Pascal Quignard

M'hauré passat la vida buscant paraules que em faltaven. Què és un home de lletres? Aquell per a qui les paraules defalleixen, salten, fugen, perden sentit. Sempre tremolen una mica sota la forma estranya que malgrat tot acaben habitant. No diuen ni amaguen : fan senyals sense parar.

Pascal Quignard, La barque silencieuse (2009)
ed. en castellà, traduïda per Meritxell Martínez, a Arena Libros

VALÈRE NOVARINA

Pensar en llengües, diu el filòsof Marco Baschera, que pensa cadascun dels seus pensaments en set idiomes: en alemany, en francès, en llatí, en grec i en italià, en züricher Sprache i en Appenzel·lià... pensar en llengües és potser també, quan s‘és un simple monolingüe, “pensar en llengües” en una sola llengua. És a dir, reaprendre, a poc a poc  a pensar el llenguatge amb el buit al seu voltant: fer entrar el buit dins del llenguatge, és a dir, l'espai que es troba en el lloc de les atraccions, pensar la dansa parlant, pensar el llenguatge com un teatre de forces, i sentir que actua en volum; experimentar el teatre de buit i d’amor que hi ha en la llengua com en la veritable terra lliurada a les forces geològiques:  aprendre a pensar en una sola llengua en totes les llengües, i amb el buit que hi ha, entre el llenguatge i l’espai. Això és la sexualitat del llenguatge, la seva separació i la seva força. El buit és teatre d'amor i joc dels separats.

Entendre que hi ha un espai infinit entre cada àtom de llenguatge. Col·locar espai entre tot; escoltar l'atracció entre les paraules, una vida del buit i del vertigen en l’edifici inflat del pensament; pensar sempre en el buit i amb ell, comptar amb el buit del llenguatge per edificar. No fer-se cap ídol de les paraules, del que surt de la nostra boca o de la nostra ment. Pensar per allò que s’obre a cada síl·laba en el més petit mot; pensar en el capgirament de totes les llengües i en el seu retorn, en el seu renaixement respirat − Pensar pel buit que travessa la respiració, invertint l'ona, travessant l’aigua − No oblidar que per renàixer la ment s’ofega.

Pensar visiblement dins l'espai: anar a l'espai, pensar en el buit i a la vista − pensar  pel drama i per l'ardor del llenguatge − pensar (no oblidar-ho) que la raó conquereix i vacil·la – pensar que jo és una titella morta que demana ser posada en moviment. Pensar no per agençaments de conceptes, munts de tirallongues de termes numerats, digitalitzats, que només balbucegen sí i no − sinó pensar a través de la “passió del llenguatge”, el drama ardent del verb, la combustió, la crema, la negació dels mots, el drama visible del pensament. Verbum patiens.

Valére Novarina, "Une langue inconnue" (2012)

ALEJANDRA PIZARNIK

*****

Una poesia que digui allò indicible –un silenci−. Una pàgina en blanc.

*****

El meu patiment és l’autobús quan demano el bitllet, la por que no em surti la veu i que tots els passatgers contemplin, temptats de riure i astorats, aquest ésser monstruós que es debat i es baralla amb el llenguatge.

*****

Poesia és lirisme: la poesia és experiència, així deia Rilke. I jo dic: experiència de la paraula.

*****

Si arriba algun dia en què no tindré mai més por de quedar-me absolutament sola a causa d’un llenguatge més verdader, les meves paraules seran com rellotges o com instruments científics “d’alta fidelitat”.

*****

Aquesta veu aferrada a les consonants. Aquest vigilar que cap lletra quedi sense enunciar-se. Parles literalment. No obstant, se t’entén malament. És com si la perfecta precisió del teu llenguatge revelés a cada paraula un caos que es va fent més evident a mesura que t’esforces per ser compresa.

*****

El meu estil és o serà, forçosament, artificiós. A causa del buit, a causa de la teva impossibilitat d’apoderar-te del llenguatge. El llenguatge m’és aliè. Aquesta és la meva malaltia. Una confusa i dissimulada afàsia. D’aquí que no pugui escoltar música. D’aquí la meva facilitat per aprendre cançons en idiomes que no sé. Malaltia d’atenció o alienació. Tot té nom, però el nom no coincideix amb la cosa a què em refereixo. Per a mi el llenguatge és un desafiament, un mur, alguna cosa que m’expulsa, que em deixa a fora. Mai no he pensat amb frases. Tan sols unes quantes paraules que zumzegen des de la meva infantesa [...] El que mai no vaig poder percebre és el ritme del llenguatge, ni cap ritme. Quan llegeixo, llegeixo cada paraula aïllada, fins i tot les preposicions, com si estigués fent una autòpsia.

*****

Em demano si la poesia és una cosa tan terrible i complexa com solo dir-ho. després de tot, les imatges més o menys aconseguides que he escrit s’han escrit soles. La resta és mesquinesa inútil.

*****

No comprenc el llenguatge. Tan sols m’atinc al llenguatge.

*****

Impossibilitat de la poesia. (Tot just vaig haver anotar això vaig fer un poema per demostrar-me que no.)

Els problemes que em planteja escriure. El primer, el meu exili del llenguatge. Donada la meva espontaneïtat i les meves forces m’hauria de llançar damunt de cinc-cents fulls en blanc i “escriure com sento”. Ara bé: ocorre que jo no sento mitjançant un llenguatge conceptual o poètic sinó amb imatges visuals acompanyades amb unes poques paraules esparses. O sia que escriure, en el meu cas, és traduir. Una altra cosa que s’origina en la meva carència de llenguatge conceptual intern és la ignorància absoluta del llenguatge parlat. No parlo jo en un idioma argentí, jo faig servir el poc que sé de l’espanyol literari en general. Això, en certa manera, no em preocupa. Si em preocupés, els altres problemes no existirien. Vull dir que he de forçar-me una retòrica personal, si és que vull escriure un llibre en prosa.

*****

Passa que si no escric poemes no accepto viure, viure’m. Passa que la condició del meu cos viu i movent és la poesia. Passa que si no escric no em deixo, no em deixaré mai viure per a una altra cosa. Una nit de l’any 54 ho vaig jurar. No es tracta de fidelitat sinó de saber qui sóc i per què sóc aquí. No es tracta d’obligar-me sinó de cremar en el llenguatge. Tot signe de fugida em dol perquè em nega, em desapareix. Això és orgull i follia. Ho és i també a causa del que faig amb el meu cos: castigar-lo fins que digui paraules, és a dir poemes. Jo moriré del mètode poètic que em vaig crear per al meu ús i abús. Res de menys poètic però res de més proper –donades les meves limitacions naturals− al veritable lloc de la poesia.

*****

Impossible de parlar amb paraules. Angoixa i urgència per dir-ho tot en una sola paraula.

*****

Encara em sorprèn sentir-me parlar. Quan parlo m’admiro, com si es tractés duna gesta. Si al menys em limités a felicitar-me quan parlo francès. Però no. Parlar en espanyol m’és igual de difícil. Alguna cosa em separa rotundament del llenguatge, de les paraules.

*****

M’horroritza el meu llenguatge. Menteixo tota l’estona. Cal esbrinar per què. Cal demorar-se. M’agradaria escriure de forma molt simple i clara. Prou de retòrica.

*****

I la literatura? Rotund fracàs. Odio escriure amb un nus a la gola ja que m’obliga a abstreure conceptes i a dir paraules buides i sonores. La meva recerca d’un llenguatge “pur” és una prova de la meva impotència. No tinc res a dir i si fos menys –ni que fos una mica− desgraciada, no escriuria. No sento felicitat a l’escriure. I no obstant, anit vaig pensar, d’alguna manera vaig pensar, per primera vegada. Per això, potser, vaig clarejar plorant.

*****

He volgut dir la violència i només vaig encertar a recordar el llenguatge de la submissió.

****

Alejandra Pizarnik, Diarios, 1954 – 1971 (2003)

EMILIO LLEDÓ

[...] En la comunicació a l’”Acadèmia de Ciències” de Berlin, [Schleiermacher] escriu:

“Indubtablement que hi ha alguna cosa de veritat en la fórmula que la plenitud de la interpretació consisteix a comprendre un autor millor del que ell pot explicar de si mateix”.

La “fórmula” de Schleiermacher apareix en el context de les seves reflexions sobre la metodologia hermenèutica d’Ast i Wolf. Al costat de la interpretació gramatical hi ha un procés d’”endevinació” (divinatorisch), en el qual l’intèrpret s’esforça per dominar la suposada genialitat de l’autor. “Què hem de fer quan arribem a un passatge on un autor genial il·lumina en el llenguatge un gir determinat, una determinada manera de dir? Aquí no hi ha altra solució que partir, com endevinant-lo, d’aquest estat de producció de pensament en el qual l’autor estava immers, esbrinant com la necessitat del moment podia influir d’una manera i no d’una altra en aquest tresor vivent de la llengua que, per dir-ho així, sura en l’autor, i reinventar aquest acte creador.

Aquest procés d’endevinació se situa paral·lelament, al procés de creació de l’autor. En les dues perspectives es destaca un aspecte inconscient en el qual el llenguatge és mitjà per a una forma de comprensió que supera els límits que aquest mateix llenguatge estableix. En aquest cas, tant la “producció” de l’autor com la “reproducció” de l’intèrpret ofereixen una asimetria que prové d’una sèrie de components psicològics que impedirien la plena adequació d’aquests dos processos.

Però, aleshores, on és el “comprendre millor” (vesser verstehen) si tot comprendre és expressió d’un “comprendre altre” (anders verstehen) que expressa l’essencial alteritat amb què l’obra, i amb ella el seu creador, se’ns apareixen? Aquest encontre d’intèrpret, congenialment enllaçat amb el seu autor, presenta a més una nova forma d’asimetria que, en cert sentit, expressa un estrany passatge de Schleiermacher; “Qui en la qüestió de la interpretació no vegi clarament com el corrent del pensament i de la creació sembla xocar i rebotar contra les parets de la llera, i dirigir-se a una direcció diferent de la que hauria pres lliurement, aquest ja no pot comprendre aquest flux interior de la creació i, molt menys, assignar a l’escriptor el lloc exacte que ocupa en vistes a la seva relació amb el llenguatge i les seves formes”. Però, en aquest moment, si l’autor s’ha convertit en un “corrent de pensament” que xoca amb els murs de la seva llera interior, On podem ja descobrir-lo? Quin és l’autor que busquem? S’ha dissolt aquesta problemàtica subjectivitat que s’expressa en la paraula “autor”?

No és estrany que l’hermenèutica parli aquí d’un procés “endevinatori”, ja que l’autor no només queda diluït en aquest riu del llenguatge, sinó que es parla d’un “estat de producció de pensament en què l’autor està immers” i on “la necessitat del moment” determina la utilització d’aquest “tresor vivent de la llengua”. La suposada racionalitat del Logos, que un autor controla, domina i utilitza, desapareix davant d’aquestes exigències de la temporalitat i del llenguatge viu (lebendig) que inunda l’autor.

Emilio Lledó, El silencio de la escritura (1992)

FRIDEGISO DE TOURS

La qüestió és aquesta: El no-res és alguna cosa o no? Si algú respongués: “em sembla que [el no-res] és no-res”, aquesta pretesa negació l’obligaria a reconèixer que el no-res és alguna cosa quan diu “em sembla que és no-res”, que és com si digués: “em sembla que el no-res és alguna cosa”. I si sembla que és alguna cosa, no pot semblar de cap manera que no ho sigui. En conseqüència, s’admet que [el no-res] sembla que sigui alguna cosa. Però si la resposta fos aquesta altra: “Em sembla que [el no-res] és no-res i és alguna cosa”, a aquesta resposta caldria objectar-hi primer amb la raó, en tant que la raó humana ho permet, i després amb l’autoritat, però no amb una autoritat qualsevol, sinó només amb la divina, l’única digna d’aquest nom i l’única dotada d’una solidesa inamovible.

Procedim, aleshores, amb la raó. Qualsevol nom finit, com “home”, “pedra” o “fusta”, significa alguna cosa. En efecte, tan bon punt sentim pronunciar aquestes paraules, a l’acte comprenem les coses que aquestes paraules signifiquen. Així, la paraula “home”, usada sense cap especificació, designa la universalitat dels homes. “Pedra” i “fusta” comprenen igualment la seva generalitat. Així doncs, si “no-res”, com afirmen els gramàtics, és un nom, és un nom finit. Però tot nom finit significa alguna cosa. Ara bé, és impossible que aquest mateix quelcom finit no sigui alguna cosa. I de la mateixa manera que és impossible que una cosa finita no sigui res, també és impossible que el no-res, que és finit, no sigui alguna cosa, i per aquesta raó es pot provar que [el no-res] és.

Al mateix temps “no-res” és un mot amb significat. Però tot significat es refereix a allò que significa. D’aquesta manera també es prova que [el no-res] no pot ser no-res.

I heus aquí un altre argument. Tota significació és significació d’allò que és. Així és que “no-res” significa alguna cosa. Aleshores “no-res” és significació d’alguna cosa que és, és a dir, d’alguna cosa que existeix.

Fridegiso de Tours,  De substantia [nihili] (s. IX)