ROGER BARTRA

És evident que el llenguatge se sustenta tant sobre l'espai neuronal com sobre la dimensió cultural. Des del meu punt de vista, més que polemitzar sobre si el llenguatge està inscrit més en una de les dues regions que en l'altra, cal estudiar les estructures lingüístiques com a un pont que uneix el cervell amb la cultura. No crec que sigui suficient comprovar que la llengua i el seu context exerceixen una influència important i que, gràcies a la plasticitat, modifiquen els circuits nerviosos. Tampoc n'hi ha prou amb establir que els circuits neuronals innats imprimeixen les seves empremtes en les estructures del llenguatge i en el seu entorn social. Més aviat m'agrada explorar la possibilitat que el llenguatge formi part de les xarxes exocerebrals, que com a tals no estan pròpiament dins del cervell, però que tampoc no són un fenomen independent desconnectat dels circuits nerviosos.

[...]

L'existència d'un exocervell ens porta a la hipòtesi que els circuits cerebrals tenen la capacitat per a usar en les seves diverses operacions conscients els recursos smbòlics, els signes i els senyals que es troben en l'entorn, com si fossin una extensió dels sistemes biològics interns. Els circuits exocerebrals substituirien les funcions simbòliques que no pot realitzar el sistema nerviós. No obstant, això no implica que no s'hagin de buscar els codis electroquímics mitjançant els quals opera el cervell. En certa forma, això estén el problema de la recerca de l'enllaç que unifica l'activitat de diferents conjunts neuronals dispersos en el cervell per a aconsegir la imatge unificada d'un objecte. Ara cal buscar també un enllaç entre el cervell i l'exocervell que no estigui reduït a la simple noció d'un entorn que emet senyals o estímuls i un sistema nerviós que dóna entrada a la informació per a processar-la i instruir el cos perquè actui en conseqüència.

Roger Bartra, Antropología del cerebro (2006)

SAMUEL JOHNSON

El desig de novetat que la vulgaritat de la vida desperta pot ser satisfet temporalment amb les invencions extravagants d’una ment capritxosa, però els plaers de la sorpresa s’exhaureixen aviat i aleshores l’esperit només pot trobar repòs en la fermesa de la veritat.

Samuel Johnson, Preface to Shakespeare (1765)

SARAH KANE

Va haver-hi una nit en què tot em fou revelat.
Com podria tornar a parlar?


Sarah Kane, 4·48 Psychosis (1999)

ZWEIG

A tothom li consta que any rere any s'escriuen i es publiquen deu mil, vint mil, cinquanta mil llibres, es pinten centenars de milers de quadres i es componen centenars de milers de compassos de música. Però aquesta producció immensa de llibres, quadres i música, generalment no ens sol impressionar. Ens sembla tan natural que els autors escriguin llibres, com que després s'enquadernin i que els llibreters, al final, els venguin. Aquest és un procés de producció regular com el de enfornar pa, fer sabates o teixir mitges. El miracle només comença per nosaltres quan un llibre únic entre aquests deu mil, vint mil, cinquanta mil, cent mil, quan un sol d'aquests incomptables quadres, gràcies a la seva entelèquia, sobreviu al nostre temps i a molts temps més. En aquest cas, i només en aquest, ens adonem, plens de profunda veneració, que el miracle de la creació torna a acomplir-se avui encara en el nostre món.


Stefan Zweig, Das Geheimnis des Künstlerischen Schaffens (1940)

CHANTAL MAILLARD

Tornar a les paraules. Creure-hi. Una mica: suficient com per tornar a la superfície i prendre aire. Només això. Per a després poder aguantar, de nou, al fons. Tornar a les paraules. Amb voluntat de sentit. Boquejant. Peix a la riba dels altres. Dels qui creuen en les paraules.


Chantal Maillard. Husos (2006)

HANDKE

De cada frase que passi per la teva ment demana't : "És aquest realment el meu llenguatge?"

*

Quan, després d'haver-ho deixat una temporada, torno a escriure, sempre em trobo en el perill de caure en el meu vell llenguatge, en el d'abans, i trair-me davant dels nous.

*

Puc ser ocasional quan escric, però no hauria de deixar res en un llenguatge ocasional.

*

Obtinc autoritat només a través de dificultats lingüístiques.

*

Anar a la recerca del llenguatge assossega i tensiona tant com una cacera. Només que he d'estar segur que, fins i tot en el màxim d'assossec i de tensió, puc caçar alguna cosa.

*

Necessito algú com Goethe, que simplement diu.

*

Literatura : descobrir els llocs encara no ocupats pel sentit.

*
*

Quan, al llarg del dia, surgeix el llenguatge, es fa, pren consciència, es troba: la natura morta es vivifica.

*

Retrobar el llenguatge oblidat i anònim de tots perquè resplendeixi d'evidència (la meva tasca).



Peter Handke, Die Geschichte des Bleistifts (1982), Das Gewicht der Welt (1979)

KOTT (Shakespeare - Macbeth)

Macbeth, l'assassí múltiple, l'home tacat de sang, no pot reconciliar-se amb un món en què l'assassinat continua existint. Heus ací potser la lúgubre grandesa d'aquest personatge i la veritable tragèdia de la història de Macbeth. Durant un període llarg de temps, Macbeth no volia acceptar la realitat, ni la irrevocable realitat dels malsons; no podia reconciliar-se amb el seu propi paper, que li era estrany. Ara ja ho sap tot. Sap que no és possible escapar dels malsons, sap que aquest és el destí i la condició dels homes o --dit amb un llenguatge més modern-- les circumstàncies de l'home. No n'hi ha d'altres.
[...]
Abans del primer assassinat, abans de matar Duncan, Macbeth creia que la mort podia arribar massa d'hora o massa tard.
[...]
Ara Macbeth sap que la mort no canvia res, que no pot canviar res, que és tan absurda com la vida. Ni més ni menys. Per primera vegada Macbeth no té por.
[...]
Ara ja no hi ha res a témer; finalment pot acceptar-se a si mateix perquè ha entès que qualsevol elecció és absurda, o, més aviat, que no és possible escollir.


Jan Kott, Szekspir Wspótczesny (1965).