Cercar en aquest blog

divendres, 29 d’agost de 2014

vita sackville-west (1929 com 2014)


  
[...]
Com pot ser que les novel·les siguin, avui dia, tan abominablement semblants, i que continguin tanta vida com la que hi ha en un peix agonitzant? Em deprimeix tant que he acabat per ni tan sols voler provar d’escriure’n cap més jo mateixa. La novel·la normal ha estat reduïda a una simple fórmula; és una mica com aquests periòdics il·lustrats infectes, el Vogue i tots els de la seva estofa −sí, ja sé què els ha passat a les novel·les: han esdevingut, en relació a la literatura, el que és el bon gust en relació a l’art (escriuré això a la meva crònica!). Tothom en té, de la mateixa manera que ara es té amb complaença un gatet blau de porcellana o macassars a les butaques, per reacció contra l’estora de bona llana grisa i els paravents de Coromandel. [...] Cal afegir que aquesta impressió que la novel·la ha esdevingut una simple fórmula porta la gent a escarrassar-se per trobar alguna cosa diferent: així, la deliberada manca d’art de Bunny Garnett i de Dorothy Edwards o, al revés, els focs artificials de Ronald Firbank.
[...]


Vita Sackville-West. Carta a Virginia Woolf. dimecres 13 de febrer de 1929

The letters of Vita Sackville-West to Virginia Woolf. Presentat i anotat per Louise DeSalvo i Mitchell A. Leaska. New York:  Wiliiam Morrow & Co., 1985

dissabte, 21 de juny de 2014

Pascal Quignard

M'hauré passat la vida buscant paraules que em faltaven. Què és un home de lletres? Aquell per a qui les paraules defalleixen, salten, fugen, perden sentit. Sempre tremolen una mica sota la forma estranya que malgrat tot acaben habitant. No diuen ni amaguen : fan senyals sense parar.

Pascal Quignard, La barque silencieuse (2009)
ed. en castellà, traduïda per Meritxell Martínez, a Arena Libros

dijous, 24 d’abril de 2014

Jean-Marc Desgent



[...] la creació real és un difícil combat de boxa contra les aparences literàries, les màscares de la por (i n’hi ha una quantitat incalculable), la voluntat de silenci o de cinisme que encara i sempre ens va rodejant, ens va volent abocar al buit o a les formes buides, a la simple retòrica. Temo sobremanera les trampes dels ben intencionats, dels literats de gust subtil, dels amants de les bones paraules, les frases boniques, aquestes simpàtiques enzes del món de les lletres, en realitat, els assassins nets, endiumenjats i tranquils de l’experiència escriptural i humana, humana en tant que escrita...

Jean-Marc Desgent, Artaud-Gauvreau (2010)

dissabte, 18 de gener de 2014

VALÈRE NOVARINA



Pensar en llengües, diu el filòsof Marco Baschera, que pensa cadascun dels seus pensaments en set idiomes: en alemany, en francès, en llatí, en grec i en italià, en züricher Sprache i en Appenzel·lià... pensar en llengües és potser també, quan s‘és un simple monolingüe, “pensar en llengües” en una sola llengua. És a dir, reaprendre, a poc a poc  a pensar el llenguatge amb el buit al seu voltant: fer entrar el buit dins del llenguatge, és a dir, l'espai que es troba en el lloc de les atraccions, pensar la dansa parlant, pensar el llenguatge com un teatre de forces, i sentir que actua en volum; experimentar el teatre de buit i d’amor que hi ha en la llengua com en la veritable terra lliurada a les forces geològiques:  aprendre a pensar en una sola llengua en totes les llengües, i amb el buit que hi ha, entre el llenguatge i l’espai. Això és la sexualitat del llenguatge, la seva separació i la seva força. El buit és teatre d'amor i joc dels separats.

Entendre que hi ha un espai infinit entre cada àtom de llenguatge. Col·locar espai entre tot; escoltar l'atracció entre les paraules, una vida del buit i del vertigen en l’edifici inflat del pensament; pensar sempre en el buit i amb ell, comptar amb el buit del llenguatge per edificar. No fer-se cap ídol de les paraules, del que surt de la nostra boca o de la nostra ment. Pensar per allò que s’obre a cada síl·laba en el més petit mot; pensar en el capgirament de totes les llengües i en el seu retorn, en el seu renaixement respirat − Pensar pel buit que travessa la respiració, invertint l'ona, travessant l’aigua − No oblidar que per renàixer la ment s’ofega.

Pensar visiblement dins l'espai: anar a l'espai, pensar en el buit i a la vista − pensar  pel drama i per l'ardor del llenguatge − pensar (no oblidar-ho) que la raó conquereix i vacil·la – pensar que jo és una titella morta que demana ser posada en moviment. Pensar no per agençaments de conceptes, munts de tirallongues de termes numerats, digitalitzats, que només balbucegen i no − sinó pensar a través de la “passió del llenguatge”, el drama ardent del verb, la combustió, la crema, la negació dels mots, el drama visible del pensament. Verbum patiens.


Valére Novarina, "Une langue inconnue" (2012)

dissabte, 4 de gener de 2014

Herta Müller



No confio en la llengua. Sé per mi mateixa que, per ser exacta, sempre ha d’agafar alguna cosa que no li pertany. No sé per què les imatges lingüístiques són tan propenses al lladrocini, per què la comparació més encertada roba qualitats que no li corresponen. La invenció provoca la sorpresa, i sempre resulta que la proximitat a la realitat s’aconsegueix precisament amb la sorpresa inventada en una frase. Quan una percepció roba a les altres, quan un objecte agafa el material d’un altre i l’utilitza, quan una cosa impossible en la realitat esdevé plausible en la frase, aquesta frase es pot presentar davant la realitat com una realitat pròpia convertida en paraules però lingüísticament vàlida.



Herta Müller, Immer derselbe Schnee und immer derselbe Onkel (2011). Trad. Ramon Monton