[...]
La mort obliga a recordar i a pensar: en un
instant, dibuixa la trajectòria d’algú amb llum fosforescent. Quan és una
història afectuosa, amb moments feliços, per més que la pèrdua fereixi, pinta un
paisatge ple de matisos, defineix lunivers compartit. [...]
[...]
Li Qingzhao va escriure el dol [del seu marit]
amb poemes tradicionals shi –fets per
ser cantats−, amb gran llibertat mètrica per la longitud dels versos, però
subjectes a una estructura implacable. Als poemes, la sensualitat trista i
irònica fa una celebració de la bellesa i de l‘amor, i parla de la pèrdua amb
una certa felicitat interior, felicitat d’escriure i de percebre l’esperit de
les coses enmig del dolor [...]
[...]
Com deia Derrida en el seu A-dieu a Lévinas, quan mor algú proper,
a partir d’aquest moment hem de portar qui se’n va amb nosaltres; és un deure
feliç perquè ells, els nostres morts, esdevenen muts i nosaltres hem de
contestar per ells, en som responsables. És una gran obligació més enllà de tot
deute, perquè mai no es podria pagar. [...]
[...]
Davant la mort d’algú ens preguntem si una
part seva no se’n volia anar, si, en part, ens volia abandonar, si ens va
trair, o si la relació, com deien els astròlegs antics, ja s’havia acabat, i
era més fàcil morir que separar-se. O, com els mestres budistes, busquem la
diferència entre l’amor i els vincles, entre l’amor i l’attachment que diuen els
anglosaxons, aquest lligam que significa dependència, mentre que l’amor
implicaria deixar anar, també deixar anar la vida.
[...]
Isabel Núñez, Denise Desautels, el jardí de les ànimes. Barcelona: Cafè Central,
2011 (Els ulls de Tirèsies, 93)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada