Estimo cada dia amb més intensitat les coses vives. Per una cosa viva, barataria tots els quilòmetres de pintura morta, que es descabdellen --interminables-- damunt les parets de les nostres sales d'exposicions.
Sebastià Gasch, "Coses vives". La Veu de Catalunya, 18-07-1929.
dijous, 3 de març del 2011
dissabte, 26 de febrer del 2011
R. RIPOLL (JEAN RICARDOU)
[...] Per a ell [Jean Ricardou] escriure una novel·la no és tenir la idea d’una història i, després, abocar-la al paper, sinó que es tracta de tenir la idea d’un dispositiu i deduir-ne una història. [...] No es tracta d’expressar o de representar alguna cosa que ja existeix, sinó de produir quelcom que encara no existeix. Ricardou [...] menarà una lluita permanent per intentar esborrar els dos mites que pesen més sobre la literatura i que s’han tornat uns dogmes: el Dogma de l’Expressió, que consisteix a reduir-ho tot al JO, a imposar-lo com a única veu portadora del discurs, unívoca, i el Dogma de la Representació, que considera que tot procés creatiu prové d’una voluntat d’explicar la societat, de descriure-la o de partir d’un discurs donat que l’autor només hauria d’interpretar amb paraules. D’aquesta manera el text no seria sinó el reflex de qualcom previ, el reflex de quelcom anterior a l’acte d’escriure: com a exemple, el poema-mirall de l’ànima dels romàntics o la novel·la-mirall de Stendhal. Ricardou s’hi oposa afirmant que la novel·la ja no és un mirall que es passeja al llarg del camí. És, més aviat, un efecte de miralls. No és representació sinó auto-representació i, fins i tot, anti-representació. El text prolifera a partir d’ell mateix.
[...]
Per a Ricardou, s’ha d’entendre la literatura a partir de l’escriptura. No es poden separar món i llenguatge perquè el text no marca una oposició entre un referent i un significant sinó entre un significant i un significat que, al seu torn, esdevé significant per a un altre significat a l’interior del text. No hi ha, doncs, oposició entre forma i contingut, sinó una imbricació dinàmica que construeix el text. La pregunta de la literatura no és per tant “Què voleu dir?”, perquè no es tracta de dir alguna cosa, sinó d’escriure-la.
Ricard Ripoll, “L’escriptura com a crítica de la crítica literària. De Rabelais a Ricardou passant per Rimbaud”. Dins: D.A. Transformacions: llenguatges teòrics i relacions artístiques (1975-200). 2010
[...]
Per a Ricardou, s’ha d’entendre la literatura a partir de l’escriptura. No es poden separar món i llenguatge perquè el text no marca una oposició entre un referent i un significant sinó entre un significant i un significat que, al seu torn, esdevé significant per a un altre significat a l’interior del text. No hi ha, doncs, oposició entre forma i contingut, sinó una imbricació dinàmica que construeix el text. La pregunta de la literatura no és per tant “Què voleu dir?”, perquè no es tracta de dir alguna cosa, sinó d’escriure-la.
Ricard Ripoll, “L’escriptura com a crítica de la crítica literària. De Rabelais a Ricardou passant per Rimbaud”. Dins: D.A. Transformacions: llenguatges teòrics i relacions artístiques (1975-200). 2010
dijous, 10 de febrer del 2011
BERNHARD
[...]
Se sol dir que només honorem el poeta quan ja és mort, quan la llosa del sepulcre o l’humit pilot de sorra humida han establert una separació definitiva entre ell i nosaltres, quan el creador de poemes s’ha extingit en la misèria [...] Aleshores hi ha, si Déu ho vol així, alguna oficina pública que comença a fullejar el seu directori i comença a engegar-se tot el treball de la posteritat. Hi ha corones i hi ha tertúlies, i hi va havent un divertit intercanvi entre restaurants i ministeris fins que l’expedient del poeta desapareix de nou o bé es decideix de publicar la seva obra. Comencen els honors i les celebracions, es descobreixen inèdits del mort i es publiquen –s’”escenifica” el poeta–, gairebé sempre només per matar l’avorriment, que és la cosa per la qual, al cap i a la fi, es rep un sou. I d’aquesta manera (a casa nostra), ¿no és veritat que no s’honora el poeta sinó el cap del departament de cultura que s’encarrega de la presentació, aquell qui gestiona els poemes, l’actor-recitador? Per tot això més d’un Hölderlin o d’un Georg Trakl es remouria a la tomba davant de tanta cultura fabricada, empeltada, davant de tantes converses sobre el mercat de l’art de les quals només se’n pot inferir una gran manca de vergonya.
[...]
No ens enganyem: allò poderós, excitant, commovedor i tranquil·litzador, allò que perdura... no creix com l’agrella als prats a l’estiu! De versos significatius que permetin a l’home mirar a l’abisme no en surten cada any. Cal que s’imprimeixin uns quants milers de llibres abans que les màquines facin un dels seus esforços elementals i ens donin una obra important de la literatura universal, encara que només sigui una. Les obres dels que sempre llancen campanes al volt i que ressonen fins i tot en cerveseries plenes de borratxos, les dels poetes de revista i els fabricants d’articles literaris d’exportació, que a vegades suposen el Premi Nobel, la majoria són només rucades ben engalanades i productes de moda. El que importa en literatura és allò original, precisament allò elemental, gent com Arthur Rimbaud.
[...]
Thomas Bernhard conferència sobre Rimbaud (1954) (publicada a Die Zeit, n. 21. maig 2009)
Se sol dir que només honorem el poeta quan ja és mort, quan la llosa del sepulcre o l’humit pilot de sorra humida han establert una separació definitiva entre ell i nosaltres, quan el creador de poemes s’ha extingit en la misèria [...] Aleshores hi ha, si Déu ho vol així, alguna oficina pública que comença a fullejar el seu directori i comença a engegar-se tot el treball de la posteritat. Hi ha corones i hi ha tertúlies, i hi va havent un divertit intercanvi entre restaurants i ministeris fins que l’expedient del poeta desapareix de nou o bé es decideix de publicar la seva obra. Comencen els honors i les celebracions, es descobreixen inèdits del mort i es publiquen –s’”escenifica” el poeta–, gairebé sempre només per matar l’avorriment, que és la cosa per la qual, al cap i a la fi, es rep un sou. I d’aquesta manera (a casa nostra), ¿no és veritat que no s’honora el poeta sinó el cap del departament de cultura que s’encarrega de la presentació, aquell qui gestiona els poemes, l’actor-recitador? Per tot això més d’un Hölderlin o d’un Georg Trakl es remouria a la tomba davant de tanta cultura fabricada, empeltada, davant de tantes converses sobre el mercat de l’art de les quals només se’n pot inferir una gran manca de vergonya.
[...]
No ens enganyem: allò poderós, excitant, commovedor i tranquil·litzador, allò que perdura... no creix com l’agrella als prats a l’estiu! De versos significatius que permetin a l’home mirar a l’abisme no en surten cada any. Cal que s’imprimeixin uns quants milers de llibres abans que les màquines facin un dels seus esforços elementals i ens donin una obra important de la literatura universal, encara que només sigui una. Les obres dels que sempre llancen campanes al volt i que ressonen fins i tot en cerveseries plenes de borratxos, les dels poetes de revista i els fabricants d’articles literaris d’exportació, que a vegades suposen el Premi Nobel, la majoria són només rucades ben engalanades i productes de moda. El que importa en literatura és allò original, precisament allò elemental, gent com Arthur Rimbaud.
[...]
Thomas Bernhard conferència sobre Rimbaud (1954) (publicada a Die Zeit, n. 21. maig 2009)
divendres, 4 de febrer del 2011
SALVATORE QUASIMODO
Mentre el poeta és conscient del poder del polític, aquest, en canvi, sols s'adona del poeta quan la seva veu arriba profundament als diversos estrats socials, és a dir, quan de la lírica i de l'èpica, a més de les formes, es revelen els continguts. A partir d'aquest moment, s'inicia una lluita subterrània entre el polític i el poeta [quan diem poeta ens referim també a tots els escriptors determinats d’una època determinada]. En la història, els noms dels poetes exiliats van apareixent com uns daus mortals, mentre el polític, verbalment, sosté la cultura, quan, de fet, prova de disminuir la seva potència: en cada segle la finalitat del polític és la d'anar traient tres o quatre llibertats fonamentals de l'home a fi i efecte que, en aquest seu cercle etern, aconsegueixi novament aquelles coses de les quals ha estat saquejat.
Avui la defensa del polític davant la cultura i, per tant, també davant el poeta, es realitza, d'una manera oberta o obscura, per múltiples camins; el més fàcil és el de la degradació del concepte de cultura. Els mitjans mecànic-científics, ràdio i televisió, l'ajuden a rompre la unitat de les arts, l'ajuden a afavorir les poètiques que no molesten ni tan sols les ombres. D'entre aquestes poètiques, les preferides són sempre les que evoquen les Arcàdies, per a menysprear creativament el nostre temps. És així com entenem el vers d'Èsquil «Dic que els morts maten els vius», que encapçala, a manera d'epígraf, el meu últim llibre La terra impareggiabile [La terra incomparable]. En aquest llibre la comparació de l'home és la terra; i si parlar de la intel·ligència de l'home és un pecat, també podem dir que el poder religiós —l'adjectiu laica que qualifica la intel·ligència no vol determinar una qualitat sinó el valor intrínsec— va més enllà dels seus confins, tot exercint la seva força damunt els humils i no damunt el foc intern de les consciències.
La degradació del concepte de cultura exercida sobre les masses, que d'aquesta manera creuen treure el cap als paradisos del saber, no és un factor polític modern; més nova i més ràpida és la tècnica usada per a la múltiple dispersió dels interessos que fan meditar a l'home. L'optimisme ha esdevingut tangible; no és res més que un joc de la memòria, i els mites i els contes (l'ànsia d'esdeveniments sobrenaturals, diguem-ne) es converteixen en un giallo [film o novel·la policíacs] i sofreixen metamorfosis visuals en el cinema, en el conte èpic de peoners o del delicte. L'alternativa entre el poeta i el polític està exclosa. La ironia «dels cercles mundans», que tal vegada és una cara de la indiferència construïda, redueix la cultura a un racó obscur de la seva història, tot afirmant que el quadre de la discòrdia s'ha dramatitzat, que l'home i el seu dolor han estat i estaran en el seu recinte de sempre, com en els segles passats, com ara, com avui i demà. Certament. Però el poeta sap que hi ha un drama, exasperació del drama; sap que els aduladors de la cultura són els seus fanàtics incendiaris: el collage dels escrivents creat en qualsevol règim, corromp en la perifèria i en el centre els grups literaris, els quals estimulen l'eternitat amb primmirades cal·ligrafies de l'ànima, amb vernissos de llur impossible vida de la ment. En certs moments de la història, la cultura s'uneix secretament contra el polític: és una unitat temporània que serveix d'ariet per a abatre les portes de la dictadura. Sota qualsevol dictadura s'estableix aquesta força, sempre que aquesta coincideixi amb la recerca de les llibertats elementals de l'home. Aquesta unitat s'esvaeix quan, enderrocat el dictador, sorgeixen altre cop les cadenes de les faccions.
El poeta està sol: al seu entorn, s'alça el mur d'odi format per les pedres llançades per les companyies de ventura literàries. Des d'aquest mur el poeta considera el món, i sense caminar per les places com els aedes, o en el món «mundà», com els literats; justament des d'aquella torre d'ivori, aquella torre d'ivori tan cara als turmentadors de l'ànima romàntica, arriba al mig del poble, no solament en els desigs del seu sentiment sinó també en els seus zelosos pensaments polítics.
No és retòrica tot això: en cada nació el setge silenciós al poeta és coherent en la crònica humana. Però els literats que pertanyen al polític no representen tota la nació; solament serveixen, dic «serveixen», per a retardar uns minuts la veu del poeta dins el món. Amb el temps, com diu Leonardo, «tots els torts s'adrecen».
Salvatore Quasimodo. Il poeta e il politico (1959). Trad. de Loreto Busquets (1968)
Avui la defensa del polític davant la cultura i, per tant, també davant el poeta, es realitza, d'una manera oberta o obscura, per múltiples camins; el més fàcil és el de la degradació del concepte de cultura. Els mitjans mecànic-científics, ràdio i televisió, l'ajuden a rompre la unitat de les arts, l'ajuden a afavorir les poètiques que no molesten ni tan sols les ombres. D'entre aquestes poètiques, les preferides són sempre les que evoquen les Arcàdies, per a menysprear creativament el nostre temps. És així com entenem el vers d'Èsquil «Dic que els morts maten els vius», que encapçala, a manera d'epígraf, el meu últim llibre La terra impareggiabile [La terra incomparable]. En aquest llibre la comparació de l'home és la terra; i si parlar de la intel·ligència de l'home és un pecat, també podem dir que el poder religiós —l'adjectiu laica que qualifica la intel·ligència no vol determinar una qualitat sinó el valor intrínsec— va més enllà dels seus confins, tot exercint la seva força damunt els humils i no damunt el foc intern de les consciències.
La degradació del concepte de cultura exercida sobre les masses, que d'aquesta manera creuen treure el cap als paradisos del saber, no és un factor polític modern; més nova i més ràpida és la tècnica usada per a la múltiple dispersió dels interessos que fan meditar a l'home. L'optimisme ha esdevingut tangible; no és res més que un joc de la memòria, i els mites i els contes (l'ànsia d'esdeveniments sobrenaturals, diguem-ne) es converteixen en un giallo [film o novel·la policíacs] i sofreixen metamorfosis visuals en el cinema, en el conte èpic de peoners o del delicte. L'alternativa entre el poeta i el polític està exclosa. La ironia «dels cercles mundans», que tal vegada és una cara de la indiferència construïda, redueix la cultura a un racó obscur de la seva història, tot afirmant que el quadre de la discòrdia s'ha dramatitzat, que l'home i el seu dolor han estat i estaran en el seu recinte de sempre, com en els segles passats, com ara, com avui i demà. Certament. Però el poeta sap que hi ha un drama, exasperació del drama; sap que els aduladors de la cultura són els seus fanàtics incendiaris: el collage dels escrivents creat en qualsevol règim, corromp en la perifèria i en el centre els grups literaris, els quals estimulen l'eternitat amb primmirades cal·ligrafies de l'ànima, amb vernissos de llur impossible vida de la ment. En certs moments de la història, la cultura s'uneix secretament contra el polític: és una unitat temporània que serveix d'ariet per a abatre les portes de la dictadura. Sota qualsevol dictadura s'estableix aquesta força, sempre que aquesta coincideixi amb la recerca de les llibertats elementals de l'home. Aquesta unitat s'esvaeix quan, enderrocat el dictador, sorgeixen altre cop les cadenes de les faccions.
El poeta està sol: al seu entorn, s'alça el mur d'odi format per les pedres llançades per les companyies de ventura literàries. Des d'aquest mur el poeta considera el món, i sense caminar per les places com els aedes, o en el món «mundà», com els literats; justament des d'aquella torre d'ivori, aquella torre d'ivori tan cara als turmentadors de l'ànima romàntica, arriba al mig del poble, no solament en els desigs del seu sentiment sinó també en els seus zelosos pensaments polítics.
No és retòrica tot això: en cada nació el setge silenciós al poeta és coherent en la crònica humana. Però els literats que pertanyen al polític no representen tota la nació; solament serveixen, dic «serveixen», per a retardar uns minuts la veu del poeta dins el món. Amb el temps, com diu Leonardo, «tots els torts s'adrecen».
Salvatore Quasimodo. Il poeta e il politico (1959). Trad. de Loreto Busquets (1968)
dimarts, 1 de febrer del 2011
HATTORI TOHÔ
Quan el Mestre [Bashô] deia: "Tot el que pertany al pi, aprèn-ho del pi, tot el que pertany al bambú, aprèn-ho del bambú", entenia amb això que calia renunciar als punts de vista d'un mateix. Aquell qui es faci aquest "aprèn" a la seva mida i comoditat, no aprendrà mai res.
Aprendre és penetrar un objecte, despullar la seva naturalesa subtil, deixar-se emocionar per ell i fer-ne la substància del vers. Fins i tot quan s'hagi exposat clarament l'objecte, si l'emoció que n'ha de sorgir de manera espontània es perdés, l'objecte i el subjecte es mantindrien separats i l'emoció no arribaria a la veritat. La composició només traduiria els punts de vista d'un mateix.
Hattori Tohô (1657-1730), Sanzôshi. (1768)
Aprendre és penetrar un objecte, despullar la seva naturalesa subtil, deixar-se emocionar per ell i fer-ne la substància del vers. Fins i tot quan s'hagi exposat clarament l'objecte, si l'emoció que n'ha de sorgir de manera espontània es perdés, l'objecte i el subjecte es mantindrien separats i l'emoció no arribaria a la veritat. La composició només traduiria els punts de vista d'un mateix.
Hattori Tohô (1657-1730), Sanzôshi. (1768)
diumenge, 23 de gener del 2011
DELEUZE
No obstant, semblaria que hi hagués una tercera possibilitat: quan dir és fer... És el que passa quan el tartamudeig no es basa en paraules preexistents, sinó que ell mateix introdueix les paraules que afecta; aquestes ja no existeixen independentment del quequeig que les tria i les enllaça ell mateix. Ja no és el personatge qui és tartamut de la parla, és l’escriptor qui esdevé tartamut de la llengua: fa quequejar la llengua com a tal. Un llenguatge afectiu, intensiu, i ja no una afecció de qui parla.
[...]
Fer tartamudejar la llengua: és possible de fer sense confondre-la amb la parla? [...] Però si el sistema es presenta en perpetu desequilibri, en bifurcació, cada un dels termes de la qual recorre una zona de variació contínua, aleshores la llengua mateixa es posa a vibrar, a tartamudejar, sense confondre’s no obstant amb la parla que mai no assumeix més que una sola posició variable entre les altres o no pren més que una direcció. Si la llengua es confon amb la parla, és només amb una parla molt especial, parla poètica que efectua tota la potència de bifurcació i de variació, d’heterogènesi i de modulació pròpia de la llengua.
Per exemple, el lingüista Guilleume considera cada terme de la llengua, no com a una constant en relació amb altres constants, sinó com a una sèrie de posicions diferencials o punts de vista presos sobre una dimensió assignable: l’article indefinit “un” recorrerà tota la zona de variació compresa en un moviment de particularització, i l’article definit “el”, tota la zona compresa en un moviment de generalització. És un tartamudeig en el qual cada posició de “un” o de “el” constitueix una vibració. La llengua tremola amb tots els seus membres. Aquí hi ha el principi d’una comprehensió poètica de la llengua en ella mateixa: és com si la llengua tracés una línia abstracta infinitament variada.
Gilles Deleuze, Bégaya-t-il (1993)
[...]
Fer tartamudejar la llengua: és possible de fer sense confondre-la amb la parla? [...] Però si el sistema es presenta en perpetu desequilibri, en bifurcació, cada un dels termes de la qual recorre una zona de variació contínua, aleshores la llengua mateixa es posa a vibrar, a tartamudejar, sense confondre’s no obstant amb la parla que mai no assumeix més que una sola posició variable entre les altres o no pren més que una direcció. Si la llengua es confon amb la parla, és només amb una parla molt especial, parla poètica que efectua tota la potència de bifurcació i de variació, d’heterogènesi i de modulació pròpia de la llengua.
Per exemple, el lingüista Guilleume considera cada terme de la llengua, no com a una constant en relació amb altres constants, sinó com a una sèrie de posicions diferencials o punts de vista presos sobre una dimensió assignable: l’article indefinit “un” recorrerà tota la zona de variació compresa en un moviment de particularització, i l’article definit “el”, tota la zona compresa en un moviment de generalització. És un tartamudeig en el qual cada posició de “un” o de “el” constitueix una vibració. La llengua tremola amb tots els seus membres. Aquí hi ha el principi d’una comprehensió poètica de la llengua en ella mateixa: és com si la llengua tracés una línia abstracta infinitament variada.
Gilles Deleuze, Bégaya-t-il (1993)
dimecres, 19 de gener del 2011
PAUL VALÉRY
He mostrat de la millor manera possible fins a quin punt tota la vida moderna constitueix, sota aparences sovint molt brillants i seductores, una veritable malaltia de la cultura, ja que sotmet aquesta riquesa que s'ha d'acumular com a una riquesa natural, aquest capital que ha de formar-se per mitjà de progressives etapes en els esperits, la sotmet a l'agitació del món, propagada, desenvolupada per l'exageració de tots els mitjans de comunicació. En aquest punt d'activitat, els intercanvis massa ràpids són febre, la vida esdevé devoració de vida.
Commocions perpètues, novetat, notícies; inestabilitat essencial, esdevinguda veritable necessitat, nerviosisme generalitzat per tots els mitjans que el mateix esperit ha creat. Es podria dir que hi ha suïcidi en aquesta forma ardent i superficial d'existència del món civilitzat.
¿Com es pot concebre el futur de la cultura quan la nostra edat ens permet comparar el que fou abans amb el que s'està desenvolupant? Aquest és un simple fet que proposo a la reflexió de la mateixa manera que es va imposar a la meva.
Paul Valéry, Regards sur le monde actuel (1931)
Commocions perpètues, novetat, notícies; inestabilitat essencial, esdevinguda veritable necessitat, nerviosisme generalitzat per tots els mitjans que el mateix esperit ha creat. Es podria dir que hi ha suïcidi en aquesta forma ardent i superficial d'existència del món civilitzat.
¿Com es pot concebre el futur de la cultura quan la nostra edat ens permet comparar el que fou abans amb el que s'està desenvolupant? Aquest és un simple fet que proposo a la reflexió de la mateixa manera que es va imposar a la meva.
Paul Valéry, Regards sur le monde actuel (1931)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)