LLENGUA DEL DUBTE I LLENGUA DEL PODER
La llengua del poder és una llengua perillosa, congelada i "unreceptive to interrogation”, escriu Toni Morrison: impermeable a les interrogacions.
L’interrogant és potser el signe de puntuació més important. Aquesta afirmació es pot llegir en un llibre commovedor i terrible que explica el món i la història a través d’una formidable reflexió sobre el llenguatge: LTI, La llengua del Tercer Reich, de Victor Klemperer. El subtítol és: Apunts d'un filòleg.
A 1984, George Orwell construeix i descriu un món paorós però fantàstic, una utopia negativa que existeix només en la realitat de l’escriptura. A les pàgines de La llengua del Tercer Reich Victor Klemperer, que no per casualitat era filòleg, reconstrueix i explica un món paorós i real. El del règim nazi.
Els Apunts – que no van aparèixer en traducció italiana fins el 1998 [i en castellà el 2001 –Barcelona: Ed. Minúscula−] – es van publicar a Alemanya poc després d’acabar la Segona Guerra Mundial, el 1947: els materials que hi són recollits van ser extrets d'una gran quantitat de notes redactades a partir del 1933.
Per Klemperer les reflexions sobre els anys i el llenguatge del nazisme, reflexions que li haurien pogut costar la vida, representen la forma i la substància de la seva lluita contra el nazisme: “Aquesta és” va escriure “la meva manera de ser heroic”.
Jueu, fill d’un rabí reformat, Klemperer – que el 1912 es va convertir al protestantisme – s’havia casat amb una alemanya no jueva i havia lluitat com a voluntari a la Primera guerra mundial. Aquestes circumstàncies li van permetre de ser, en realitat, un privilegiat: però constret a viure en una Judenhaus –casa de residència forçada per a jueus – i a conèixer la misèria, la fam, les humiliacions, va escapar al destí de la deportació i la mort.
Klemperer va confiar la defensa de la seva dignitat, el seu dret i el deure de sobreviure i testimoniar, a la investigació acurada i implacable – dotada de "aquell punt de pedanteria que rau en qualsevol filòleg" – de les paraules. I, per tant, al seu treball, tot i que tenia prohibit exercir.
Havia ensenyat filologia a Dresden fins a 1935: apartat de l'ensenyament després de les lleis racials, va ser obligat a treballar a una fàbrica. Es va convertir en obrer, i fins el 1947 no va ser reintegrat al món acadèmic. En els anys de la persecució, però, mai no va deixar de ser filòleg: contínuament va anotar, va enregistrar, va censar la progressiva distorsió, l’abús, la violència exercitats sobre la llengua – les paraules, les formes, els significats, els estils, la puntuació – del règim nazi.
George Steiner ha observat que les ideologies autoanomenades competitives, com el nazisme –i jo hi afegiria: el feixisme i altres menys aparentment totalitàries – no produeixen llenguatge creatiu, i només rares vegades elaboren noves paraules: molt més sovint “sacsegen i descomponen la llengua de la comunitat”, manipulant-la i fent-la servir com a una arma. Aquesta característica de la “llengua del Tercer Imperi”, el fet d’ésser opressiva i parasitària a la vegada, emergeix amb tràgica evidència a les pàgines dels Apunts de Klemperer
"El Tercer Reich va encunyar molt pocs termes nous, potser realment cap. La llengua nazi en molts casos es refereix a una llengua estrangera, per a la resta gairebé sempre a l’alemany prehitlerià: però canvia el valor de les paraules i la seva freqüència, converteix en patrimoni comú allò que abans pertanyia a un individu o a un grupuscle, s’apodera per al partit d’allò que era patrimoni comú i a la fi impregna amb el seu verí paraules, grups de paraules, i estructures de les frases, esclavitza la llengua al seu terrible sistema.”
Quan recorda les formes de la propaganda nazi, en l’intent d’entendre’n l’eficàcia, Klemperer observa:
“No, l’efecte més gran no era causat pels discursos ni tan sols pels articles, pamflets, manifestos i banderes, per res que pogués ser percebut per un pensament o un sentiment conscients. El nazisme s’infiltrava en la carn i en la sang de la massa a través de les simples paraules, les locucions, la forma de les frases repetides milions de vegades, imposades per la força a la massa i acceptades per ella de manera mecànica i inconscient. [...] Però la llengua no es limita a crear i a pensar per mi, dirigeix també el meu sentir, dirigeix tot el meu ésser espiritual com més naturalment, més inconscientment m’abandono a ella. I si la llengua apresa està formada per elements tòxics o ha esdevingut portadora d’aquests elements? Les paraules poden ser com petites dosis d’arsènic: ingerides sense saber-ho sembla que no tinguin cap efecte, però al cap d’un temps l’efecte tòxic es manifesta.
Les paraules, com a mínimes dosis d’arsènic, amb un efecte lentament, inexorablement tòxic: aquest és el perill de la llengua del poder i de la opressió, i sobretot de l’ús –i reutilització− que en fem nosaltres, inconscient i passiu.
Per això és necessària la cura, l’atenció, el coneixement de disciplinats artesans de la paraula, no només en l’exercici actiu de la llengua –quan parlem, quan escrivim− sinó encara més en l’exercici passiu: quan escoltem, quan llegim.
La llengua del Tercer Reich, perillosa com un verí, és una llengua d’una “pobresa extrema” (un capítol sencer dels Apunts, el tercer, es titula “Característica fonamental: pobresa”): perquè es basa en un sistema tirànic penetrant; perquè imposa un únic model de pensament; perquè “en la seva limitació autoimposada, podia expressar només una part de la naturalesa humana”.
La llengua “es pot moure lliurement”, és rica per naturalesa, perquè es doblega a expressar, a dir totes les necessitats, tots els sentiments humans: i per tant, com a contraverí, caldrà recordar que –no per pedanteria filològica, sinó per autoconservació “supervivència”− cal combatre l’empobriment de la llengua, la deixadesa de l’homologació, la desaparició de les paraules.
És una llengua que els nazis van construir sobre frases fetes, i a força de la seva repetició impassible: perquè, adverteix Klemperer, “les frases fetes s’apoderen de nosaltres”.
De nosaltres i, hi afegiria, de la política, que en els últims vint anys, en el nostre País ha estat més que mai dominada per la repetició d’eslògans vulgars però vírics i metàfores grolleres: “el partit ho té difícil”, “la baixada al carrer, “el president elegit pel poble”, els jutges comunistes”, “deixeu-lo treballar”; i finalment el més trivial i perillós, en la seva aparent, inòcua banalitat: “la política de fets”.
D'altra banda, va escriure Primo Levi, “quantes són les mentides humanes capaces de resistir a la lenta, cruel, incessant, subtil força de penetració dels clixés?
La repetició constant, obsessiva, és una de les principals característiques de l’estil d’una llengua totalitària, on el totalitarisme de la llengua no sempre i necessàriament va al costat del totalitarisme de la forma de govern. La totalitària és una llengua plena d’odi i d’histerisme, que s’apropia de les paraules i les usurpa, i amb elles alimenta les amenaces, les al·lusions a complots, les temptatives de crear i sembrar tensions; una llengua que diu per després negar haver dit; que menysprea els ciutadans de la mateixa manera que menysprea els adversaris polítics.
En la llengua del Tercer Reich, pomposa i cridanera, “l’estil obligatori per a tothom era el del pregoner”
Potser no només en aquella llengua, potser no només en aquell temps.
Gianrico Carofiglio, La manomissione delle parole (2010)
dimarts, 27 de desembre del 2011
divendres, 9 de desembre del 2011
GIANRICO CAROFIGLIO (1)
Gustavo Zagrebelsky ha dit: "El nombre de paraules conegudes i utilitzades és directament proporcional al grau de desenvolupament de la democràcia i de la igualtat d'oportunitats. Poques paraules i poques idees, poques oportunitats i poca democràcia; com més són les paraules que es coneixen, més rica és la discussió política, i amb ella, la vida democràtica.”
[...]
La relació entre la riquesa de les paraules i la riquesa d'opcions (i per tant de democràcia) és demostrada també per la investigació científica, mèdica i criminològica: els joves més violents tenen instruments lingüístics escassos i ineficaços pel que fa a lèxic, gramàtica i sintaxi. Són incapaços de mantenir una conversa, no aconsegueixen modular l'estil de la comunicació −el to, el lèxic, la tendència− en relació als interlocutors i al context, no utilitzen la ironia ni la metàfora. No saben sentir, no saben denominar les seves pròpies emocions. Sovint, no saben explicar històries. Els manca la necessària coherència lògica, no tenen habilitat narrativa: una deficiència que pot produir conseqüències tràgiques en la relació amb les autoritats, quan és necessari explicar, descriure, donar compte de les raons de la successió, de la dinàmica, d'un esdeveniment.
La pobresa de la comunicació, en definitiva, es tradueix en pobresa d’intel·ligència, en dolorosa asfíxia de les emocions.
Això s'aplica a tots els nivells de la jerarquia social, però sobretot als graus més baixos. Quan, per raons socials, econòmiques, familiars, no es disposa dels instruments lingüístics adequats; quan les paraules fan por, i més que res precisament les paraules que diuen la por, la fragilitat, la diferència, la tristesa; quan manca la capacitat d’anomenar les coses i les emocions, manca un mecanisme fonamental de control sobre la realitat i sobre un mateix.
La violència incontrolada és una de les possibles sortides, si no probables, d’aquesta carència. Els joves desprovistos de les paraules per anomenar els seus sentiments de tristesa, de ràbia, de frustració tenen una sola manera de alliberar-los i alliberar-se del sofriment de vegades insuportable: la violència física. Qui no té els noms per al sofriment el provoca, l’expressa convertint-lo en la violència, amb conseqüències sovint tràgiques.
En la ciència cognitiva aquest fenomen −la manca de paraules, i per tant, d'idees i models d'interpretació de la realitat, exterior i interior− es diu hipocognició. Es tracta d'un concepte desenvolupat com a resultat dels estudis realitzats els anys cinquanta per l'antropòleg Bob Levy. En un intent de trobar les raons de l’altíssim nombre de suïcidis registrats a Tahiti, Levy va trobar que els tahitians tenien paraules per indicar el dolor físic, però no el psíquic. No tenien el concepte de dolor espiritual i, per tant, quan l’experimentaven no eren capaços d'identificar-lo. La conseqüència d'aquesta incapacitat, en els casos de sofriment intens i (per a ells) incomprensible, era sovint el curtcircuit dramàtic que abocava al suïcidi.
"Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món", va escriure Ludwig Wittgenstein: la caiguda del llenguatge −es pot arribar a dir− és la caiguda de l'home.
[...]
Per tant, l'abundància, la riquesa de les paraules és una condició del domini de la realitat i es converteix, inevitablement, en un instrument de poder polític. Per això −argumenta Zagrebelsky− és necessari que la coneixença, la possessió de les paraules estiguin lliures de discriminació, i garantides per una escola igual per a tothom.
Però el nombre de paraules conegudes no n’exhaureix l'extraordinari poder sobre els homes i sobre les coses. Un altre indici del grau de desenvolupament de la democràcia i, en general, la qualitat de la vida pública es pot deduir de la qualitat de les paraules: del seu estat de salut, de com són utilitzades, d’allò que aconsegueixen significar.
Tots podem comprovar, cada dia, que l'estat de salut de les paraules és com a mínim preocupant, la seva capacitat d’indicar amb precisió coses i idees està seriosament feta malbé.
[...]
Sòcrates, en els últims moments de la seva vida, recomana a Critó: "Tu saps prou bé que parlar incorrectament no només és una cosa inadequada per ella mateixa, sinó que també fa mal a l'ànima." I, no obstant, el "parlar incorrecte", la pèrdua progressiva d'adherència de les paraules als conceptes i a les coses, és un fenomen cada vegada més difós, en formes ara amagades i subtils, ara paleses i dramàticament visibles.
Gianrico Carofiglio, La manomissione delle parole (2010)
[...]
La relació entre la riquesa de les paraules i la riquesa d'opcions (i per tant de democràcia) és demostrada també per la investigació científica, mèdica i criminològica: els joves més violents tenen instruments lingüístics escassos i ineficaços pel que fa a lèxic, gramàtica i sintaxi. Són incapaços de mantenir una conversa, no aconsegueixen modular l'estil de la comunicació −el to, el lèxic, la tendència− en relació als interlocutors i al context, no utilitzen la ironia ni la metàfora. No saben sentir, no saben denominar les seves pròpies emocions. Sovint, no saben explicar històries. Els manca la necessària coherència lògica, no tenen habilitat narrativa: una deficiència que pot produir conseqüències tràgiques en la relació amb les autoritats, quan és necessari explicar, descriure, donar compte de les raons de la successió, de la dinàmica, d'un esdeveniment.
La pobresa de la comunicació, en definitiva, es tradueix en pobresa d’intel·ligència, en dolorosa asfíxia de les emocions.
Això s'aplica a tots els nivells de la jerarquia social, però sobretot als graus més baixos. Quan, per raons socials, econòmiques, familiars, no es disposa dels instruments lingüístics adequats; quan les paraules fan por, i més que res precisament les paraules que diuen la por, la fragilitat, la diferència, la tristesa; quan manca la capacitat d’anomenar les coses i les emocions, manca un mecanisme fonamental de control sobre la realitat i sobre un mateix.
La violència incontrolada és una de les possibles sortides, si no probables, d’aquesta carència. Els joves desprovistos de les paraules per anomenar els seus sentiments de tristesa, de ràbia, de frustració tenen una sola manera de alliberar-los i alliberar-se del sofriment de vegades insuportable: la violència física. Qui no té els noms per al sofriment el provoca, l’expressa convertint-lo en la violència, amb conseqüències sovint tràgiques.
En la ciència cognitiva aquest fenomen −la manca de paraules, i per tant, d'idees i models d'interpretació de la realitat, exterior i interior− es diu hipocognició. Es tracta d'un concepte desenvolupat com a resultat dels estudis realitzats els anys cinquanta per l'antropòleg Bob Levy. En un intent de trobar les raons de l’altíssim nombre de suïcidis registrats a Tahiti, Levy va trobar que els tahitians tenien paraules per indicar el dolor físic, però no el psíquic. No tenien el concepte de dolor espiritual i, per tant, quan l’experimentaven no eren capaços d'identificar-lo. La conseqüència d'aquesta incapacitat, en els casos de sofriment intens i (per a ells) incomprensible, era sovint el curtcircuit dramàtic que abocava al suïcidi.
"Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món", va escriure Ludwig Wittgenstein: la caiguda del llenguatge −es pot arribar a dir− és la caiguda de l'home.
[...]
Per tant, l'abundància, la riquesa de les paraules és una condició del domini de la realitat i es converteix, inevitablement, en un instrument de poder polític. Per això −argumenta Zagrebelsky− és necessari que la coneixença, la possessió de les paraules estiguin lliures de discriminació, i garantides per una escola igual per a tothom.
Però el nombre de paraules conegudes no n’exhaureix l'extraordinari poder sobre els homes i sobre les coses. Un altre indici del grau de desenvolupament de la democràcia i, en general, la qualitat de la vida pública es pot deduir de la qualitat de les paraules: del seu estat de salut, de com són utilitzades, d’allò que aconsegueixen significar.
Tots podem comprovar, cada dia, que l'estat de salut de les paraules és com a mínim preocupant, la seva capacitat d’indicar amb precisió coses i idees està seriosament feta malbé.
[...]
Sòcrates, en els últims moments de la seva vida, recomana a Critó: "Tu saps prou bé que parlar incorrectament no només és una cosa inadequada per ella mateixa, sinó que també fa mal a l'ànima." I, no obstant, el "parlar incorrecte", la pèrdua progressiva d'adherència de les paraules als conceptes i a les coses, és un fenomen cada vegada més difós, en formes ara amagades i subtils, ara paleses i dramàticament visibles.
Gianrico Carofiglio, La manomissione delle parole (2010)
dimarts, 6 de desembre del 2011
ROBERT FROST
Mai no s'ha explicat als nens per què a l'escola la poesia sembla tenir més importància que la que té en el món de fora. S'ho deuen preguntar.
*
L'escola es basa en la invenció de les lletres i les xifres. La inscripció sobre la porta de les escoles hauria de ser la rima "A, B, C" i "Un, Dos, Tres". La resta de l'educació és aprenentatge i em penso que això no correspon a l'escola.
*
La principal raó per anar a l'escola és adquirir per tota la vida la impressió que tot acaba basant-se en els llibres.
*
Anem a la universitat per tenir uan ocasió més per aprendre a llegir per si no n'hem après a l'institut. Un cop hem après a llegir, podem confiar que la resta vindrà sola.
*
Gairebé tot el món hauria d'haver gairebé experimentat el fet que un poema és una idea captada en el moment en què surgeix.
*
També, saber que la poesia, i també la prosa entesa com a poesia, és la renovació de les paraules.
*
L'emoció desplaça una paraula de la seva base en un primer moment a través de la metàfora, però sovint, a la llarga, la col·loca en una nova base. La institució, la forma, la paraula, han de ser renovades regularment o irregularment a partir de l'arrel de l'esperit. Aquest és el credo del veritablement radical.
*
Les emocions han de ser contingudes i aferrades amb disciplina al molí de la intel·ligència, no alliberades amb exclamacions. Cap força no podrà portar lluny la seva expressió si no es tanquen tots els seus porus per tal que el raig surti per un sol orifici. És cosa sabuda que l'emoció supura.
*
Abans se'ns imposava aprendre a escriure mentre érem joves perquè, si més endavant alguna vegada teníem alguna cosa per dir, sapiguéssim com fer-ho. Aprendre a escriure o a parlar no és més que aprendre a tenir alguna cosa a dir.
*
Qui llegeix en diagonal és un bàrbar. També ho és l'escriptor que escriu per al lector en diagonal, que no ha de preocupar-se per la seva escriptura dolenta perquè no li preocupa que el llegeixin malament.
ROBERT FROST, Poetry and school(1951). --fragments--
(traducció lliure a partir de la traducció en castellà de Dolors Udina dins: Robert Frost, Prosas. Barcelona: Elba, 2011)
*
L'escola es basa en la invenció de les lletres i les xifres. La inscripció sobre la porta de les escoles hauria de ser la rima "A, B, C" i "Un, Dos, Tres". La resta de l'educació és aprenentatge i em penso que això no correspon a l'escola.
*
La principal raó per anar a l'escola és adquirir per tota la vida la impressió que tot acaba basant-se en els llibres.
*
Anem a la universitat per tenir uan ocasió més per aprendre a llegir per si no n'hem après a l'institut. Un cop hem après a llegir, podem confiar que la resta vindrà sola.
*
Gairebé tot el món hauria d'haver gairebé experimentat el fet que un poema és una idea captada en el moment en què surgeix.
*
També, saber que la poesia, i també la prosa entesa com a poesia, és la renovació de les paraules.
*
L'emoció desplaça una paraula de la seva base en un primer moment a través de la metàfora, però sovint, a la llarga, la col·loca en una nova base. La institució, la forma, la paraula, han de ser renovades regularment o irregularment a partir de l'arrel de l'esperit. Aquest és el credo del veritablement radical.
*
Les emocions han de ser contingudes i aferrades amb disciplina al molí de la intel·ligència, no alliberades amb exclamacions. Cap força no podrà portar lluny la seva expressió si no es tanquen tots els seus porus per tal que el raig surti per un sol orifici. És cosa sabuda que l'emoció supura.
*
Abans se'ns imposava aprendre a escriure mentre érem joves perquè, si més endavant alguna vegada teníem alguna cosa per dir, sapiguéssim com fer-ho. Aprendre a escriure o a parlar no és més que aprendre a tenir alguna cosa a dir.
*
Qui llegeix en diagonal és un bàrbar. També ho és l'escriptor que escriu per al lector en diagonal, que no ha de preocupar-se per la seva escriptura dolenta perquè no li preocupa que el llegeixin malament.
ROBERT FROST, Poetry and school(1951). --fragments--
(traducció lliure a partir de la traducció en castellà de Dolors Udina dins: Robert Frost, Prosas. Barcelona: Elba, 2011)
diumenge, 9 d’octubre del 2011
AMADOR VEGA (Silesius)
El llenguatge de la mística alemanya assenta les bases del pensament especulatiu modern: un llenguatge que cerca ser espai de trobada entre dues realitats separades, encara que només en la mesura en què no hi ha coneixement de la mateixa realitat, exterior i interior, al mateix temps. L'especulació que no es refugia en l'espai d'allò merament conceptual, donada la situació d'excessus mentis que viu el místic, predisposa l'esperit a aquest llenguatge possible sobre allò impossible. Els dístics d'Angelus Silesius surgeixen, de manera immediata, d'aquest fons abissal l'experiència del qual cap llenguatge, si no el mateix Verb, pot narrar. Però aquí la narració mostra la seva doble dimensió, temporal i atemporal, ja que allò que s'hi narra és l'esdeveniment mateix de l'expressió.
Amador Vega. Tres poetas del exceso. La hermenéutica imposible en Eckhart, Silesius y Celan. (2011)
Amador Vega. Tres poetas del exceso. La hermenéutica imposible en Eckhart, Silesius y Celan. (2011)
dimecres, 5 d’octubre del 2011
CLAUDIO MAGRIS - HOMER (i Kafka i Brecht i Blanchot)
Potser no hi ha cap episodi de l'Odissea que hagi estimulat tantes hipòtesis, interpretacions, represes, variants i reelaboracions com justament el de les sirenes. Per a Kafka, les sirenes en realitat callen; la seva arma més letal -més letal que el cant- és el silenci. Brecht, que "rectifica el mite antic", hipotitza que les sirenes no cantaven, per tal de no gastar inútilment saliva amb gent que no les podia sentir, com els mariners, o que no podia obeir el misteri del cant, com Ulisses lligat.
Blanchot suggereix que les sirenes cantaven un cant "no humà" com el murmuri de la natura (Boitani). Ulisses les venç, o més ben dit les destrueix amb la tècnica, fat d'Occident des del principi, més fort que la poesia i que el mite; però aquest cant esvanit "impregna" d'amagat tot el poema, és l'absència que s'oculta darrere i sota tot allò que s'explica de manera explícita i que ho desmenteix (Le chant des Sirènes, 1953).
Claudio Magris, Ulisse dopo Omero (2010). Trad. Anna Casassas
Blanchot suggereix que les sirenes cantaven un cant "no humà" com el murmuri de la natura (Boitani). Ulisses les venç, o més ben dit les destrueix amb la tècnica, fat d'Occident des del principi, més fort que la poesia i que el mite; però aquest cant esvanit "impregna" d'amagat tot el poema, és l'absència que s'oculta darrere i sota tot allò que s'explica de manera explícita i que ho desmenteix (Le chant des Sirènes, 1953).
Claudio Magris, Ulisse dopo Omero (2010). Trad. Anna Casassas
dissabte, 24 de setembre del 2011
HENRI BOREL
"Per què fa soroll el mar? per què canta l'ocell? Ho saps, fill meu?"
"Pare, perquè no poden fer cap altra cosa, perquè estan forçats, per la seva naturalesa, a fer-ho. És Wu Wei."
"Meravellós. Doncs... Per què no pot passar el mateix amb el poeta?"
Em vaig quedar pensant, però no tenia cap resposta per això. I vaig dir:
"Sí, podria passar una altra cosa. Un poeta pot cantar per tal d'ajudar a la creació d'una literatura en un país on la literatura ha mort. Sona bé, encara que al capdavall sigui un motiu impur. A més, hi ha poetes que canten per tal d'assolir la glòria, la celebritat, per ser coronats amb llorers, per contemplar la rialla de les joves verges que sembren flors als seus passos."
"Explica't més clarament", va dir el savi. "No profanis paraules tan sagrades com aquesta. Els poetes que canten així no són poetes. El poeta canta perquè canta. Si eleva la seva veu amb un objectiu definit, no és més que un diletant."
Henri Borel, Wu Wei. (1919)
"Pare, perquè no poden fer cap altra cosa, perquè estan forçats, per la seva naturalesa, a fer-ho. És Wu Wei."
"Meravellós. Doncs... Per què no pot passar el mateix amb el poeta?"
Em vaig quedar pensant, però no tenia cap resposta per això. I vaig dir:
"Sí, podria passar una altra cosa. Un poeta pot cantar per tal d'ajudar a la creació d'una literatura en un país on la literatura ha mort. Sona bé, encara que al capdavall sigui un motiu impur. A més, hi ha poetes que canten per tal d'assolir la glòria, la celebritat, per ser coronats amb llorers, per contemplar la rialla de les joves verges que sembren flors als seus passos."
"Explica't més clarament", va dir el savi. "No profanis paraules tan sagrades com aquesta. Els poetes que canten així no són poetes. El poeta canta perquè canta. Si eleva la seva veu amb un objectiu definit, no és més que un diletant."
Henri Borel, Wu Wei. (1919)
divendres, 23 de setembre del 2011
LAURENT BINET
Escric contra certa forma de literatura obsoleta que no em convé. Aquesta novel·la del segle XIX escrita amb ordinadors del segle XXI és desgraciadament el 80% del que es publica a França.
Laurent Binet entrevistat per Òscar Caballero a "La Vanguardia", 23 - 09 - 2011 (p. 36)
Laurent Binet entrevistat per Òscar Caballero a "La Vanguardia", 23 - 09 - 2011 (p. 36)
dissabte, 17 de setembre del 2011
dissabte, 10 de setembre del 2011
VOLTAIRE
[...]
Per aquestes i altres causes, de cara a l'edificació dels fidels i pel bé de llurs ànimes, els prohibim de llegir mai cap llibre, sota pena de damnació eterna. I, de por que la diabòlica temptació d'instruir-se no s'empari d'ells, prohibim a pares i mares que ensenyin de llegir als infants. I, per tal de prevenir qualsevol contravenció de la nostra ordenança, els prohibim expressament de pensar, sota les mateixes penes; obliguem tots els veritables creients a denunciar davant la nostra oficialitat tot aquell que hagi pronunciat quatre frases ben lligades, de les quals es pugui inferir un sentit clar i precís. Ordenem que en totes les converses es facin servir termes que no vulguin dir res, segons l'antic usatge de la Sublim Porta.
[...]
Voltaire, Sobre l'horrible perill de la lectura (1764) Trad. Jordi Cornudella
Per aquestes i altres causes, de cara a l'edificació dels fidels i pel bé de llurs ànimes, els prohibim de llegir mai cap llibre, sota pena de damnació eterna. I, de por que la diabòlica temptació d'instruir-se no s'empari d'ells, prohibim a pares i mares que ensenyin de llegir als infants. I, per tal de prevenir qualsevol contravenció de la nostra ordenança, els prohibim expressament de pensar, sota les mateixes penes; obliguem tots els veritables creients a denunciar davant la nostra oficialitat tot aquell que hagi pronunciat quatre frases ben lligades, de les quals es pugui inferir un sentit clar i precís. Ordenem que en totes les converses es facin servir termes que no vulguin dir res, segons l'antic usatge de la Sublim Porta.
[...]
Voltaire, Sobre l'horrible perill de la lectura (1764) Trad. Jordi Cornudella
diumenge, 31 de juliol del 2011
GILLES LIPOVETSKY
En una època de self-service individualista, en l’espectre del consum, Sèneca i Montaigne apareixen al costat del Prozac, ja que hi ha tot un públic que busca consol en la filosofia, receptes empíriques i immediates que portin la felicitat. Que l’hiperconsumidor tingui sort, però a mi em costa no manifestar un gran escepticisme, aquesta mena de lectures produeix de tot menys l’efecte que s’hi busca: la filosofia no és el camí més fàcil cap a la felicitat. És cert que la lectura de les grans obres pot meravellar, apassionar, donar satisfaccions concretes: aquest detall no l’hem de menysprear, però això és ben poca cosa per a aconseguir la vida venturosa. Qui ha meditat sobre els grans mestres no està més ben preparat que els altres per viure feliç, ja que cap filòsof pot impedir que sentim tristor, desesperació, dolor o por. Respecte a això em sento hegelià: la missió de la filosofia és fer que el real sigui intel·ligible i res més, el seu paper és donar una mica de llum, no les claus d’una felicitat que ningú no té.
Un altre punt. La importància del paper de la filosofia en la història de les idees, de la cultura, de la racionalitat, de la modernitat, ja no és constatable. La filosofia ha inventat les grans preguntes metafísiques, la idea d’una humanitat cosmopolita, el valor de la individualitat i la llibertat; ha nodrit durant segles el treball dels artistes, dels poetes i dels prosistes, ha contribuït a forjar els principis de l’univers democràtic, ha aspirat a canviar el món social, polític i econòmic. En l’actualitat aquesta força mil·lenària s’ha exhaurit. Hi ha prou obres de qualitat, però ja no poden influir en el pensament dels artistes i intel·lectuals, fora dels mateixos filòsofs “professionals”. Un signe dels temps: ja no hi ha “ismes” ni grans escoles filosòfiques. No hi ha altre remei que reconèixer que el seu paper històric i “prometeic” ha quedat enrere. Les ciències i la tecnociència és el que avui dia obre més horitzons, el que inventa el futur, canvia el present i la vida, inspira els creadors. Tot el Renaixement es va alimentar de la saviesa antiga, i l’estoïcisme, l’epicureisme i el pirronisme van exercir una gran influència en els esperits fins ben entrat el segle XVIII. No crec que els nostres fruits filosòfics arribin a tenir un destí com aquest. La filosofia podrà estar de moda: però no tornarà a l’statu quo ante, res no deturarà el procés que redueix la seva influència en la vida de la cultura. Per un cantó, democratització de l’accés a les obres fonamentals; per l’altre, un espai filosòfic que es concentra de manera creixent a la universitat; per un cantó, les obres que només llegeix un nombre reduït d’erudits o que no llegeix ningú; per l’altre una gran quantitat de bestsellers que exerceixen una influència cada vegada més “de consum”, breu i superficial, ja que la filosofia no s’escapa del predomini de la lògica de l’efimeritat. Els futurs possibles de la filosofia en els temps hipermoderns no són ni dramàtics ni per a entusiasmar-s’hi.
Gilles Lipovetsky “Etapes d’una trajectòria intel·lectual”. Conversa amb Sébastien Charles (2004)
Un altre punt. La importància del paper de la filosofia en la història de les idees, de la cultura, de la racionalitat, de la modernitat, ja no és constatable. La filosofia ha inventat les grans preguntes metafísiques, la idea d’una humanitat cosmopolita, el valor de la individualitat i la llibertat; ha nodrit durant segles el treball dels artistes, dels poetes i dels prosistes, ha contribuït a forjar els principis de l’univers democràtic, ha aspirat a canviar el món social, polític i econòmic. En l’actualitat aquesta força mil·lenària s’ha exhaurit. Hi ha prou obres de qualitat, però ja no poden influir en el pensament dels artistes i intel·lectuals, fora dels mateixos filòsofs “professionals”. Un signe dels temps: ja no hi ha “ismes” ni grans escoles filosòfiques. No hi ha altre remei que reconèixer que el seu paper històric i “prometeic” ha quedat enrere. Les ciències i la tecnociència és el que avui dia obre més horitzons, el que inventa el futur, canvia el present i la vida, inspira els creadors. Tot el Renaixement es va alimentar de la saviesa antiga, i l’estoïcisme, l’epicureisme i el pirronisme van exercir una gran influència en els esperits fins ben entrat el segle XVIII. No crec que els nostres fruits filosòfics arribin a tenir un destí com aquest. La filosofia podrà estar de moda: però no tornarà a l’statu quo ante, res no deturarà el procés que redueix la seva influència en la vida de la cultura. Per un cantó, democratització de l’accés a les obres fonamentals; per l’altre, un espai filosòfic que es concentra de manera creixent a la universitat; per un cantó, les obres que només llegeix un nombre reduït d’erudits o que no llegeix ningú; per l’altre una gran quantitat de bestsellers que exerceixen una influència cada vegada més “de consum”, breu i superficial, ja que la filosofia no s’escapa del predomini de la lògica de l’efimeritat. Els futurs possibles de la filosofia en els temps hipermoderns no són ni dramàtics ni per a entusiasmar-s’hi.
Gilles Lipovetsky “Etapes d’una trajectòria intel·lectual”. Conversa amb Sébastien Charles (2004)
dilluns, 18 de juliol del 2011
MICHEL CRÉPU
El que és nou és que aquesta guerra contra els trastorns del vici impune [la lectura] (i que quedi clar que no seguirà essent-ho per gaire temps), en nom de l’expansió i la rendibilitat tant psicològica com comercial, la porta a terme un exèrcit de necis, rutilants d’estupidesa i d’una ambició ferotge. Són els imbècils de què parla Bernanos. Se’ls reconeix de manera infal·lible per la seva manca de gust, per la incapacitat per fer servir amb tacte i justesa el poder que ara tenen. És la cara còmica de la situació, perquè hi ha una cara còmica: el poder mediàtic no té res a les mans, la substància que pretén transmetre és nul·la. Parlar de “transmissió” és, per altra banda, superflu ja que indicaria que encara hi ha, en el fons d’aquesta rutilant estupidesa, una relació amb el passat, una relació amb la biblioteca, un cert saber de les formes anteriors que van fent el seu treball subterrani. Ara bé, res d’això no es pot constatar. El nostre producte no importa gens, es diuen aquests nous imbècils, allò important és ser-hi, per servir les comandes i que els lliuraments estiguin ben vigilats. Sobretot no deixar entrar per error un humanoide competent, perquè aleshores s’han d’abordar els detestables problemes que són l’atenció a allò que s’escriu, l’exercici del judici estètic, el temps necessari per a la lectura, tan exasperant: en fi, resumint, el treball.
Michel Crépu, Ce vice encore impuni (2006)
Michel Crépu, Ce vice encore impuni (2006)
dijous, 14 de juliol del 2011
Chantal Maillard
[...] Dir jo és alienar-se. Allò aliè és, evidentment, el nostre personatge, aquell que ens re-presenta. Tot just pronunciat, el pronom jo ho fa ja carregat del verí per l’efecte del qual deixem de ser-nos i comencem a saber-nos; és el que les mitologies atribueixen al serpent. Quan el nen diu jo, s’ha alienat en el seu reflex, en el seu doble, i aquell ésser primer que no se sabia essent ha quedat astorat [“asombrado”], reduït a una ombra. I la joia, juntament amb tot el que ocupava aquesta plenitud, és relegada al lloc de l’oblit o del misteri, allò que ja no se sap i no pot saber-se perquè allà encara no hi havia paraula. I és allò que busquen els místics i els poetes. El primers parlen de paradisos, els segons, de la infantesa; Homer ho va anomenar Ítaca. Tots miren de trobar-ho, però van a la seva recerca amb tot el que són, amb tots els seus plecs, van pel bosc amb el sac d’ossos a l’esquena, tot xocant entre elles totes les paraules que van aprendre al llarg de tota la vida. ¿Com entrar al paradís amb una clau de paraules? Qualsevol significació donarà compte de l’abisme. Per entrar-hi cal negar-se a la consciència. Aquell és el lloc de la innocència. Per tornar-hi, el lloc demana un sacrifici. El sacrifici del mi, aquest al·luvió de repeticions, el cúmul de plecs des del qual donem per conegut tot allò que som.
Chantal Maillard, Bélgica (2011)
Chantal Maillard, Bélgica (2011)
divendres, 8 de juliol del 2011
DENISE DESAUTELS
La poesia –crit o murmuri, vers o prosa− trasbalsa els nostres costums, i les nostres necessitats extravagants de resposta i de certeses immediates. La poesia les esvera, ens esvera, perquè els mots escollits amb intenció i precaució, com alliberats pel projecte que els justifica, perforen l’opacitat del món sense expulsar-ne la inquietud ni refusar-ne la part torbadora d’allò que és informulable o ambigu. La poesia ens esvera també perquè els seus mots ens forcen a veure’ns tal com som i a veure el món tal com és. I aquesta desfeta i aquest esverament només poden existir perquè en la poesia la llengua es troba posada a prova, a vegades esverada i de rebot alliberada de manera temporal de l’embolcall tranquil·litzador i quotidià.
[...]
Essencials, els mots que formen la poesia, malgrat la seva resistència, no responen directament a les preguntes que ens fem; en realitat només en provoquen d’altres, i d’altres encara només proposen una arquitectura vibrant i polifònica de la tremenda complexitat de la nostra natura humana. de vegades poden –i això és que dóna tot el seu sentit al gest poètic− prendre la forma d’un audaç apropament de la llum. Res que sigui definitiu o absolut, només la claror necessària per no perdre’ns, per no ser temptats a deixar que el món s’abandoni a si mateix. Essencials, aquells mots que fan la poesia, tot i que el marge –ho sabem, però què podem fer-hi?– és el lloc privilegiat de la poesia; el marge : l’espai restringit, confidencial, clandestí, de la literatura. Què podem fer-hi? No he portat cap resposta del Quebec.
[...]
Denise Desautels, Que vaut un poème? (2011) Trad. Martine Manin i Robert Ferrer.
[...]
Essencials, els mots que formen la poesia, malgrat la seva resistència, no responen directament a les preguntes que ens fem; en realitat només en provoquen d’altres, i d’altres encara només proposen una arquitectura vibrant i polifònica de la tremenda complexitat de la nostra natura humana. de vegades poden –i això és que dóna tot el seu sentit al gest poètic− prendre la forma d’un audaç apropament de la llum. Res que sigui definitiu o absolut, només la claror necessària per no perdre’ns, per no ser temptats a deixar que el món s’abandoni a si mateix. Essencials, aquells mots que fan la poesia, tot i que el marge –ho sabem, però què podem fer-hi?– és el lloc privilegiat de la poesia; el marge : l’espai restringit, confidencial, clandestí, de la literatura. Què podem fer-hi? No he portat cap resposta del Quebec.
[...]
Denise Desautels, Que vaut un poème? (2011) Trad. Martine Manin i Robert Ferrer.
diumenge, 26 de juny del 2011
LOUIS RAGALYI
De mica en mica vaig anar adonant-me que el que menys m’interessava eren les històries. Més ben dit: que les històries no m’interessaven gens. El que li podia passar a Emma B. o a Julien S. no m’importava gens ni mica. [...] El que feia que llegís no era, doncs, l’argument, sinó la llengua, els mecanismes pels quals l’autor arribava a explicar, a “crear”, una història, una situació, un personatge. En les novel·les que m’interessaven i que llegia fins al final, l’argument, la trama, era només un suport, una excusa per escriure. I a mesura que vaig anar llegint i coneixent vaig constatar allò que ja havia d’haver imaginat: que era prescindible.
[...]
Convindria separar la creació literària de la creació d’històries; és a dir, de la imaginació (i, encara més, de la fantasia; però d’això ja no cal ni parlar-ne). En forma de llibre se’ns venen de la mateixa manera la literatura i allò que en podríem dir "l’explicació d’històries". Quanta gent que llegeix i s’emociona amb els llibres confon això amb la literatura...! Molta. Massa. I el mateix passa amb el cinema i amb la música. Explicar una història amb imatges pot no tenir res a veure amb allò que en diem “el setè art”, per bé que el suport que s’utilitza sigui el mateix. Compondre una cançó amb una lletra suada, superficial i plena de llocs comuns i una melodia encara més previsible (amb compàs de quatre per quatre, “naturalment”), no vol pas dir “fer música”.
[...]
Avui dia, la feina d’un novel·lista sembla ser crear una bona trama, definir uns personatges i explicar la història de manera que el lector pugui dir, com un gran elogi, frases com: “es llegeix d’una tirada”, “no la pots deixar”, “enganxa molt”, “t’identifiques tant amb el personatge...!”, “arriba a l’ànima”, “té un ritme vertiginós”, “sembla que t’hi trobis”. És a dir: allò que sabem que s’aconsegueix amb ofici, però que no té res a veure amb l’art, ni menys amb la literatura. També el lector ha de poder dir: “hi ha unes frases tan profundes...!”, cosa que sabem que, quan no es tracta de plagis desnaturalitzadors, vol dir que són frases conatives on apareixen una sèrie de paraules de les quals podríem fàcilment establir la llista. O ha de poder dir: “va bé per llegir a l’estiu”, cosa que vol dir que es tracta d’un llibre intranscendent, frívol, fàcil i que respon a unes expectatives d’amabilitat i que no qüestiona ni fa remoure res al lector. També hi ha la novel·la que “et trasllada meravellosament a l’època –o al país−”, i solen ser aquelles de les quals historiadors, sociòlegs i antropòlegs es cansen de denunciar les inexactituds i barbaritats respecte a l’ambientació i documentació.
És a dir, que en la feina del novel·lista d'avui dia, allò que en diem "literatura" no apareix per enlloc. La feina de gairebé tots els novel·listes d’avui en dia (i no n’excloc la majoria de grans noms que tots podem tenir al cap) és exactament igual a la dels guionistes de serials televisius. No passa res, la novel·la ja va néixer així; el que distorsiona és que de tot això se’n digui literatura i que aquests autors es creguin literats. [...] A començaments del segle XXI la novel·la sembla haver oblidat l’especificitat que té com a literatura, com a creació “amb” i “en” (i “per”, i “contra”) la llengua, que és allò que la fa un art i que la separa del cinema de consum i dels serials televisius, (per posar dos exemples de narrador d’històries); i oblidat això torna a obeir els cànons de la novel·la fulletonesca del XIX, deixant al marge totes aquelles incorporacions del segle XX que la van convertir en un gènere i en un veritable art literari, un art de la llengua. Amb la novel·la ha passat com si tots els artistes d’avui dia tornessin a pintar estampes i cromos i oblidessin la història de l’art des dels impressionistes fins a les instal·lacions o el vídeo-art (i Giotto, Leonardo, Rembrandt, Velázquez...)
[....]
Que en aquests moments Joyce, Beckett, Woolf i fins i tot Jelinek, Houellebecq o Coetzee siguin espècimens considerats “rars” o “estranys” en el món de la novel·la (i també Proust o Dostoievski), és certament un pas enrere. Caldria estudiar i tenir molt present les causes i els agents que estan portant a aquest suïcidi de la literatura. No sé si hi som a temps ni si tenim prou força per contrarrestar-ho, però aquesta carrera farà bona la previsió que deia que “amb el cinema i la televisió (i jo hi afegiria: “i internet, els jocs virtuals i la facilitat d’accedir a la creació i distribució de films, imatges i textos”) la novel·la ja no tindrà sentit”.
Louis Ragalyi, “Le suicide du roman”. Dins Entre récits (2004)
[...]
Convindria separar la creació literària de la creació d’històries; és a dir, de la imaginació (i, encara més, de la fantasia; però d’això ja no cal ni parlar-ne). En forma de llibre se’ns venen de la mateixa manera la literatura i allò que en podríem dir "l’explicació d’històries". Quanta gent que llegeix i s’emociona amb els llibres confon això amb la literatura...! Molta. Massa. I el mateix passa amb el cinema i amb la música. Explicar una història amb imatges pot no tenir res a veure amb allò que en diem “el setè art”, per bé que el suport que s’utilitza sigui el mateix. Compondre una cançó amb una lletra suada, superficial i plena de llocs comuns i una melodia encara més previsible (amb compàs de quatre per quatre, “naturalment”), no vol pas dir “fer música”.
[...]
Avui dia, la feina d’un novel·lista sembla ser crear una bona trama, definir uns personatges i explicar la història de manera que el lector pugui dir, com un gran elogi, frases com: “es llegeix d’una tirada”, “no la pots deixar”, “enganxa molt”, “t’identifiques tant amb el personatge...!”, “arriba a l’ànima”, “té un ritme vertiginós”, “sembla que t’hi trobis”. És a dir: allò que sabem que s’aconsegueix amb ofici, però que no té res a veure amb l’art, ni menys amb la literatura. També el lector ha de poder dir: “hi ha unes frases tan profundes...!”, cosa que sabem que, quan no es tracta de plagis desnaturalitzadors, vol dir que són frases conatives on apareixen una sèrie de paraules de les quals podríem fàcilment establir la llista. O ha de poder dir: “va bé per llegir a l’estiu”, cosa que vol dir que es tracta d’un llibre intranscendent, frívol, fàcil i que respon a unes expectatives d’amabilitat i que no qüestiona ni fa remoure res al lector. També hi ha la novel·la que “et trasllada meravellosament a l’època –o al país−”, i solen ser aquelles de les quals historiadors, sociòlegs i antropòlegs es cansen de denunciar les inexactituds i barbaritats respecte a l’ambientació i documentació.
És a dir, que en la feina del novel·lista d'avui dia, allò que en diem "literatura" no apareix per enlloc. La feina de gairebé tots els novel·listes d’avui en dia (i no n’excloc la majoria de grans noms que tots podem tenir al cap) és exactament igual a la dels guionistes de serials televisius. No passa res, la novel·la ja va néixer així; el que distorsiona és que de tot això se’n digui literatura i que aquests autors es creguin literats. [...] A començaments del segle XXI la novel·la sembla haver oblidat l’especificitat que té com a literatura, com a creació “amb” i “en” (i “per”, i “contra”) la llengua, que és allò que la fa un art i que la separa del cinema de consum i dels serials televisius, (per posar dos exemples de narrador d’històries); i oblidat això torna a obeir els cànons de la novel·la fulletonesca del XIX, deixant al marge totes aquelles incorporacions del segle XX que la van convertir en un gènere i en un veritable art literari, un art de la llengua. Amb la novel·la ha passat com si tots els artistes d’avui dia tornessin a pintar estampes i cromos i oblidessin la història de l’art des dels impressionistes fins a les instal·lacions o el vídeo-art (i Giotto, Leonardo, Rembrandt, Velázquez...)
[....]
Que en aquests moments Joyce, Beckett, Woolf i fins i tot Jelinek, Houellebecq o Coetzee siguin espècimens considerats “rars” o “estranys” en el món de la novel·la (i també Proust o Dostoievski), és certament un pas enrere. Caldria estudiar i tenir molt present les causes i els agents que estan portant a aquest suïcidi de la literatura. No sé si hi som a temps ni si tenim prou força per contrarrestar-ho, però aquesta carrera farà bona la previsió que deia que “amb el cinema i la televisió (i jo hi afegiria: “i internet, els jocs virtuals i la facilitat d’accedir a la creació i distribució de films, imatges i textos”) la novel·la ja no tindrà sentit”.
Louis Ragalyi, “Le suicide du roman”. Dins Entre récits (2004)
dijous, 23 de juny del 2011
SLOTERDIJK (sobre Wittgenstein)
[...]
La història de la vida i del pensament de Wittgenstein és la passió d'un intel·lecte que intenta explicar-se el seu lloc al món i al límit del món. Allò que l'entorn del filòsof va percebre com la seva aura severa i fatigosa era l'alta tensió d'un home que encessitava concentrar-se constantment en els seus principis d'ordre per no perdre el seny. Com a borderliner de l'ésser, el filòsof s'enfronta sempre ni més ni menys que amb el conjunt del món en bloc, encara que només relexioni sobre l'ús correcte d'una paraula en una frase. Té la sensació que el món amb el seu ordre es podria perdre en el buit entre dues frases. Així, el pensament esdevé per a ell una navegació entre illes de claredat formal escamapdes en la immensitat confusa. Wittgenstein és realment un pensador que ha deixat una obra feta de frases individuals. Fou la seva inaudita necessitat de precisió el que en va fer un màrtir de la incoherència. Ell mateix era dolorosament conscient que patia una mena de neurosi de Lord Chandos: un transtorn de la capacitat d'afirmar amb paraules relacions del món i de creure en aquestes afirmacions. Al llarg de tota la seva vida, Wittgenstein va fracassar davant el repte de redactar un "text" real en el sentit d'un discurs continu. Sentia amb més intensitat que cap pensador anterior les dificultats de les conjuncions o nexes oracionals, i cap problema no l'ha commogut mai tan profundament com la impossibilitat de passar de la descripció de fets a principis ètics. Les seves anotacions són el monument d'una vacil·lació ultralúcida davant la creació del món en el text coherent. En la seva modernitat radical, els seus escrits donen fe del desballestament de l'analogia entre cosmos esfèric i prosa fluent. Però, justament perquè ja no podia ser un filòsof amant de les afirmacions, un filòsof de sistemes i totalitats a la manera tradicional, Wittgenstein estava predestinat en certa manera a portar a la llum el patchwork format pels jocs vitals locals i les seves regles. No és casual que la seva teoria dels jocs lingüístics acabés sent un dels arguments més poderosos del pluralisme modern i postmodern.
[...]
Peter Sloterdijk. Philosophische Temperamente (2009). Trad. de Raül Garrigasait.
La història de la vida i del pensament de Wittgenstein és la passió d'un intel·lecte que intenta explicar-se el seu lloc al món i al límit del món. Allò que l'entorn del filòsof va percebre com la seva aura severa i fatigosa era l'alta tensió d'un home que encessitava concentrar-se constantment en els seus principis d'ordre per no perdre el seny. Com a borderliner de l'ésser, el filòsof s'enfronta sempre ni més ni menys que amb el conjunt del món en bloc, encara que només relexioni sobre l'ús correcte d'una paraula en una frase. Té la sensació que el món amb el seu ordre es podria perdre en el buit entre dues frases. Així, el pensament esdevé per a ell una navegació entre illes de claredat formal escamapdes en la immensitat confusa. Wittgenstein és realment un pensador que ha deixat una obra feta de frases individuals. Fou la seva inaudita necessitat de precisió el que en va fer un màrtir de la incoherència. Ell mateix era dolorosament conscient que patia una mena de neurosi de Lord Chandos: un transtorn de la capacitat d'afirmar amb paraules relacions del món i de creure en aquestes afirmacions. Al llarg de tota la seva vida, Wittgenstein va fracassar davant el repte de redactar un "text" real en el sentit d'un discurs continu. Sentia amb més intensitat que cap pensador anterior les dificultats de les conjuncions o nexes oracionals, i cap problema no l'ha commogut mai tan profundament com la impossibilitat de passar de la descripció de fets a principis ètics. Les seves anotacions són el monument d'una vacil·lació ultralúcida davant la creació del món en el text coherent. En la seva modernitat radical, els seus escrits donen fe del desballestament de l'analogia entre cosmos esfèric i prosa fluent. Però, justament perquè ja no podia ser un filòsof amant de les afirmacions, un filòsof de sistemes i totalitats a la manera tradicional, Wittgenstein estava predestinat en certa manera a portar a la llum el patchwork format pels jocs vitals locals i les seves regles. No és casual que la seva teoria dels jocs lingüístics acabés sent un dels arguments més poderosos del pluralisme modern i postmodern.
[...]
Peter Sloterdijk. Philosophische Temperamente (2009). Trad. de Raül Garrigasait.
dimarts, 14 de juny del 2011
CARLES HAC MOR (& ANTONI CLAPÉS)
A.C.: - [...] Una crítica recorrent a la teva obra és "que no s'entén" (sense tenir en compte que no hi ha res a entendre!). S'hi intenta trobar una lògica que, per definició, no hi pot ser. Es tracta d'una concepció poètica que tot just té la metàfora com a element de ruptura amb la lògica del llenguatge. Heidegger va escriure: "El dir del poema és essencialment multievocador, a la seva pròpia manera. No entendrem res del dir del poema mentre anem a cercar-lo tan sols amb el sentit anquilosat d'un citar unívoc. Crepuscle i nit, descens i mort, demència i fera, estany i pedra, vol d'au i barca, estrany i germà, esperit i Déu, així com les paraules del color: blau i verd, blanc i negre, roig i plata, or i fosc diuen, cada cop, múltiples sentits. La poesia parla des d'una ambigüitat ambígua."
C.H.M.: - La itnel·ligibilitat no és cap virtut en poesia; i la inintel·ligibilitat tampoc. Quan no hi ha res a entendre, la gent s'angunieja i busca figues en un roure. Ja s'ho faran! Es mereixen el desconcert, per creure en el sentit, en el significat, com a salvació; i per buscar menja espiritual en la poesia. Bona, la citació de Heidegger. Hi afegeixo una de Benn: "La poesia? Elevar les coses al nivell de l'incomprensible". Jo, en comptes d'"elevar" hi hauria escrit "posar".
[...]
C.H.M.: - Recordo haver escrit -i s'ha estampat en unes samarretes-: "Hem superat tots els límits. S'imposa un retorn al desordre!". I sí, el llenguatge porta implícites unes limitacions (sobretot la lògica, la coherència i les connotacions que li són immanents i inherents). Si treballem amb el llenguatge, podem mirar de trencar aquestes limitacions. El llenguatge és la nostra matèria primera, amb les seves virtuts i defectes. Ens l'hem de fer nostre, i el resultat en deu ser l'estil, que pot ser una altra limitació. Molt més que no voler (més val no voler res) expressar, comunicar i produir sentit (l'expressió, la comunicació i la significació són indefugibles; contínuament expressem, comuniquem i donem sentit), penso que escriure és una pràctica, un treball, amb el llenguatge. L'escriptura és fer anar el llenguatge, i arran d'això hi ha uns resultats, unes restes del procés de treball que es presten a tota mena d'elucubracions i a totes les gammes de valoracions possibles des de molts punts de vista. I el procés -l'experiència, el treball- d'escriure és més important que no el resultat i els seus efectes, tot i que aquests (publicar, rebre comentaris, etcètera) són necessaris per no caure en un solipsisme estèril.
Carles Hac Mor i Antoni Clapés. Converses. Cafè Central, Emboscall i H.AAC, 2006
C.H.M.: - La itnel·ligibilitat no és cap virtut en poesia; i la inintel·ligibilitat tampoc. Quan no hi ha res a entendre, la gent s'angunieja i busca figues en un roure. Ja s'ho faran! Es mereixen el desconcert, per creure en el sentit, en el significat, com a salvació; i per buscar menja espiritual en la poesia. Bona, la citació de Heidegger. Hi afegeixo una de Benn: "La poesia? Elevar les coses al nivell de l'incomprensible". Jo, en comptes d'"elevar" hi hauria escrit "posar".
[...]
C.H.M.: - Recordo haver escrit -i s'ha estampat en unes samarretes-: "Hem superat tots els límits. S'imposa un retorn al desordre!". I sí, el llenguatge porta implícites unes limitacions (sobretot la lògica, la coherència i les connotacions que li són immanents i inherents). Si treballem amb el llenguatge, podem mirar de trencar aquestes limitacions. El llenguatge és la nostra matèria primera, amb les seves virtuts i defectes. Ens l'hem de fer nostre, i el resultat en deu ser l'estil, que pot ser una altra limitació. Molt més que no voler (més val no voler res) expressar, comunicar i produir sentit (l'expressió, la comunicació i la significació són indefugibles; contínuament expressem, comuniquem i donem sentit), penso que escriure és una pràctica, un treball, amb el llenguatge. L'escriptura és fer anar el llenguatge, i arran d'això hi ha uns resultats, unes restes del procés de treball que es presten a tota mena d'elucubracions i a totes les gammes de valoracions possibles des de molts punts de vista. I el procés -l'experiència, el treball- d'escriure és més important que no el resultat i els seus efectes, tot i que aquests (publicar, rebre comentaris, etcètera) són necessaris per no caure en un solipsisme estèril.
Carles Hac Mor i Antoni Clapés. Converses. Cafè Central, Emboscall i H.AAC, 2006
dimarts, 7 de juny del 2011
JOAN SOLÀ
[...]
Ni l'oportunitat que avui generosament m'han ofert en aquesta cambra, senyors diputats, ni la meva preparació no em permeten d'aprofundir en les causes i en les solucions. Em limitaré a verbalitzar amb brevetat quina és la síntesi que a mi em sembla que ens situa en algun punt positiu, dinàmic, útil.
La causa remota, però persistent, és l'esmentada actitud hostil envers tota llei de diversitat, actitud arrelada i persistent en l'espai polític on ens ha tocat de viure.
La causa més propera i apamable, però també ja bastant anquilosada, interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la sensació de ser un poble subordinat. Una sensació acceptada potser com a fatal, com a indefugible, i clarament reforçada de tant en tant per esdeveniments inequívocs, com ara els dos actuals del finançament i de l'Estatut.
Aquesta sensació col·lectiva, inevitablement contamina els individus: com a individus, també tenim interioritzada la sensació d'inseguretat a la vora d'altres espanyols que no tenen vel·leïtats polítiques o no tenen una llengua molesta.
I per tant, la inseguretat es transmet a la llengua. Perquè la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell.
Vull dir que jo veig una relació íntima entre la col·lectivitat, els individus i la llengua. La llengua no pot ser normal si no ho són els individus que la parlen i si no ho és la comunitat que la té com a patrimoni.
I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil·la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d'inseguretat, de dependència. Mentre d'una manera o altra accepti aquesta situació i en parteixi com a principi polític d'actuació. No: l'actuació, amb aquest punt de partida, serà sempre limitada, insatisfactòria, ineficaç, irritant.
Potser això que acabo de dir equival a haver descobert la Mediterrània. Però calia descobrir-la. Calia saber on hi ha les causes profundes dels fets visibles.
Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.
Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col·lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.
La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho.
Per començar, potser ja fóra hora que els parlamentaris i tots els altres ciutadans que tenim alguna responsabilitat ens proposéssim de fer recular de la Pell de Brau la ideologia integrista i reduccionista. No sé com; però si hem de continuar convivint amb els altres pobles d'aquest espai, això ha de ser imprescindible. Ens cal arribar a una situació comparable almenys a la de Suïssa, Bèlgica o el Canadà.
Paral·lelament, hauríem d'aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària. Aquests són els dos adjectius —les dues condicions— que els entesos no es cansen de subratllar com a totalment imprescindibles en aquest moment històric. Es tracta, ja ho sé, d'una qüestió enormement difícil, complexa, tenint en compte que hi ha en joc factors poderosos com els sentiments dels espanyols, la rica i forta llengua castellana que parlen molts ciutadans dels territoris catalanoparlants, l'economia, el turisme, les forces internacionals, les migracions, l'equilibri de la nostra societat. Es difícil, però la dificultat queda molt diluïda quan hi ha un veritable poder polític i un sentiment natural irrenunciable de mantenir la personalitat pròpia, com veiem als països nòrdics que tenen llengües amb menys parlants que la nostra. La solució és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l'arrel i simplement hi posem pedaços.
Els ciutadans percebem clarament que moltes de les accions que l'administració realitza a favor d'aquesta llengua són de poc fruit, com ara els cursos per a immigrats o fins i tot una iniciativa tan bona en ella mateixa com les parelles lingüístiques; i això, malgrat que treballen en aquestes iniciatives moltíssimes persones plenes d'il·lusió i d'abnegació. Altres accions ens arriben fins i tot a humiliar o a molestar, com ara aquella consigna d'anys enrere, el depèn de tu, o, recentment, el dóna corda al català. Totes aquestes iniciatives topen amb el handicap d'una societat esgotada de tanta lluita estèril, i incrèdula davant unes accions que es perceben clarament com a substituts impotents d'una voluntat política absolutament indiscutible que hauria de proporcionar d'una vegada a aquesta llengua el mateix estatus de les que són políticament «reconegudes».
4
Afortunadament, el nostre país té voluntat inequívoca de tirar endavant malgrat tot això. I té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial, aixequem el nostre país, defensem inequívocament la seva múltiple personalitat. Aquesta és una tasca de tots els catalanoparlants i de tots els qui vivim en aquest espai, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.
Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.
Moltes gràcies.
Joan Solà. Darrers paràgrafs de “La paraula” (discurs davant el ple del Parlament de Catalunya). Dins l'última lliçó (2011)
Ni l'oportunitat que avui generosament m'han ofert en aquesta cambra, senyors diputats, ni la meva preparació no em permeten d'aprofundir en les causes i en les solucions. Em limitaré a verbalitzar amb brevetat quina és la síntesi que a mi em sembla que ens situa en algun punt positiu, dinàmic, útil.
La causa remota, però persistent, és l'esmentada actitud hostil envers tota llei de diversitat, actitud arrelada i persistent en l'espai polític on ens ha tocat de viure.
La causa més propera i apamable, però també ja bastant anquilosada, interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la sensació de ser un poble subordinat. Una sensació acceptada potser com a fatal, com a indefugible, i clarament reforçada de tant en tant per esdeveniments inequívocs, com ara els dos actuals del finançament i de l'Estatut.
Aquesta sensació col·lectiva, inevitablement contamina els individus: com a individus, també tenim interioritzada la sensació d'inseguretat a la vora d'altres espanyols que no tenen vel·leïtats polítiques o no tenen una llengua molesta.
I per tant, la inseguretat es transmet a la llengua. Perquè la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell.
Vull dir que jo veig una relació íntima entre la col·lectivitat, els individus i la llengua. La llengua no pot ser normal si no ho són els individus que la parlen i si no ho és la comunitat que la té com a patrimoni.
I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil·la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d'inseguretat, de dependència. Mentre d'una manera o altra accepti aquesta situació i en parteixi com a principi polític d'actuació. No: l'actuació, amb aquest punt de partida, serà sempre limitada, insatisfactòria, ineficaç, irritant.
Potser això que acabo de dir equival a haver descobert la Mediterrània. Però calia descobrir-la. Calia saber on hi ha les causes profundes dels fets visibles.
Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.
Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col·lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.
La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho.
Per començar, potser ja fóra hora que els parlamentaris i tots els altres ciutadans que tenim alguna responsabilitat ens proposéssim de fer recular de la Pell de Brau la ideologia integrista i reduccionista. No sé com; però si hem de continuar convivint amb els altres pobles d'aquest espai, això ha de ser imprescindible. Ens cal arribar a una situació comparable almenys a la de Suïssa, Bèlgica o el Canadà.
Paral·lelament, hauríem d'aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària. Aquests són els dos adjectius —les dues condicions— que els entesos no es cansen de subratllar com a totalment imprescindibles en aquest moment històric. Es tracta, ja ho sé, d'una qüestió enormement difícil, complexa, tenint en compte que hi ha en joc factors poderosos com els sentiments dels espanyols, la rica i forta llengua castellana que parlen molts ciutadans dels territoris catalanoparlants, l'economia, el turisme, les forces internacionals, les migracions, l'equilibri de la nostra societat. Es difícil, però la dificultat queda molt diluïda quan hi ha un veritable poder polític i un sentiment natural irrenunciable de mantenir la personalitat pròpia, com veiem als països nòrdics que tenen llengües amb menys parlants que la nostra. La solució és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l'arrel i simplement hi posem pedaços.
Els ciutadans percebem clarament que moltes de les accions que l'administració realitza a favor d'aquesta llengua són de poc fruit, com ara els cursos per a immigrats o fins i tot una iniciativa tan bona en ella mateixa com les parelles lingüístiques; i això, malgrat que treballen en aquestes iniciatives moltíssimes persones plenes d'il·lusió i d'abnegació. Altres accions ens arriben fins i tot a humiliar o a molestar, com ara aquella consigna d'anys enrere, el depèn de tu, o, recentment, el dóna corda al català. Totes aquestes iniciatives topen amb el handicap d'una societat esgotada de tanta lluita estèril, i incrèdula davant unes accions que es perceben clarament com a substituts impotents d'una voluntat política absolutament indiscutible que hauria de proporcionar d'una vegada a aquesta llengua el mateix estatus de les que són políticament «reconegudes».
4
Afortunadament, el nostre país té voluntat inequívoca de tirar endavant malgrat tot això. I té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial, aixequem el nostre país, defensem inequívocament la seva múltiple personalitat. Aquesta és una tasca de tots els catalanoparlants i de tots els qui vivim en aquest espai, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.
Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.
Moltes gràcies.
Joan Solà. Darrers paràgrafs de “La paraula” (discurs davant el ple del Parlament de Catalunya). Dins l'última lliçó (2011)
dissabte, 14 de maig del 2011
MARINA GARCÉS
És molt possible que no sapiguem ben bé el que és educar, o el que pot arribar a ser. Però el que sí que sabem és a què no pot renunciar l'educació: a encendre el desig de pensar (saber, crear, conèixer...), a obrir les portes d'aquest desig a qualsevol i assumir les conseqüències d'aquest desig compartit des de la igualtat. La idea de "temptativa" permet unir la força d'aquesta certesa a la força de la nostra ignorància, de la nostra relació amb el que no sabem sobre la nostra capacitat d'aprendre. Els amics del Colectivo de Situaciones, juntament amb el Movimiento de Trabajadores Desocupados (MTD) de Solano, recullen aquestes paraules del seu taller sobre El mestre ignorant de Rancière:
"El que ens fa tornar ignorants en una situació concreta d'aprenentatge no és tant la postura davant de l'altre --si suspenem o no els sabers previs--, sinó el fet de fer emergir un no saber sobre la relació que hi ha (i que hi pot haver) entre nosaltres: una relació que, precisament, ignora allò que ha de ser i es converteix aleshores en un acte de llibertat."
Des d'aquí, la confusió es converteix en l'obertura d'un camp d'experimentació i aprenentatge continu, obert i alhora dotat de convicció.
Marina Garcés,""Dar que pensar" Sobre la necesidad política de nuevos espacios de aprendizaje" A: El combate del pensamiento. Espai en Blanc, Materiales para la subversión de la vida. (2010)
"El que ens fa tornar ignorants en una situació concreta d'aprenentatge no és tant la postura davant de l'altre --si suspenem o no els sabers previs--, sinó el fet de fer emergir un no saber sobre la relació que hi ha (i que hi pot haver) entre nosaltres: una relació que, precisament, ignora allò que ha de ser i es converteix aleshores en un acte de llibertat."
Des d'aquí, la confusió es converteix en l'obertura d'un camp d'experimentació i aprenentatge continu, obert i alhora dotat de convicció.
Marina Garcés,""Dar que pensar" Sobre la necesidad política de nuevos espacios de aprendizaje" A: El combate del pensamiento. Espai en Blanc, Materiales para la subversión de la vida. (2010)
divendres, 29 d’abril del 2011
JEAN-LUC NANCY
Si nosaltres entenem, si arribem d’una manera o una altra a una riba de sentit, només és poèticament. Això no vol pas dir que cap tipus de poesia sigui un mitjà o un àmbit d'accés. Això vol dir – i és gairebé el contrari – que només aquest accés defineix la poesia, i que la poesia només es dóna quan això té lloc.
Jean-Luc Nancy, Résistance de la poésie (2004)
Jean-Luc Nancy, Résistance de la poésie (2004)
dissabte, 23 d’abril del 2011
GODARD
[...] S'ha acabat, amb prou feines es pot crear ara ja. El cinema és una petita societat que es va formar fa cent anys, en què es donaven tota mena de relacions humanes, de diner, de dones... i que està desapareixent. La història del cinema no és la història de les pel·lícules, de la mateixa manera que la història de la pintura no és la dels quadres. Amb prou feines ha existit el cinema. Per la part que em toca, vaig intentar convertir-lo en una altra cosa, però ja estic a les últimes...
Jean-Luc Godard en conversa amb Daniel Cohn-Bendit (reproduïda fragmentàriament al n. 110 de Letra Internacional --primavera 2011)
Jean-Luc Godard en conversa amb Daniel Cohn-Bendit (reproduïda fragmentàriament al n. 110 de Letra Internacional --primavera 2011)
divendres, 8 d’abril del 2011
CORIOLÀ (KOTT - SHAKESPEARE) pensant en Líbia, Egipte...
(una lectura esbiaixada)
[...]
una ambigüitat de caràcter polític, moral i, en darrera instància, filosòfica, que fa que Coriolà sigui difícil de pair.
[...]
A Coriolà Shakespeare deixava mal gust de boca als aristòcrates i als republicans, als detractors i als partidaris del poble. Coriolà molestava de la mateixa manera els que creien en la força de les masses i els que la menyspreaven; els que creien que la història té un sentit i que podem aprendre de les seves lliçons i els qui es reien d’aquesta creença.
[...]
...s’hi contraposa de manera violent i burlesca la teoria amb la praxi; no obstant, en aquest cas no és la praxi el que s’imposa com a única i definitiva mesura de valor.
[...]
Però aquest fat shakespearià no es limita a perseguir el protagonista[...], sinó que té un rostre molt modern. Aquest fat és la lluita de classes.
[...]
A Roma hi ha fam. Coriolà es nega a la distribució de gra entre la població: exigeix que primer la plebs renunciï al seu dret a l’elecció dels tribuns. El poble indignat es nega a aprovar el nomenament de Coriolà com a Cònsol. Els tribuns l’acusen d’atemptar contra els drets de la república. Coriolà s’enfronta a un tribunal. El poble obliga els patricis a desterrar Coriolà de Roma. Coriolà vol venjar-se. Parlamenta amb els volscs, els seus antics enemics, i els proposa una expedició conjunta contra Roma. Ells accepten.
[...]
Coriolà arriba a les portes de Roma al capdavant dels Volscs. La ciutat no està preparada militarment, es troba indefensa i condemnada a la destrucció. Plebeus i patricis s’acusen els uns als altres d’haver desterrat Coriolà [...] Li envien la seva esposa i la seva mare per tal que s’hi entrevistin [...] Al final accedeix a firmar la pau i allunya l’exèrcit de la ciutat.
[...]
Coriolà sap que,en retirar-se de les portes de Roma, ha dictat la seva condemna a mort. Ha comès traïció per segona vegada al trencar el pacte amb els volscs, que el condemnen a mort.
[...]
La moralitat que conté la segona part és veritablement molt amarga. La ciutat que desterra el seu líder esdevé indefensa. El poble només sap odiar i maleir, però és incapaç de defensar la ciutat. Les masses són un element cec i destructor, com el foc i les inundacions.
[...]
Als homes del Renaixement els fascinava el problema del poder absolut, el mecanisme en virtut del qual un príncep bo es convertia en tirà. Per a ells això formava part de la seva realitat quotidiana.
[...]
Coriolà encara té una certa grandesa llòbrega quan la història l’aixafa. No obstant, la història que colpeja Coriolà ja no és una història de reis. [...] És la història de la lluita de classes. A les cròniques reials i a Macbeth la història és el Gran Mecanisme, que té alguna cosa de demoníac. No obstant, a Coriolà la història deixa de ser demoníaca. És només irònica i tràgica. I aquest és el segon tret contemporani de Coriolà.
[...]
A la primera escena de Coriolà[...] Agripa admet la fam, la diferència entre rics i pobres. No obstant, té un punt de vista diferent sobre els orígens i les conseqüències d’aquestes diferències. Els pobres passen fam no perquè els rics tinguin massa. Els patricis es preocupen del poble. La pobresa és una condemna dels déus. Així és com està organitzat el món i ningú no pot canviar aquest ordre etern.
[...]
Marcius [Coriolà] és valent [...] Marcius és desinteressat. [...] La guerra confirma la jerarquia de classes que Marcius observava en temps de pau
[...]
Ell és, simplement un general ambiciós que odia el poble i que es passa al bàndol enemic quan li neguen poders dictatorials. I serà en aquest moment, el de la traïció de Coriolà, quan el món perdi la coherència i l’ordre. La història ja no es dedicarà a impartir lliçons de moralitat laica. Les contradiccions del món es converteixen en el següent tema del drama [...] Canvia fins i tot l’estil: passa a ser grotesc, patètic i burleta.
[...]
Coriolà s’ha adonat que el van enganyar quan es van repartir els papers. Va voler interpretar el paper d’un déu venjatiu, però la història li tenia reservat el paper de traïdor. L'únic que pot fer és destruir-se a ell mateix.
[...]
Jan Kott, Szekspir Wspótczesny (1965)
[...]
una ambigüitat de caràcter polític, moral i, en darrera instància, filosòfica, que fa que Coriolà sigui difícil de pair.
[...]
A Coriolà Shakespeare deixava mal gust de boca als aristòcrates i als republicans, als detractors i als partidaris del poble. Coriolà molestava de la mateixa manera els que creien en la força de les masses i els que la menyspreaven; els que creien que la història té un sentit i que podem aprendre de les seves lliçons i els qui es reien d’aquesta creença.
[...]
...s’hi contraposa de manera violent i burlesca la teoria amb la praxi; no obstant, en aquest cas no és la praxi el que s’imposa com a única i definitiva mesura de valor.
[...]
Però aquest fat shakespearià no es limita a perseguir el protagonista[...], sinó que té un rostre molt modern. Aquest fat és la lluita de classes.
[...]
A Roma hi ha fam. Coriolà es nega a la distribució de gra entre la població: exigeix que primer la plebs renunciï al seu dret a l’elecció dels tribuns. El poble indignat es nega a aprovar el nomenament de Coriolà com a Cònsol. Els tribuns l’acusen d’atemptar contra els drets de la república. Coriolà s’enfronta a un tribunal. El poble obliga els patricis a desterrar Coriolà de Roma. Coriolà vol venjar-se. Parlamenta amb els volscs, els seus antics enemics, i els proposa una expedició conjunta contra Roma. Ells accepten.
[...]
Coriolà arriba a les portes de Roma al capdavant dels Volscs. La ciutat no està preparada militarment, es troba indefensa i condemnada a la destrucció. Plebeus i patricis s’acusen els uns als altres d’haver desterrat Coriolà [...] Li envien la seva esposa i la seva mare per tal que s’hi entrevistin [...] Al final accedeix a firmar la pau i allunya l’exèrcit de la ciutat.
[...]
Coriolà sap que,en retirar-se de les portes de Roma, ha dictat la seva condemna a mort. Ha comès traïció per segona vegada al trencar el pacte amb els volscs, que el condemnen a mort.
[...]
La moralitat que conté la segona part és veritablement molt amarga. La ciutat que desterra el seu líder esdevé indefensa. El poble només sap odiar i maleir, però és incapaç de defensar la ciutat. Les masses són un element cec i destructor, com el foc i les inundacions.
[...]
Als homes del Renaixement els fascinava el problema del poder absolut, el mecanisme en virtut del qual un príncep bo es convertia en tirà. Per a ells això formava part de la seva realitat quotidiana.
[...]
Coriolà encara té una certa grandesa llòbrega quan la història l’aixafa. No obstant, la història que colpeja Coriolà ja no és una història de reis. [...] És la història de la lluita de classes. A les cròniques reials i a Macbeth la història és el Gran Mecanisme, que té alguna cosa de demoníac. No obstant, a Coriolà la història deixa de ser demoníaca. És només irònica i tràgica. I aquest és el segon tret contemporani de Coriolà.
[...]
A la primera escena de Coriolà[...] Agripa admet la fam, la diferència entre rics i pobres. No obstant, té un punt de vista diferent sobre els orígens i les conseqüències d’aquestes diferències. Els pobres passen fam no perquè els rics tinguin massa. Els patricis es preocupen del poble. La pobresa és una condemna dels déus. Així és com està organitzat el món i ningú no pot canviar aquest ordre etern.
[...]
Marcius [Coriolà] és valent [...] Marcius és desinteressat. [...] La guerra confirma la jerarquia de classes que Marcius observava en temps de pau
[...]
Ell és, simplement un general ambiciós que odia el poble i que es passa al bàndol enemic quan li neguen poders dictatorials. I serà en aquest moment, el de la traïció de Coriolà, quan el món perdi la coherència i l’ordre. La història ja no es dedicarà a impartir lliçons de moralitat laica. Les contradiccions del món es converteixen en el següent tema del drama [...] Canvia fins i tot l’estil: passa a ser grotesc, patètic i burleta.
[...]
Coriolà s’ha adonat que el van enganyar quan es van repartir els papers. Va voler interpretar el paper d’un déu venjatiu, però la història li tenia reservat el paper de traïdor. L'únic que pot fer és destruir-se a ell mateix.
[...]
Jan Kott, Szekspir Wspótczesny (1965)
diumenge, 20 de març del 2011
LU JI
ORIGINALITAT
Pot ser que llenguatge i pensament teixeixin una peça de seda d’una bellesa neta i compacta.
De colors resplendents, com un brocat preciós. Commovedor i profund com un acord tocat per moltes cordes alhora.
Però si no té res d’original, només hauràs escrit un altre text vell de tants com n’hi ha.
Pot ser que la sageta se t’hagi clavat al cor, però també va clavar-se en molts d’altres abans que tu.
I com que això va contra la integritat, com que va contra el que és just, encara que constitueixi tota la teva passió, hauràs d’abandonar-ho.
Lu Ji, Wen Fu (302 dc)
Pot ser que llenguatge i pensament teixeixin una peça de seda d’una bellesa neta i compacta.
De colors resplendents, com un brocat preciós. Commovedor i profund com un acord tocat per moltes cordes alhora.
Però si no té res d’original, només hauràs escrit un altre text vell de tants com n’hi ha.
Pot ser que la sageta se t’hagi clavat al cor, però també va clavar-se en molts d’altres abans que tu.
I com que això va contra la integritat, com que va contra el que és just, encara que constitueixi tota la teva passió, hauràs d’abandonar-ho.
Lu Ji, Wen Fu (302 dc)
dissabte, 12 de març del 2011
SALVADOR DALÍ
Havem après a bastament que noves maneres de poesia han nascut fora dels límits que imposava el mecanisme d’un vers; fora dels límits de la literatura hi ha mils de maneres d’evasió dels procediments artístics massa lents i poc aptes per als gairebé sempre estèrils processos rejovenidors. La poesia ocupa llocs inesperats completament inaccessibles i incontrolables per als que se serveixen de guies caducades de temps. La guia no està encara confeccionada. Aquest és l’encís de trobar la poesia sense el cansament i el rebregament d’haver-se lliurat sovint.
Salvador Dalí. "Nous límits de la pintura". A L’Amic de les Arts n. 22. 29-02-1928
Salvador Dalí. "Nous límits de la pintura". A L’Amic de les Arts n. 22. 29-02-1928
dimarts, 8 de març del 2011
LLUÍS MONTANYÀ
[...]
La literatura és avui el mitjà més imperfecte de què disposem com a conductor de poesia. Tots els altres li són superiors. Per això l’escriure no ha de servir ja més, amb intencions poètiques prèvies, si no és en una forma molt sintètica i únicament a l’abast d’uns quants privilegiats. Però, per contra, ha de servir a tots els homes intel·ligents i capaços de comunicar als altres llur visió dels homes i del cosmos –en llur benefici i millorament– per a complir l’elevada tasca que tenen assignada. I també perquè, els més purs, ens donin una visió objectiva de meravellosos paisatges interiors i d’estats espirituals inèdits.
Podríem ampliar més aquests comentaris. Però per avui ens semblen ja suficients. Tractem encara, com a final, de resumir-los, amb l’enunciació concreta de les dues idees bàsiques d’aquest article:
ACCEPTACIÓ GRADUAL ―DINS EL TEMPS I DINS L’ESPAI― DE TOTS ELS MITJANS SUSCEPTIBLES DE PRODUIR EMOCIÓ POÈTICA EN EL SUBJECTE, ABANDONANT-LOS, PERÒ, A MIDA QUE PERDEN EFICÀCIA I QUE NO SERVEIXEN JA A L’ARTISTA PER A DESCARREGAR-LO DE LA SEVA POESIA INTERIOR... ABOLICIÓ VIOLENTA DE TOTA LA LITERATURA GRATUÏTA.
Ens resistim a creure que tot això no siguin més que llocs comuns.
*
[...]
Adjectivar l’art, per nosaltres, equival a disminuir-lo. Creiem que l’art, per acomplir la seva finalitat, que no és altra que produir una emoció poètica –d’ordre més aviat sensible que intel·lectual– necessita la màxima llibertat i cap consideració moral, política o sociològica no ha de moure’l ni deturar-lo. Conseqüents amb aquesta manera de pensar, som plenament escèptics quant a l’esdevenidor d’una poesia proletària. Com ho fórem per a tot art proselitista [...] Posar limitacions a l’art és desvirtuar la seva naturalesa. Per això no creiem en la lluita entre l’art per l’art i l’art utilitari. I és que aquest darrer, per nosaltres, deixa de ser art.
Lluís Montanyà, "Punt i a part", L'Amic de les Arts, 31. 31 de març de 1929. "Una nova era literària", Mirador, 102. 15 de gener 1931
La literatura és avui el mitjà més imperfecte de què disposem com a conductor de poesia. Tots els altres li són superiors. Per això l’escriure no ha de servir ja més, amb intencions poètiques prèvies, si no és en una forma molt sintètica i únicament a l’abast d’uns quants privilegiats. Però, per contra, ha de servir a tots els homes intel·ligents i capaços de comunicar als altres llur visió dels homes i del cosmos –en llur benefici i millorament– per a complir l’elevada tasca que tenen assignada. I també perquè, els més purs, ens donin una visió objectiva de meravellosos paisatges interiors i d’estats espirituals inèdits.
Podríem ampliar més aquests comentaris. Però per avui ens semblen ja suficients. Tractem encara, com a final, de resumir-los, amb l’enunciació concreta de les dues idees bàsiques d’aquest article:
ACCEPTACIÓ GRADUAL ―DINS EL TEMPS I DINS L’ESPAI― DE TOTS ELS MITJANS SUSCEPTIBLES DE PRODUIR EMOCIÓ POÈTICA EN EL SUBJECTE, ABANDONANT-LOS, PERÒ, A MIDA QUE PERDEN EFICÀCIA I QUE NO SERVEIXEN JA A L’ARTISTA PER A DESCARREGAR-LO DE LA SEVA POESIA INTERIOR... ABOLICIÓ VIOLENTA DE TOTA LA LITERATURA GRATUÏTA.
Ens resistim a creure que tot això no siguin més que llocs comuns.
*
[...]
Adjectivar l’art, per nosaltres, equival a disminuir-lo. Creiem que l’art, per acomplir la seva finalitat, que no és altra que produir una emoció poètica –d’ordre més aviat sensible que intel·lectual– necessita la màxima llibertat i cap consideració moral, política o sociològica no ha de moure’l ni deturar-lo. Conseqüents amb aquesta manera de pensar, som plenament escèptics quant a l’esdevenidor d’una poesia proletària. Com ho fórem per a tot art proselitista [...] Posar limitacions a l’art és desvirtuar la seva naturalesa. Per això no creiem en la lluita entre l’art per l’art i l’art utilitari. I és que aquest darrer, per nosaltres, deixa de ser art.
Lluís Montanyà, "Punt i a part", L'Amic de les Arts, 31. 31 de març de 1929. "Una nova era literària", Mirador, 102. 15 de gener 1931
dijous, 3 de març del 2011
SEBASTIÀ GASCH (i qui diu "pintura" diu "literatura", qui diu 1929 diu 2011)
Estimo cada dia amb més intensitat les coses vives. Per una cosa viva, barataria tots els quilòmetres de pintura morta, que es descabdellen --interminables-- damunt les parets de les nostres sales d'exposicions.
Sebastià Gasch, "Coses vives". La Veu de Catalunya, 18-07-1929.
Sebastià Gasch, "Coses vives". La Veu de Catalunya, 18-07-1929.
dissabte, 26 de febrer del 2011
R. RIPOLL (JEAN RICARDOU)
[...] Per a ell [Jean Ricardou] escriure una novel·la no és tenir la idea d’una història i, després, abocar-la al paper, sinó que es tracta de tenir la idea d’un dispositiu i deduir-ne una història. [...] No es tracta d’expressar o de representar alguna cosa que ja existeix, sinó de produir quelcom que encara no existeix. Ricardou [...] menarà una lluita permanent per intentar esborrar els dos mites que pesen més sobre la literatura i que s’han tornat uns dogmes: el Dogma de l’Expressió, que consisteix a reduir-ho tot al JO, a imposar-lo com a única veu portadora del discurs, unívoca, i el Dogma de la Representació, que considera que tot procés creatiu prové d’una voluntat d’explicar la societat, de descriure-la o de partir d’un discurs donat que l’autor només hauria d’interpretar amb paraules. D’aquesta manera el text no seria sinó el reflex de qualcom previ, el reflex de quelcom anterior a l’acte d’escriure: com a exemple, el poema-mirall de l’ànima dels romàntics o la novel·la-mirall de Stendhal. Ricardou s’hi oposa afirmant que la novel·la ja no és un mirall que es passeja al llarg del camí. És, més aviat, un efecte de miralls. No és representació sinó auto-representació i, fins i tot, anti-representació. El text prolifera a partir d’ell mateix.
[...]
Per a Ricardou, s’ha d’entendre la literatura a partir de l’escriptura. No es poden separar món i llenguatge perquè el text no marca una oposició entre un referent i un significant sinó entre un significant i un significat que, al seu torn, esdevé significant per a un altre significat a l’interior del text. No hi ha, doncs, oposició entre forma i contingut, sinó una imbricació dinàmica que construeix el text. La pregunta de la literatura no és per tant “Què voleu dir?”, perquè no es tracta de dir alguna cosa, sinó d’escriure-la.
Ricard Ripoll, “L’escriptura com a crítica de la crítica literària. De Rabelais a Ricardou passant per Rimbaud”. Dins: D.A. Transformacions: llenguatges teòrics i relacions artístiques (1975-200). 2010
[...]
Per a Ricardou, s’ha d’entendre la literatura a partir de l’escriptura. No es poden separar món i llenguatge perquè el text no marca una oposició entre un referent i un significant sinó entre un significant i un significat que, al seu torn, esdevé significant per a un altre significat a l’interior del text. No hi ha, doncs, oposició entre forma i contingut, sinó una imbricació dinàmica que construeix el text. La pregunta de la literatura no és per tant “Què voleu dir?”, perquè no es tracta de dir alguna cosa, sinó d’escriure-la.
Ricard Ripoll, “L’escriptura com a crítica de la crítica literària. De Rabelais a Ricardou passant per Rimbaud”. Dins: D.A. Transformacions: llenguatges teòrics i relacions artístiques (1975-200). 2010
dijous, 10 de febrer del 2011
BERNHARD
[...]
Se sol dir que només honorem el poeta quan ja és mort, quan la llosa del sepulcre o l’humit pilot de sorra humida han establert una separació definitiva entre ell i nosaltres, quan el creador de poemes s’ha extingit en la misèria [...] Aleshores hi ha, si Déu ho vol així, alguna oficina pública que comença a fullejar el seu directori i comença a engegar-se tot el treball de la posteritat. Hi ha corones i hi ha tertúlies, i hi va havent un divertit intercanvi entre restaurants i ministeris fins que l’expedient del poeta desapareix de nou o bé es decideix de publicar la seva obra. Comencen els honors i les celebracions, es descobreixen inèdits del mort i es publiquen –s’”escenifica” el poeta–, gairebé sempre només per matar l’avorriment, que és la cosa per la qual, al cap i a la fi, es rep un sou. I d’aquesta manera (a casa nostra), ¿no és veritat que no s’honora el poeta sinó el cap del departament de cultura que s’encarrega de la presentació, aquell qui gestiona els poemes, l’actor-recitador? Per tot això més d’un Hölderlin o d’un Georg Trakl es remouria a la tomba davant de tanta cultura fabricada, empeltada, davant de tantes converses sobre el mercat de l’art de les quals només se’n pot inferir una gran manca de vergonya.
[...]
No ens enganyem: allò poderós, excitant, commovedor i tranquil·litzador, allò que perdura... no creix com l’agrella als prats a l’estiu! De versos significatius que permetin a l’home mirar a l’abisme no en surten cada any. Cal que s’imprimeixin uns quants milers de llibres abans que les màquines facin un dels seus esforços elementals i ens donin una obra important de la literatura universal, encara que només sigui una. Les obres dels que sempre llancen campanes al volt i que ressonen fins i tot en cerveseries plenes de borratxos, les dels poetes de revista i els fabricants d’articles literaris d’exportació, que a vegades suposen el Premi Nobel, la majoria són només rucades ben engalanades i productes de moda. El que importa en literatura és allò original, precisament allò elemental, gent com Arthur Rimbaud.
[...]
Thomas Bernhard conferència sobre Rimbaud (1954) (publicada a Die Zeit, n. 21. maig 2009)
Se sol dir que només honorem el poeta quan ja és mort, quan la llosa del sepulcre o l’humit pilot de sorra humida han establert una separació definitiva entre ell i nosaltres, quan el creador de poemes s’ha extingit en la misèria [...] Aleshores hi ha, si Déu ho vol així, alguna oficina pública que comença a fullejar el seu directori i comença a engegar-se tot el treball de la posteritat. Hi ha corones i hi ha tertúlies, i hi va havent un divertit intercanvi entre restaurants i ministeris fins que l’expedient del poeta desapareix de nou o bé es decideix de publicar la seva obra. Comencen els honors i les celebracions, es descobreixen inèdits del mort i es publiquen –s’”escenifica” el poeta–, gairebé sempre només per matar l’avorriment, que és la cosa per la qual, al cap i a la fi, es rep un sou. I d’aquesta manera (a casa nostra), ¿no és veritat que no s’honora el poeta sinó el cap del departament de cultura que s’encarrega de la presentació, aquell qui gestiona els poemes, l’actor-recitador? Per tot això més d’un Hölderlin o d’un Georg Trakl es remouria a la tomba davant de tanta cultura fabricada, empeltada, davant de tantes converses sobre el mercat de l’art de les quals només se’n pot inferir una gran manca de vergonya.
[...]
No ens enganyem: allò poderós, excitant, commovedor i tranquil·litzador, allò que perdura... no creix com l’agrella als prats a l’estiu! De versos significatius que permetin a l’home mirar a l’abisme no en surten cada any. Cal que s’imprimeixin uns quants milers de llibres abans que les màquines facin un dels seus esforços elementals i ens donin una obra important de la literatura universal, encara que només sigui una. Les obres dels que sempre llancen campanes al volt i que ressonen fins i tot en cerveseries plenes de borratxos, les dels poetes de revista i els fabricants d’articles literaris d’exportació, que a vegades suposen el Premi Nobel, la majoria són només rucades ben engalanades i productes de moda. El que importa en literatura és allò original, precisament allò elemental, gent com Arthur Rimbaud.
[...]
Thomas Bernhard conferència sobre Rimbaud (1954) (publicada a Die Zeit, n. 21. maig 2009)
divendres, 4 de febrer del 2011
SALVATORE QUASIMODO
Mentre el poeta és conscient del poder del polític, aquest, en canvi, sols s'adona del poeta quan la seva veu arriba profundament als diversos estrats socials, és a dir, quan de la lírica i de l'èpica, a més de les formes, es revelen els continguts. A partir d'aquest moment, s'inicia una lluita subterrània entre el polític i el poeta [quan diem poeta ens referim també a tots els escriptors determinats d’una època determinada]. En la història, els noms dels poetes exiliats van apareixent com uns daus mortals, mentre el polític, verbalment, sosté la cultura, quan, de fet, prova de disminuir la seva potència: en cada segle la finalitat del polític és la d'anar traient tres o quatre llibertats fonamentals de l'home a fi i efecte que, en aquest seu cercle etern, aconsegueixi novament aquelles coses de les quals ha estat saquejat.
Avui la defensa del polític davant la cultura i, per tant, també davant el poeta, es realitza, d'una manera oberta o obscura, per múltiples camins; el més fàcil és el de la degradació del concepte de cultura. Els mitjans mecànic-científics, ràdio i televisió, l'ajuden a rompre la unitat de les arts, l'ajuden a afavorir les poètiques que no molesten ni tan sols les ombres. D'entre aquestes poètiques, les preferides són sempre les que evoquen les Arcàdies, per a menysprear creativament el nostre temps. És així com entenem el vers d'Èsquil «Dic que els morts maten els vius», que encapçala, a manera d'epígraf, el meu últim llibre La terra impareggiabile [La terra incomparable]. En aquest llibre la comparació de l'home és la terra; i si parlar de la intel·ligència de l'home és un pecat, també podem dir que el poder religiós —l'adjectiu laica que qualifica la intel·ligència no vol determinar una qualitat sinó el valor intrínsec— va més enllà dels seus confins, tot exercint la seva força damunt els humils i no damunt el foc intern de les consciències.
La degradació del concepte de cultura exercida sobre les masses, que d'aquesta manera creuen treure el cap als paradisos del saber, no és un factor polític modern; més nova i més ràpida és la tècnica usada per a la múltiple dispersió dels interessos que fan meditar a l'home. L'optimisme ha esdevingut tangible; no és res més que un joc de la memòria, i els mites i els contes (l'ànsia d'esdeveniments sobrenaturals, diguem-ne) es converteixen en un giallo [film o novel·la policíacs] i sofreixen metamorfosis visuals en el cinema, en el conte èpic de peoners o del delicte. L'alternativa entre el poeta i el polític està exclosa. La ironia «dels cercles mundans», que tal vegada és una cara de la indiferència construïda, redueix la cultura a un racó obscur de la seva història, tot afirmant que el quadre de la discòrdia s'ha dramatitzat, que l'home i el seu dolor han estat i estaran en el seu recinte de sempre, com en els segles passats, com ara, com avui i demà. Certament. Però el poeta sap que hi ha un drama, exasperació del drama; sap que els aduladors de la cultura són els seus fanàtics incendiaris: el collage dels escrivents creat en qualsevol règim, corromp en la perifèria i en el centre els grups literaris, els quals estimulen l'eternitat amb primmirades cal·ligrafies de l'ànima, amb vernissos de llur impossible vida de la ment. En certs moments de la història, la cultura s'uneix secretament contra el polític: és una unitat temporània que serveix d'ariet per a abatre les portes de la dictadura. Sota qualsevol dictadura s'estableix aquesta força, sempre que aquesta coincideixi amb la recerca de les llibertats elementals de l'home. Aquesta unitat s'esvaeix quan, enderrocat el dictador, sorgeixen altre cop les cadenes de les faccions.
El poeta està sol: al seu entorn, s'alça el mur d'odi format per les pedres llançades per les companyies de ventura literàries. Des d'aquest mur el poeta considera el món, i sense caminar per les places com els aedes, o en el món «mundà», com els literats; justament des d'aquella torre d'ivori, aquella torre d'ivori tan cara als turmentadors de l'ànima romàntica, arriba al mig del poble, no solament en els desigs del seu sentiment sinó també en els seus zelosos pensaments polítics.
No és retòrica tot això: en cada nació el setge silenciós al poeta és coherent en la crònica humana. Però els literats que pertanyen al polític no representen tota la nació; solament serveixen, dic «serveixen», per a retardar uns minuts la veu del poeta dins el món. Amb el temps, com diu Leonardo, «tots els torts s'adrecen».
Salvatore Quasimodo. Il poeta e il politico (1959). Trad. de Loreto Busquets (1968)
Avui la defensa del polític davant la cultura i, per tant, també davant el poeta, es realitza, d'una manera oberta o obscura, per múltiples camins; el més fàcil és el de la degradació del concepte de cultura. Els mitjans mecànic-científics, ràdio i televisió, l'ajuden a rompre la unitat de les arts, l'ajuden a afavorir les poètiques que no molesten ni tan sols les ombres. D'entre aquestes poètiques, les preferides són sempre les que evoquen les Arcàdies, per a menysprear creativament el nostre temps. És així com entenem el vers d'Èsquil «Dic que els morts maten els vius», que encapçala, a manera d'epígraf, el meu últim llibre La terra impareggiabile [La terra incomparable]. En aquest llibre la comparació de l'home és la terra; i si parlar de la intel·ligència de l'home és un pecat, també podem dir que el poder religiós —l'adjectiu laica que qualifica la intel·ligència no vol determinar una qualitat sinó el valor intrínsec— va més enllà dels seus confins, tot exercint la seva força damunt els humils i no damunt el foc intern de les consciències.
La degradació del concepte de cultura exercida sobre les masses, que d'aquesta manera creuen treure el cap als paradisos del saber, no és un factor polític modern; més nova i més ràpida és la tècnica usada per a la múltiple dispersió dels interessos que fan meditar a l'home. L'optimisme ha esdevingut tangible; no és res més que un joc de la memòria, i els mites i els contes (l'ànsia d'esdeveniments sobrenaturals, diguem-ne) es converteixen en un giallo [film o novel·la policíacs] i sofreixen metamorfosis visuals en el cinema, en el conte èpic de peoners o del delicte. L'alternativa entre el poeta i el polític està exclosa. La ironia «dels cercles mundans», que tal vegada és una cara de la indiferència construïda, redueix la cultura a un racó obscur de la seva història, tot afirmant que el quadre de la discòrdia s'ha dramatitzat, que l'home i el seu dolor han estat i estaran en el seu recinte de sempre, com en els segles passats, com ara, com avui i demà. Certament. Però el poeta sap que hi ha un drama, exasperació del drama; sap que els aduladors de la cultura són els seus fanàtics incendiaris: el collage dels escrivents creat en qualsevol règim, corromp en la perifèria i en el centre els grups literaris, els quals estimulen l'eternitat amb primmirades cal·ligrafies de l'ànima, amb vernissos de llur impossible vida de la ment. En certs moments de la història, la cultura s'uneix secretament contra el polític: és una unitat temporània que serveix d'ariet per a abatre les portes de la dictadura. Sota qualsevol dictadura s'estableix aquesta força, sempre que aquesta coincideixi amb la recerca de les llibertats elementals de l'home. Aquesta unitat s'esvaeix quan, enderrocat el dictador, sorgeixen altre cop les cadenes de les faccions.
El poeta està sol: al seu entorn, s'alça el mur d'odi format per les pedres llançades per les companyies de ventura literàries. Des d'aquest mur el poeta considera el món, i sense caminar per les places com els aedes, o en el món «mundà», com els literats; justament des d'aquella torre d'ivori, aquella torre d'ivori tan cara als turmentadors de l'ànima romàntica, arriba al mig del poble, no solament en els desigs del seu sentiment sinó també en els seus zelosos pensaments polítics.
No és retòrica tot això: en cada nació el setge silenciós al poeta és coherent en la crònica humana. Però els literats que pertanyen al polític no representen tota la nació; solament serveixen, dic «serveixen», per a retardar uns minuts la veu del poeta dins el món. Amb el temps, com diu Leonardo, «tots els torts s'adrecen».
Salvatore Quasimodo. Il poeta e il politico (1959). Trad. de Loreto Busquets (1968)
dimarts, 1 de febrer del 2011
HATTORI TOHÔ
Quan el Mestre [Bashô] deia: "Tot el que pertany al pi, aprèn-ho del pi, tot el que pertany al bambú, aprèn-ho del bambú", entenia amb això que calia renunciar als punts de vista d'un mateix. Aquell qui es faci aquest "aprèn" a la seva mida i comoditat, no aprendrà mai res.
Aprendre és penetrar un objecte, despullar la seva naturalesa subtil, deixar-se emocionar per ell i fer-ne la substància del vers. Fins i tot quan s'hagi exposat clarament l'objecte, si l'emoció que n'ha de sorgir de manera espontània es perdés, l'objecte i el subjecte es mantindrien separats i l'emoció no arribaria a la veritat. La composició només traduiria els punts de vista d'un mateix.
Hattori Tohô (1657-1730), Sanzôshi. (1768)
Aprendre és penetrar un objecte, despullar la seva naturalesa subtil, deixar-se emocionar per ell i fer-ne la substància del vers. Fins i tot quan s'hagi exposat clarament l'objecte, si l'emoció que n'ha de sorgir de manera espontània es perdés, l'objecte i el subjecte es mantindrien separats i l'emoció no arribaria a la veritat. La composició només traduiria els punts de vista d'un mateix.
Hattori Tohô (1657-1730), Sanzôshi. (1768)
diumenge, 23 de gener del 2011
DELEUZE
No obstant, semblaria que hi hagués una tercera possibilitat: quan dir és fer... És el que passa quan el tartamudeig no es basa en paraules preexistents, sinó que ell mateix introdueix les paraules que afecta; aquestes ja no existeixen independentment del quequeig que les tria i les enllaça ell mateix. Ja no és el personatge qui és tartamut de la parla, és l’escriptor qui esdevé tartamut de la llengua: fa quequejar la llengua com a tal. Un llenguatge afectiu, intensiu, i ja no una afecció de qui parla.
[...]
Fer tartamudejar la llengua: és possible de fer sense confondre-la amb la parla? [...] Però si el sistema es presenta en perpetu desequilibri, en bifurcació, cada un dels termes de la qual recorre una zona de variació contínua, aleshores la llengua mateixa es posa a vibrar, a tartamudejar, sense confondre’s no obstant amb la parla que mai no assumeix més que una sola posició variable entre les altres o no pren més que una direcció. Si la llengua es confon amb la parla, és només amb una parla molt especial, parla poètica que efectua tota la potència de bifurcació i de variació, d’heterogènesi i de modulació pròpia de la llengua.
Per exemple, el lingüista Guilleume considera cada terme de la llengua, no com a una constant en relació amb altres constants, sinó com a una sèrie de posicions diferencials o punts de vista presos sobre una dimensió assignable: l’article indefinit “un” recorrerà tota la zona de variació compresa en un moviment de particularització, i l’article definit “el”, tota la zona compresa en un moviment de generalització. És un tartamudeig en el qual cada posició de “un” o de “el” constitueix una vibració. La llengua tremola amb tots els seus membres. Aquí hi ha el principi d’una comprehensió poètica de la llengua en ella mateixa: és com si la llengua tracés una línia abstracta infinitament variada.
Gilles Deleuze, Bégaya-t-il (1993)
[...]
Fer tartamudejar la llengua: és possible de fer sense confondre-la amb la parla? [...] Però si el sistema es presenta en perpetu desequilibri, en bifurcació, cada un dels termes de la qual recorre una zona de variació contínua, aleshores la llengua mateixa es posa a vibrar, a tartamudejar, sense confondre’s no obstant amb la parla que mai no assumeix més que una sola posició variable entre les altres o no pren més que una direcció. Si la llengua es confon amb la parla, és només amb una parla molt especial, parla poètica que efectua tota la potència de bifurcació i de variació, d’heterogènesi i de modulació pròpia de la llengua.
Per exemple, el lingüista Guilleume considera cada terme de la llengua, no com a una constant en relació amb altres constants, sinó com a una sèrie de posicions diferencials o punts de vista presos sobre una dimensió assignable: l’article indefinit “un” recorrerà tota la zona de variació compresa en un moviment de particularització, i l’article definit “el”, tota la zona compresa en un moviment de generalització. És un tartamudeig en el qual cada posició de “un” o de “el” constitueix una vibració. La llengua tremola amb tots els seus membres. Aquí hi ha el principi d’una comprehensió poètica de la llengua en ella mateixa: és com si la llengua tracés una línia abstracta infinitament variada.
Gilles Deleuze, Bégaya-t-il (1993)
dimecres, 19 de gener del 2011
PAUL VALÉRY
He mostrat de la millor manera possible fins a quin punt tota la vida moderna constitueix, sota aparences sovint molt brillants i seductores, una veritable malaltia de la cultura, ja que sotmet aquesta riquesa que s'ha d'acumular com a una riquesa natural, aquest capital que ha de formar-se per mitjà de progressives etapes en els esperits, la sotmet a l'agitació del món, propagada, desenvolupada per l'exageració de tots els mitjans de comunicació. En aquest punt d'activitat, els intercanvis massa ràpids són febre, la vida esdevé devoració de vida.
Commocions perpètues, novetat, notícies; inestabilitat essencial, esdevinguda veritable necessitat, nerviosisme generalitzat per tots els mitjans que el mateix esperit ha creat. Es podria dir que hi ha suïcidi en aquesta forma ardent i superficial d'existència del món civilitzat.
¿Com es pot concebre el futur de la cultura quan la nostra edat ens permet comparar el que fou abans amb el que s'està desenvolupant? Aquest és un simple fet que proposo a la reflexió de la mateixa manera que es va imposar a la meva.
Paul Valéry, Regards sur le monde actuel (1931)
Commocions perpètues, novetat, notícies; inestabilitat essencial, esdevinguda veritable necessitat, nerviosisme generalitzat per tots els mitjans que el mateix esperit ha creat. Es podria dir que hi ha suïcidi en aquesta forma ardent i superficial d'existència del món civilitzat.
¿Com es pot concebre el futur de la cultura quan la nostra edat ens permet comparar el que fou abans amb el que s'està desenvolupant? Aquest és un simple fet que proposo a la reflexió de la mateixa manera que es va imposar a la meva.
Paul Valéry, Regards sur le monde actuel (1931)
diumenge, 16 de gener del 2011
ROGER BARTRA
És evident que el llenguatge se sustenta tant sobre l'espai neuronal com sobre la dimensió cultural. Des del meu punt de vista, més que polemitzar sobre si el llenguatge està inscrit més en una de les dues regions que en l'altra, cal estudiar les estructures lingüístiques com a un pont que uneix el cervell amb la cultura. No crec que sigui suficient comprovar que la llengua i el seu context exerceixen una influència important i que, gràcies a la plasticitat, modifiquen els circuits nerviosos. Tampoc n'hi ha prou amb establir que els circuits neuronals innats imprimeixen les seves empremtes en les estructures del llenguatge i en el seu entorn social. Més aviat m'agrada explorar la possibilitat que el llenguatge formi part de les xarxes exocerebrals, que com a tals no estan pròpiament dins del cervell, però que tampoc no són un fenomen independent desconnectat dels circuits nerviosos.
[...]
L'existència d'un exocervell ens porta a la hipòtesi que els circuits cerebrals tenen la capacitat per a usar en les seves diverses operacions conscients els recursos smbòlics, els signes i els senyals que es troben en l'entorn, com si fossin una extensió dels sistemes biològics interns. Els circuits exocerebrals substituirien les funcions simbòliques que no pot realitzar el sistema nerviós. No obstant, això no implica que no s'hagin de buscar els codis electroquímics mitjançant els quals opera el cervell. En certa forma, això estén el problema de la recerca de l'enllaç que unifica l'activitat de diferents conjunts neuronals dispersos en el cervell per a aconsegir la imatge unificada d'un objecte. Ara cal buscar també un enllaç entre el cervell i l'exocervell que no estigui reduït a la simple noció d'un entorn que emet senyals o estímuls i un sistema nerviós que dóna entrada a la informació per a processar-la i instruir el cos perquè actui en conseqüència.
Roger Bartra, Antropología del cerebro (2006)
[...]
L'existència d'un exocervell ens porta a la hipòtesi que els circuits cerebrals tenen la capacitat per a usar en les seves diverses operacions conscients els recursos smbòlics, els signes i els senyals que es troben en l'entorn, com si fossin una extensió dels sistemes biològics interns. Els circuits exocerebrals substituirien les funcions simbòliques que no pot realitzar el sistema nerviós. No obstant, això no implica que no s'hagin de buscar els codis electroquímics mitjançant els quals opera el cervell. En certa forma, això estén el problema de la recerca de l'enllaç que unifica l'activitat de diferents conjunts neuronals dispersos en el cervell per a aconsegir la imatge unificada d'un objecte. Ara cal buscar també un enllaç entre el cervell i l'exocervell que no estigui reduït a la simple noció d'un entorn que emet senyals o estímuls i un sistema nerviós que dóna entrada a la informació per a processar-la i instruir el cos perquè actui en conseqüència.
Roger Bartra, Antropología del cerebro (2006)
dijous, 13 de gener del 2011
SAMUEL JOHNSON
El desig de novetat que la vulgaritat de la vida desperta pot ser satisfet temporalment amb les invencions extravagants d’una ment capritxosa, però els plaers de la sorpresa s’exhaureixen aviat i aleshores l’esperit només pot trobar repòs en la fermesa de la veritat.
Samuel Johnson, Preface to Shakespeare (1765)
Samuel Johnson, Preface to Shakespeare (1765)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)