa els elements constitutius d’una realitat única i universal, i que,
en conseqüència, pugui inferir-se de l’existència de la paraula l’existència de
la corresponent entitat extralingüística”. Mauthner –i en això la seva
proximitat a l’”ideari gramatical” de Schönberg és enorme− manté l’opinió que
les diverses modulacions del llenguatge humà mai no posseeixen la capacitat per
expressar la veritat fonamental, profunda i universalment vàlida perquè sempre
es troba predeterminat per un nombre important d’”interessos creats” i de “prejudicis”
de tota mena. En els seus estudis sobre la mística jueva, Gershom Scholem
arriba a un resultat bastant semblant quan escriu que “el ‘veritable’
llenguatge no pot ser parlat, de la mateixa manera que l’absolut concret no pot
ser acomplert”.
Lluís Duch. Introducció, a Arnold Schönberg,
Moisès i Aaron. (2013)