AMADOR VEGA (Silesius)

El llenguatge de la mística alemanya assenta les bases del pensament especulatiu modern: un llenguatge que cerca ser espai de trobada entre dues realitats separades, encara que només en la mesura en què no hi ha coneixement de la mateixa realitat, exterior i interior, al mateix temps. L'especulació que no es refugia en l'espai d'allò merament conceptual, donada la situació d'excessus mentis que viu el místic, predisposa l'esperit a aquest llenguatge possible sobre allò impossible. Els dístics d'Angelus Silesius surgeixen, de manera immediata, d'aquest fons abissal l'experiència del qual cap llenguatge, si no el mateix Verb, pot narrar. Però aquí la narració mostra la seva doble dimensió, temporal i atemporal, ja que allò que s'hi narra és l'esdeveniment mateix de l'expressió.

Amador Vega. Tres poetas del exceso. La hermenéutica imposible en Eckhart, Silesius y Celan. (2011)

CLAUDIO MAGRIS - HOMER (i Kafka i Brecht i Blanchot)

Potser no hi ha cap episodi de l'Odissea que hagi estimulat tantes hipòtesis, interpretacions, represes, variants i reelaboracions com justament el de les sirenes. Per a Kafka, les sirenes en realitat callen; la seva arma més letal -més letal que el cant- és el silenci. Brecht, que "rectifica el mite antic", hipotitza que les sirenes no cantaven, per tal de no gastar inútilment saliva amb gent que no les podia sentir, com els mariners, o que no podia obeir el misteri del cant, com Ulisses lligat.
Blanchot suggereix que les sirenes cantaven un cant "no humà" com el murmuri de la natura (Boitani). Ulisses les venç, o més ben dit les destrueix amb la tècnica, fat d'Occident des del principi, més fort que la poesia i que el mite; però aquest cant esvanit "impregna" d'amagat tot el poema, és l'absència que s'oculta darrere i sota tot allò que s'explica de manera explícita i que ho desmenteix (Le chant des Sirènes, 1953).

Claudio Magris, Ulisse dopo Omero (2010). Trad. Anna Casassas