Cercar en aquest blog

dijous, 15 d’agost de 2013

ALEJANDRA PIZARNIK


*****

Una poesia que digui allò indicible –un silenci−. Una pàgina en blanc.

*****
El meu patiment és l’autobús quan demano el bitllet, la por que no em surti la veu i que tots els passatgers contemplin, temptats de riure i astorats, aquest ésser monstruós que es debat i es baralla amb el llenguatge.

*****

Poesia és lirisme: la poesia és experiència, així deia Rilke. I jo dic: experiència de la paraula.

*****

Si arriba algun dia en què no tindré mai més por de quedar-me absolutament sola a causa d’un llenguatge més verdader, les meves paraules seran com rellotges o com instruments científics “d’alta fidelitat”.

*****

Aquesta veu aferrada a les consonants. Aquest vigilar que cap lletra quedi sense enunciar-se. Parles literalment. No obstant, se t’entén malament. És com si la perfecta precisió del teu llenguatge revelés a cada paraula un caos que es va fent més evident a mesura que t’esforces per ser compresa.

*****

El meu estil és o serà, forçosament, artificiós. A causa del buit, a causa de la teva impossibilitat d’apoderar-te del llenguatge. El llenguatge m’és aliè. Aquesta és la meva malaltia. Una confusa i dissimulada afàsia. D’aquí que no pugui escoltar música. D’aquí la meva facilitat per aprendre cançons en idiomes que no sé. Malaltia d’atenció o alienació. Tot té nom, però el nom no coincideix amb la cosa a què em refereixo. Per a mi el llenguatge és un desafiament, un mur, alguna cosa que m’expulsa, que em deixa a fora. Mai no he pensat amb frases. Tan sols unes quantes paraules que zumzegen des de la meva infantesa [...] El que mai no vaig poder percebre és el ritme del llenguatge, ni cap ritme. Quan llegeixo, llegeixo cada paraula aïllada, fins i tot les preposicions, com si estigués fent una autòpsia.

*****

Em demano si la poesia és una cosa tan terrible i complexa com solo dir-ho. després de tot, les imatges més o menys aconseguides que he escrit s’han escrit soles. La resta és mesquinesa inútil.

*****

No comprenc el llenguatge. Tan sols m’atinc al llenguatge.

*****

Impossibilitat de la poesia. (Tot just vaig haver anotar això vaig fer un poema per demostrar-me que no.)
Els problemes que em planteja escriure. El primer, el meu exili del llenguatge. Donada la meva espontaneïtat i les meves forces m’hauria de llançar damunt de cinc-cents fulls en blanc i “escriure com sento”. Ara bé: ocorre que jo no sento mitjançant un llenguatge conceptual o poètic sinó amb imatges visuals acompanyades amb unes poques paraules esparses. O sia que escriure, en el meu cas, és traduir. Una altra cosa que s’origina en la meva carència de llenguatge conceptual intern és la ignorància absoluta del llenguatge parlat. No parlo jo en un idioma argentí, jo faig servir el poc que sé de l’espanyol literari en general. Això, en certa manera, no em preocupa. Si em preocupés, els altres problemes no existirien. Vull dir que he de forçar-me una retòrica personal, si és que vull escriure un llibre en prosa.

*****

Passa que si no escric poemes no accepto viure, viure’m. Passa que la condició del meu cos viu i movent és la poesia. Passa que si no escric no em deixo, no em deixaré mai viure per a una altra cosa. Una nit de l’any 54 ho vaig jurar. No es tracta de fidelitat sinó de saber qui sóc i per què sóc aquí. No es tracta d’obligar-me sinó de cremar en el llenguatge. Tot signe de fugida em dol perquè em nega, em desapareix. Això és orgull i follia. Ho és i també a causa del que faig amb el meu cos: castigar-lo fins que digui paraules, és a dir poemes. Jo moriré del mètode poètic que em vaig crear per al meu ús i abús. Res de menys poètic però res de més proper –donades les meves limitacions naturals− al veritable lloc de la poesia.

*****

Impossible de parlar amb paraules. Angoixa i urgència per dir-ho tot en una sola paraula.

*****

Encara em sorprèn sentir-me parlar. Quan parlo m’admiro, com si es tractés duna gesta. Si al menys em limités a felicitar-me quan parlo francès. Però no. Parlar en espanyol m’és igual de difícil. Alguna cosa em separa rotundament del llenguatge, de les paraules.

*****

M’horroritza el meu llenguatge. Menteixo tota l’estona. Cal esbrinar per què. Cal demorar-se. M’agradaria escriure de forma molt simple i clara. Prou de retòrica.

*****

I la literatura? Rotund fracàs. Odio escriure amb un nus a la gola ja que m’obliga a abstreure conceptes i a dir paraules buides i sonores. La meva recerca d’un llenguatge “pur” és una prova de la meva impotència. No tinc res a dir i si fos menys –ni que fos una mica− desgraciada, no escriuria. No sento felicitat a l’escriure. I no obstant, anit vaig pensar, d’alguna manera vaig pensar, per primera vegada. Per això, potser, vaig clarejar plorant.

*****

He volgut dir la violència i només vaig encertar a recordar el llenguatge de la submissió.

****

Alejandra Pizarnik, Diarios, 1954 – 1971 (2003)