Bernard Stiegler

Vivia únicament en el llenguatge i únicament en el llenguatge escrit. Rarament parlava. No m’agradava fer-ho, ja no m’agradava. Havia après a estimar el silenci per a escoltar el que sempre sobrevenia en ell si sabia esperar pacientment: una altra veu, un soliloqui on ja no era jo mateix qui parlava, sinó l’altre jo, a qui jo anomenava jo altre: l’altre de mi, l’altre que jo portava en mi, en qui em convertia, com si jo entranyés allò de què Sòcrates s’assignava la tasca de ser llevadora.

El llenguatge, havent abandonat la seva funció comunicativa, s’obria plenament a la seva significança o més aviat com la significança, com si finalment es rendís a la seva vocació de significar, de cop proliferant. Feia signes, literalment, a vegades fins a la follia. Escoltava i provava d’anotar tot el que escoltava o llegia. Era com una necessitat absoluta. Això significava, gairebé, com si parlés sol i, en aquest sentit, estaria temptat de parlar de “vocació”: s’assemblava al que la tradició considera ser la crida en què consisteix la vocació. Es tractava, efectivament, d’una veu (vocare)

Aquesta veu impersonal no era el llenguatge de la comunicació, era aquest llenguatge de pura significança de què parla Blanchot a propòsit de Char a La bête de Lascaux.

Quan això començava a “parlar”, a significar, tenia la impressió d’entrar en un estat d’extra-lucidesa. Era una mena de passió i és en aquestes condicions excepcionals on vaig trobar la passió grega del llenguatge i la qüestió del logos que é allí, passió i qüestió que d’aquesta manera foren un estat d’excepció i un origen: el nostre, en tant que avui filosofem en potència o en acte [...]


Bernard Stiegler, Passer à l'acte (2003)