ANISE KOLTZ

Escrivim
per recordar
el que hem perdut

Cada paraula
és pòstuma


Anise Koltz, La terre se tait (1999) La terra calla Trad. Anna Montero (Jardins de Samarcanda, 37, Eumo ed. Cafè Central, 2005) 

Publica un missatge

LOTHAR BAIER

La literatura, crec, no estarà morta mentre hi hagi escriptors que no es conformin amb la llibertat que els ha estat donada, sinó que es prenguin una vegada i una altra la llibertat d'arrencar-se, escrivint sobre les males condicions a què tot està sormès: això vol dir no adequar-se a aquestes condicions i no quedar-se immòbil al seu davant amb posat de víctima. Per llibertat entenc -absolutament d'acord en això amb Sartre- la diminuta escletxa que separa allò que un ésser humà fa d'ell mateix d'allò que d'ell han fet els seus condicionants. Una vegada i una altra els escriptors es llancen per aquesta escletxa que és la seva llibertat, substraient-se al poder dels mals pressupòsits sota els quals la literatura aconsegueix expressar-se en les nostres latituds, fins i tot sota els focus de la televisió. No es creuen ni una paraula de les invocacions públiques sobre la importància de la literatura, i no es deixen apartar de la creença en la importància del que fan, tal i com Jurek Becker desitja d'ells: "Els escriptors han de creure que sense els seus textos no es pot assolir el futur, que sense ells a la raó humana li faltaria una peça decisiva [...] Això forma part del seu instrumental". No obstant això, aquests escriptors i els seus llibres no es poden distingir a primera vista, no criden l'atenció per cap característica externa especial, cosa que complica la vida als lectors, però al mateix emps la fa emocionant.

Lothar Baier, Was Wird Literatur? (1993)

Ramón Andrés / Marius Schneider

[...]
Per a Friedrich Carl Stumpf (1848-1936), un dels il·lustres pioners de l'etnomusicologia, l'arrel d'aquest art [la música] estava en el crit, aquest crit entès com a superació de la força corporal. En associació no gens llunyana i en consonància amb George Steiner, el filòsof italià Emanuele Severino ha escrit a El parricidi fallit que "l'evocació del crit és la música originària dels mortals". Una vegada més, Schneider ens recorda un procés transcendental:

"El crit natural i instintiu realça les forces naturals i augmenta la il·lusió; però el crit imitatiu transforma el crit natural en crit-símbol. Aquí hi tenim, segurament, l'expressió més antiga del símbol: la veu humana que adopta la veu del seu ascendent místic; a saber, un intent d'identificació amb un ésser o una idea en la qual un hom se sent arrelat"

Ramón Andrés. El mundo en el oído (2008)

JOSEP M. SALA-VALLDAURA

Possiblement, el desert existeix perquè cal, a la terra, un ressò del Silenci de més enllà de les esferes.

Carregada amb massa quantitat de mots i sense el contrapunt d'una enorme zona silent, la terra no fóra capaç de trobar el Nombre que necessita per mirar i expressar (o mirar d'expressar) la Perfecció.

De la mateixa manera que el Foc demana l'Aigua i el Vent la Terra, la Paraula crema i vola només amb la No-Paraula.



Josep Maria Sala-Valldaura. Passeig de dins (1992)

ANTONI CLAPÉS

[...]

Dir poesia per designar una activitat però no pas el material que resulta d'aquesta activitat.

[...]

El poeta viu sempre instal·lat en el dubte i en la contradicció: per això (s')interroga: no (es) respon. Crea, recrea. Teixeix i desteixeix tot cercant un dir diferent, un nou llenguatge on poder habitar --on l'altre hi és present tothora, perquè el jo a qui adreça les seves qüestions inclou el tu i el plural.

[...]

El poema tracta d'il·luminar aquells indrets on el pensament no arriba.

[...]

La poesia que es diu a si mateixa a través d'un llenguatge trangressor: l'intent --tot just l'intent-- de dir l'indicible.

[...]

Del buit del silenci --de la plenitud, doncs-- neix la creació: la paraula reinventada. Nous sentits per a un silenci que canvia de significació.

[...]

Crear, crear-se (en) el buit. En el límit del buit. En el límit del coneixement: allí on habita la raó paròdica.

[...]

El poema: l'exili de l'escriptura.

[...]


Antoni Clapés. La lentitud, la durada. Lleida. Pagès ed., 2010 

MARINA TSVETÀIEVA

.
Per al poeta l'enemic més terrible, el més maligne (i el més honorable!) és allò visible. Un enemic a qui només pot vèncer a través del coneixement. Esclavitzar allò visible per a servir allò invisible -aquesta és la vida del poeta. A tu, enemic, amb tots els teus tresors, et faig esclau. I quanta tensió de la vista exterior es necessita per transformar allò invisible en visible. (Tot el procés artístic!) Quant necessari és conèixer bé allò visible! Encara més senzill: poeta és aquell que ho ha de conèixer tot amb el màxim d'exactitud. Aquell que ja ho sap tot? El que ell sap és una altra cosa. 



Marina Tsvetàieva, El poeta i el temps. 1932

HOFMANNSTHAL

En la meva boca, sí, es torna mentida
allò que en la meva ment semblava veritat.


Hugo Von Hofmannsthal, Der Kaiser und die Hexe (L'emperador i la bruixa), 1897