LYNCH (GADAMER)

[...] Perquè si bé el textualisme de Derrida també atribueix a la paraula escrita la qualitat de sortir del seu context o de no tenir cap mena de context, Gadamer localitza aquesta exentricitat natural del llenguatge només en la poesia, on --afirma-- el llenguatge no surt a fora sinó que, satisfet amb la seva sola eloqüència figurativa, no aspira a ser convalidat per res de real. Situades en un espai sense entorns o referències tòpiques, les paraules poètiques estan més enllà de qualsevol posible valoració. El seu valor és com el valor de l'or, magnitud monetària absoluta, un signe que només és valor, i que, per tant, només es pot comparar a ell mateix. En efecte, l'or no val, sinó que és valor; o bé és un signe sense valor o un signe que és només valor, és a dir, significació pura [...]


Enrique Lynch, Filosofía y/o literatura. Identidad y/o diferencia (2006)

MESTRE ECKHART

[...] Cal observar que, per regla universal, allò que ha estat produït per un ésser és el verb d'aquest ésser, que diu, anuncia i enuncia l'ésser del qual procedeix. Per això diu En el principi era el Verb.

[...]

Cal observar que el verb, concepte de la ment, o l'art mateix en la ment de l'artista, és allò per mitjà de què l'artista fa totes les coses, i sense què no fa res com a artista. I això és el que ve a continuació: Totes les coses han estat fetes per mitjà d'ell, i res no ha estat fet sense ell.



Mestre Eckhart, Comentari al pròleg de l'Evangeli de Joan (1313) Trad. Joan Bellès

RAMON ANDRÉS

Hi ha un silenci que prové del desacord amb el món, i un altre silenci que és el món mateix. Presos en el seu significat més profund, tots dos constitueixen una forma d'audició, un fixar l'oïda a la consciència per discernir què ens escindeix de tot allò que ens envolta, què ens separa d'allò que som. Aquest fràgil sentit de la unitat, paradoxalment, és el que conforma l'individu, in-dividuus, "indivisible", temerós davant el fet de convertir-se en còmplice de la seva pròpia dissolució: el silenci, la no presència de llenguatge, deixa la identitat en joli. No obstant, estar callat, i que les coses callin, facilita escoltar allò que entenem per origen, principi, moment anterior al primer gir de la terra que ens va implicar en l'esdevenir.

Ramon Andrés, No sufrir compañía (2010)

JOAN CREXELLS (el 1924 tal i com el 2010)

[...]

Quins poden ésser els avantatges que la prosa catalana moderna traurà que els nostres escriptors es familiaritzin amb els clàssics? Augmentar el coneixement de la llengua i afinar els sentit estilístic, contesten els editors.

És evident que aquesta tasca és útil. Els nostres prosistes, sobretot, tenen tot sovint un coneixement imperfecte de la llengua. Però especialment quan arriben a tenir un estil, tenen un estil simple i monòton.

Per bé o per mal, les idees només s'expressen amb paraules; per bé o per mal, els mots seguits en un paràgraf marquen un ritme; per bé o per mal, aquest ritme marca un ritme en el seguit de les idees; per bé o per mal, els mots han d'ésser sons i han de tenir ressons a l'orella i a l'esperit.

Cal abandonar totes aquestes coses i cal limitar-se a fer dels mots un simple paper d'embolicar de les idees? No és possible d'abandonar-les. Llevat de tal teorema matemàtic, o de tal artificiós tractat de lògica matemàtica, en tota cosa ben escrita es compta amb les ressonàncies dels mots. I si un dia s'arribés a menysprear aquest ressò, seria per abandonar tot un aspecte de la vida. Mentre vulguem restar fidels a la totalitat de la vida humana, cal respectar totes les emocions que dóna l'element irreductible a conceptes de la nostra vida.

L'estil és això; és l'articulació dels elements no conceptuats. Elements que en tota obra literària, bona o dolenta, existeixen. No és possible de prescindir-ne, perquè en tota obra literària hi ha mots i, per tant, ressons, ordre, ritme.

Com és la prosa catalana moderna? Cal pensar d'on hem tret el català que escrivim. L'hem tret del poble i ha tingut un cultiu literari relativament curt. Les possibilitats del primer moment són dues: o es parla com el poble o s'usa el dialecte acadèmic internacional. En rigor, la nostra prosa ha anat, durant molt de temps, de l'un a l'altre d'aquests dos extrems. Prosa Manelic o prosa acadèmica; vet aquí les dues possibilitats que sovint es combinaven en un sol capítol i àdhuc en un sol paràgraf.

És un fet que la poesia precedeix la prosa en els naixents d'una literatura. Per això, la poesia catalana actual posseeix una gama de matisos molt més completa que la prosa. Tres poetes catalans com Carner, Sagarra i Riba ens donen tres tipus d'estil poètic ben diversos. (Ben entès que cerco contrastos i no faig cap valoració.)

La prosa catalana està encara massa endarrerida por poder donar-nos aquesta diversitat. Preneu el cas concret de la prosa periodística, que crec que és un dels índexs més interessants —amb l'estil epistolar— de l'estat de la prosa literària d'un país. A l'estil familiar o monòtament exaltat dels primers temps seguí un període en el qual la prosa catalana tenia un aire pedant que es feia insuportable. Darrerament, degut, principalment, a Josep Pla, la prosa periodística catalana ha acceptat, amb tota llibertat, formes populars, maneres de dir vives, que poden donar a l'estil una gran vivacitat sense fer-li perdre el to. Però que Josep Pla és prosista que depassa la majoria dels seus contemporanis, ens ho demostra el fet que tots els seus imitadors fracassen. Fracassen perquè no entenen la tècnica d'en Pla. Quan Pla usa una frase popular i fins vulgar, és per accentuar la intenció. L'estil d'en Pla s'apreta, es contreu quan arriba una frase vulgar, i la frase surt de la superfície de l'estil brunzent i ben dirigida com un bon cop de pedra Quan un imitador d'en Pla usa termes corrents i vulgars, és molt sovint per diluir innecessàriament l'estil, o bé per familiaritzar-se incorrectament amb el lector o per tractar irrespectuosament les coses de les quals parla.

[...]


Joan Crexells. «”Els nostres clàssics” i la prosa catalana moderna» La Publicitat. 7 d’agost 1924

ANTONI POUS

Una poesia inventiva, vull dir inventiva a través de la llengua, comporta l'opinió de l'autor sobre les relacions entre parlar i pensar, o llur identitat, i sobre la possibilitat d'encontre entre el llenguatge humà i el llenguatge de les coses. El pensament de Celan sobre aquests problemes sembla més aviat teològic que profà. Entén el llenguatge com a casa de l'ésser (Heidegger), i no els llenguatges com a finestres de l'ésser (Llull). El món objectiu habita en el llenguatge: les darreries són les primeries i la llum és l'ombra. No és un instrument per operar sobre el món objectiu, sinó una superfície on el món objectiu es reprodueix. Aquesta concepció ve de temps molt antic; potser dels pobles que han sacralitzat el llenguatge en un llibre. És entenedor, així, que la funció que tenen els sons en la llengua parlada, i profana, s'independitzi, per un simbolisme combinatori, en les lletres, així com en la càbala. Les lletres siboliten el desplegament i l'articulació espiritual del món.


Antoni Pous, "Sobre traducció de poesia". Pròleg a Traduccions de Paul Celan (1976)

LOUISE BOURGEOIS

La bellesa? Segons el meu parer, la bellesa és un exemple d'allò que els filòsofs en diuen reificació, és a dir, considerar l'abstracció com a una cosa. La bellesa es compon d'una sèrie d'experiències. No és un nom. La gent té experiències. Si senten un plaer estètic intens, prenen aquesta experiència i la projecten en l'objecte. Experimenten la idea de bellesa, encara que la bellesa en ella mateixa no existeixi. Per dir-ho d'una altra manera, les experiències són diferents tipus de plaers en què participen verbs. La fal·làcia la trobem quan prenem l'experiència, "m'agrada X", i ens referim a "X" com a bellesa. Aquest procés és similar al que T. S. Eliot va dir sobre Wordsworth: "Wordsworth troba entre les pedres els sermons que ja hi havia plantat". De fet, la bellesa no és sinó una expressió mistificada de la nostra pròpia emoció.


Louise Bourgeois, Destruction of the Father - Reconstruction of the father . Writings and interviews. 1923-1927 (2000)

F. CARREÑO

Si un poeta parla de la profunditat del pensament, tornarà a la imatge la frescor de l’ombra i l’amenaça de la fosca. En fer-ho està col·locant el llenguatge en un punt d’origen, en el moment fundacional de la realitat i del llenguatge, s’està allunyant de les paraules i està tornant al món. Per a l’home, el món comença amb el llenguatge, comença i es dissol. La paraula crea i aniquila el món. El poeta lluita contra el sentit per tornar als sentits, al moment en què la paraula està a punt de ser pronunciada, quan la sinestèsia és encara una sinergia.


Francisco Carreño “Sentido y verdad”. A Microfisuras n.13. Gener de 2001