[...]
−Vaja unes alzines!
−No són alzines això.
−Bé, aquests polls...
−No són polls.
−Idò què són?
−Són oms... No sabeu res. Quan jo no hi sigui no sabreu ni què és un
baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una
estepa, ni un arbocer, ni un alavern, ni un llampúgol, ni una alzina...
Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone
4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que venen
com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des
record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o
un minidisc. De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro
efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric
l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines no oms; només diuen
arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà
o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen
una seguretat ben falsa.
En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres
setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una
carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és
bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa
paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a
un altre.
Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream.
Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I
si canviam de paraules canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre
canvia, i es forts guayen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots...
quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i
anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s’ànima
d’un poble...
[...]
Toni Gomila. Acorar. Manacor: Món de llibres, 2012