Andreu Vidal

...Sempre fa dos segons que l'home ha estat expulsat del paradís.

Andreu Vidal, Für Zamme (1990)

Jean Luc Nancy

¿Com dormir en un món sense cançons de bressol, sense cap cantarella tranquil·la i sense capacitat d'oblidar, i fins i tot sense inconsciència, ja que Eros i Thànatos circulen arreu i sense vergonya, vigilants sardònics armats amb fuets i porres? ¿Com dormir en un món hipnotitzat per la visió de la seva manca de visió del món, així com per la inanitat de totes les visions que s'han dissolt i que, per altra banda, prometien sempre despertars, matinades triomfals successores dels grans capvespres en l'incendi dels quals la nit hauria d'haver quedat desqualifucada per sempre més? 

¿Com dormir, ànima desfeta, ànima sense ànima, ànima que sura inanimada per sobre del camp de batalla o d'esbargiment la inanitat del qual exposa amb cruesa una il·luminació sense ombra?

Jean-Luc Nancy, Tombe de sommeil (2007)

XIX o XXI? (Rüdiger Safranski)

La modernitat dels romàntics radica en què eren artistes metafísics de la distracció en un sentit molt exigent, ja que sabien amb tota exactitud que aquells qui estan en perill de precipitar-se necessiten estar distrets (unterhalten) o, més exactament, mantinguts a sota (unter-gehalten), I és així com se sentien a si mateixos els romàntics, com exposats al perill de caure, i això els converteix en els nostres contemporanis. La consciència premoderna no podia imaginar-se una caiguda del món. Sempre hi havia un més enllà. Només la modernitat ve confrontada amb la finitud sense cap mena de suport metafísic; ja no compta amb l'evidència d'estar aguantada per un món ple de sentit. La immensitat dels espais on ens perdem com un àtom, el zumzeig del temps, la indeferència de la matèria enfront a al nostra consciència a la recerca de sentit, els mecanismes anònims de la vida social, no ofereixen gaires punts de suport. Més aviat podrien paralitzar o precipitar en la desesperació, si no s'ofereix alguna cosa contra tot això. En l'existència quotidiana el treball i els costums són allò que limita la mirada, i per axiò protegeixen. Per als romàntics és massa poc; contra l'amenaça de l'avorriment posen en joc la bella confusió, a què anomenen "romantitzar".

Però la ironia romàntica sap també que "romantitzar" és un encantament a través de l'irreal. I per això el romanticisme descobreix el seu secret industrial, l'irònic "com si", allà on és més romàntic.

Rüdiger Safranski. Romantik. Eine Deutsche Affäre (2007)

Roger Munier

Si el pensament penetrés l'opac, seria pensament? L'opac és allò irreductible del pensament, com el pensament és l'irreductible de l'opac. El pensament no pot pretendre penetrar-ho tot, elucidar-ho tot, en la mesura en què és pensament. A no ser que es fes opac, no sabria pensar l'opac, però aleshores deixaria de ser pensament.

Roger Munier, La chose et le nom (2001)

Maurice Maeterlink

     

Quan no parlo, tinc por.

Maurice Maeterlink, Les aveugles (1890)

Norman Manea

La peregrinació, la condició de refugiat, de nòmada, d'expulsat, sembla ara una condició privilegiada, perquè es concentra en l'essencial. És un aprenentage de l'exili que és la vida mateixa, un aprenentatge de l'estranyament, en preparació de l'exili darrer.

La llengua exiliada esdevé de mica en mica la llengua de l'exili, en la mesura que l'exiliat es torna a situar des d'allò que és conjuntural cap a allò que és essencial.

[...]

La llengua exiliada deixa de ser tan sols la llengua del pasaat transportat al territori codificat del present, i esdevé, a poc a poc, la llengua d'un estranyament íntim, inevitable. L'alienació, acceptada com a emblema de la realitat. Un do de l'experiència privilegiada i de la lucidesa privilegiada.

Migrant entre el passat i el present, la llengua de l'exili cerca ara la seva expressió essencial, requerida per l'essència de la condició humana mateixa: l'exili.


Noeman Manea, Limba nomada (2003)

Bernard Stiegler

Vivia únicament en el llenguatge i únicament en el llenguatge escrit. Rarament parlava. No m’agradava fer-ho, ja no m’agradava. Havia après a estimar el silenci per a escoltar el que sempre sobrevenia en ell si sabia esperar pacientment: una altra veu, un soliloqui on ja no era jo mateix qui parlava, sinó l’altre jo, a qui jo anomenava jo altre: l’altre de mi, l’altre que jo portava en mi, en qui em convertia, com si jo entranyés allò de què Sòcrates s’assignava la tasca de ser llevadora.

El llenguatge, havent abandonat la seva funció comunicativa, s’obria plenament a la seva significança o més aviat com la significança, com si finalment es rendís a la seva vocació de significar, de cop proliferant. Feia signes, literalment, a vegades fins a la follia. Escoltava i provava d’anotar tot el que escoltava o llegia. Era com una necessitat absoluta. Això significava, gairebé, com si parlés sol i, en aquest sentit, estaria temptat de parlar de “vocació”: s’assemblava al que la tradició considera ser la crida en què consisteix la vocació. Es tractava, efectivament, d’una veu (vocare)

Aquesta veu impersonal no era el llenguatge de la comunicació, era aquest llenguatge de pura significança de què parla Blanchot a propòsit de Char a La bête de Lascaux.

Quan això començava a “parlar”, a significar, tenia la impressió d’entrar en un estat d’extra-lucidesa. Era una mena de passió i és en aquestes condicions excepcionals on vaig trobar la passió grega del llenguatge i la qüestió del logos que é allí, passió i qüestió que d’aquesta manera foren un estat d’excepció i un origen: el nostre, en tant que avui filosofem en potència o en acte [...]


Bernard Stiegler, Passer à l'acte (2003)