Intento discernir on rau la singularitat de la seva obra [de Beckett]. Faig l'observació que durant els quatre darrers segles la humanitat sembla haver-se dedicat aferrissadament a oferir una imatge tranquil·litzadora i reconfortant d'ella mateixa. Justament aquesta és la imatge que Beckett s'ha dedicat a destrossar amb totes les seves forces.
M'assenyala que en aquest aspecte ha estat precedit per Leopardi, Schopenhauer i altres...
Continuo la meva argumentació.
--Sí --admet--, possiblement en ells encara hi havia l'esperança d'una resposta, d'una solució. En mi, no.
Hi afegeixo que en haver renunciat, ell, a parlar en termes positius, ha preferit lliurar-se a un enfocament basat en el no...
Em corregeix:
--La negació no és possible. Com tampoc no ho és l'afirmació. És absurd dir que és absurd. Segueix essent un judici de valor. No es pot protestar. No es pot opinar.
I després d'un llarg silenci:
--Cal quedar-se aquí, on no hi hagi ni pronom, ni solució, ni reacció, ni una possible postura per adoptar... Això és el que fa que la feina sigui endimoniadament difícil.
Charles Juliet, Rencontres avec Sanuel Beckett. (1999)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada