Pascal Quignard

M'hauré passat la vida buscant paraules que em faltaven. Què és un home de lletres? Aquell per a qui les paraules defalleixen, salten, fugen, perden sentit. Sempre tremolen una mica sota la forma estranya que malgrat tot acaben habitant. No diuen ni amaguen : fan senyals sense parar.

Pascal Quignard, La barque silencieuse (2009)
ed. en castellà, traduïda per Meritxell Martínez, a Arena Libros

Jean-Marc Desgent

[...] la creació real és un difícil combat de boxa contra les aparences literàries, les màscares de la por (i n’hi ha una quantitat incalculable), la voluntat de silenci o de cinisme que encara i sempre ens va rodejant, ens va volent abocar al buit o a les formes buides, a la simple retòrica. Temo sobremanera les trampes dels ben intencionats, dels literats de gust subtil, dels amants de les bones paraules, les frases boniques, aquestes simpàtiques enzes del món de les lletres, en realitat, els assassins nets, endiumenjats i tranquils de l’experiència escriptural i humana, humana en tant que escrita...

Jean-Marc Desgent, Artaud-Gauvreau (2010)

VALÈRE NOVARINA

Pensar en llengües, diu el filòsof Marco Baschera, que pensa cadascun dels seus pensaments en set idiomes: en alemany, en francès, en llatí, en grec i en italià, en züricher Sprache i en Appenzel·lià... pensar en llengües és potser també, quan s‘és un simple monolingüe, “pensar en llengües” en una sola llengua. És a dir, reaprendre, a poc a poc  a pensar el llenguatge amb el buit al seu voltant: fer entrar el buit dins del llenguatge, és a dir, l'espai que es troba en el lloc de les atraccions, pensar la dansa parlant, pensar el llenguatge com un teatre de forces, i sentir que actua en volum; experimentar el teatre de buit i d’amor que hi ha en la llengua com en la veritable terra lliurada a les forces geològiques:  aprendre a pensar en una sola llengua en totes les llengües, i amb el buit que hi ha, entre el llenguatge i l’espai. Això és la sexualitat del llenguatge, la seva separació i la seva força. El buit és teatre d'amor i joc dels separats.

Entendre que hi ha un espai infinit entre cada àtom de llenguatge. Col·locar espai entre tot; escoltar l'atracció entre les paraules, una vida del buit i del vertigen en l’edifici inflat del pensament; pensar sempre en el buit i amb ell, comptar amb el buit del llenguatge per edificar. No fer-se cap ídol de les paraules, del que surt de la nostra boca o de la nostra ment. Pensar per allò que s’obre a cada síl·laba en el més petit mot; pensar en el capgirament de totes les llengües i en el seu retorn, en el seu renaixement respirat − Pensar pel buit que travessa la respiració, invertint l'ona, travessant l’aigua − No oblidar que per renàixer la ment s’ofega.

Pensar visiblement dins l'espai: anar a l'espai, pensar en el buit i a la vista − pensar  pel drama i per l'ardor del llenguatge − pensar (no oblidar-ho) que la raó conquereix i vacil·la – pensar que jo és una titella morta que demana ser posada en moviment. Pensar no per agençaments de conceptes, munts de tirallongues de termes numerats, digitalitzats, que només balbucegen sí i no − sinó pensar a través de la “passió del llenguatge”, el drama ardent del verb, la combustió, la crema, la negació dels mots, el drama visible del pensament. Verbum patiens.

Valére Novarina, "Une langue inconnue" (2012)

Herta Müller

No confio en la llengua. Sé per mi mateixa que, per ser exacta, sempre ha d’agafar alguna cosa que no li pertany. No sé per què les imatges lingüístiques són tan propenses al lladrocini, per què la comparació més encertada roba qualitats que no li corresponen. La invenció provoca la sorpresa, i sempre resulta que la proximitat a la realitat s’aconsegueix precisament amb la sorpresa inventada en una frase. Quan una percepció roba a les altres, quan un objecte agafa el material d’un altre i l’utilitza, quan una cosa impossible en la realitat esdevé plausible en la frase, aquesta frase es pot presentar davant la realitat com una realitat pròpia convertida en paraules però lingüísticament vàlida.

Herta Müller, Immer derselbe Schnee und immer derselbe Onkel (2011). Trad. Ramon Monton

CHAMFORT

La majoria del llibres que es publiquen ara sembla que hagin estat escrits en un sol dia amb els llibres llegits el dia abans.

*

El que comporta l’èxit d’una bona quantitat d’obres és la relació que s’estableix entre la mediocritat de les idees de l’autor i la mediocritat de les idees del públic.

*

El descans d’un escriptor que ha creat obres valuoses mereix més respecte que la fecunditat activa d’un autor que multiplica les obres mediocres. De la mateixa manera, el silenci d’un home conegut per parlar bé, imposa molt més que no la xerrameca d’un que no parla del tot malament.

*

S. R. N. Chamfort 

Luigi Grechi

Buscaves justícia però vas trobar la Llei



"Il bandito e il campione", a Azzardo (1990) 

ALEJANDRA PIZARNIK

*****

Una poesia que digui allò indicible –un silenci−. Una pàgina en blanc.

*****

El meu patiment és l’autobús quan demano el bitllet, la por que no em surti la veu i que tots els passatgers contemplin, temptats de riure i astorats, aquest ésser monstruós que es debat i es baralla amb el llenguatge.

*****

Poesia és lirisme: la poesia és experiència, així deia Rilke. I jo dic: experiència de la paraula.

*****

Si arriba algun dia en què no tindré mai més por de quedar-me absolutament sola a causa d’un llenguatge més verdader, les meves paraules seran com rellotges o com instruments científics “d’alta fidelitat”.

*****

Aquesta veu aferrada a les consonants. Aquest vigilar que cap lletra quedi sense enunciar-se. Parles literalment. No obstant, se t’entén malament. És com si la perfecta precisió del teu llenguatge revelés a cada paraula un caos que es va fent més evident a mesura que t’esforces per ser compresa.

*****

El meu estil és o serà, forçosament, artificiós. A causa del buit, a causa de la teva impossibilitat d’apoderar-te del llenguatge. El llenguatge m’és aliè. Aquesta és la meva malaltia. Una confusa i dissimulada afàsia. D’aquí que no pugui escoltar música. D’aquí la meva facilitat per aprendre cançons en idiomes que no sé. Malaltia d’atenció o alienació. Tot té nom, però el nom no coincideix amb la cosa a què em refereixo. Per a mi el llenguatge és un desafiament, un mur, alguna cosa que m’expulsa, que em deixa a fora. Mai no he pensat amb frases. Tan sols unes quantes paraules que zumzegen des de la meva infantesa [...] El que mai no vaig poder percebre és el ritme del llenguatge, ni cap ritme. Quan llegeixo, llegeixo cada paraula aïllada, fins i tot les preposicions, com si estigués fent una autòpsia.

*****

Em demano si la poesia és una cosa tan terrible i complexa com solo dir-ho. després de tot, les imatges més o menys aconseguides que he escrit s’han escrit soles. La resta és mesquinesa inútil.

*****

No comprenc el llenguatge. Tan sols m’atinc al llenguatge.

*****

Impossibilitat de la poesia. (Tot just vaig haver anotar això vaig fer un poema per demostrar-me que no.)

Els problemes que em planteja escriure. El primer, el meu exili del llenguatge. Donada la meva espontaneïtat i les meves forces m’hauria de llançar damunt de cinc-cents fulls en blanc i “escriure com sento”. Ara bé: ocorre que jo no sento mitjançant un llenguatge conceptual o poètic sinó amb imatges visuals acompanyades amb unes poques paraules esparses. O sia que escriure, en el meu cas, és traduir. Una altra cosa que s’origina en la meva carència de llenguatge conceptual intern és la ignorància absoluta del llenguatge parlat. No parlo jo en un idioma argentí, jo faig servir el poc que sé de l’espanyol literari en general. Això, en certa manera, no em preocupa. Si em preocupés, els altres problemes no existirien. Vull dir que he de forçar-me una retòrica personal, si és que vull escriure un llibre en prosa.

*****

Passa que si no escric poemes no accepto viure, viure’m. Passa que la condició del meu cos viu i movent és la poesia. Passa que si no escric no em deixo, no em deixaré mai viure per a una altra cosa. Una nit de l’any 54 ho vaig jurar. No es tracta de fidelitat sinó de saber qui sóc i per què sóc aquí. No es tracta d’obligar-me sinó de cremar en el llenguatge. Tot signe de fugida em dol perquè em nega, em desapareix. Això és orgull i follia. Ho és i també a causa del que faig amb el meu cos: castigar-lo fins que digui paraules, és a dir poemes. Jo moriré del mètode poètic que em vaig crear per al meu ús i abús. Res de menys poètic però res de més proper –donades les meves limitacions naturals− al veritable lloc de la poesia.

*****

Impossible de parlar amb paraules. Angoixa i urgència per dir-ho tot en una sola paraula.

*****

Encara em sorprèn sentir-me parlar. Quan parlo m’admiro, com si es tractés duna gesta. Si al menys em limités a felicitar-me quan parlo francès. Però no. Parlar en espanyol m’és igual de difícil. Alguna cosa em separa rotundament del llenguatge, de les paraules.

*****

M’horroritza el meu llenguatge. Menteixo tota l’estona. Cal esbrinar per què. Cal demorar-se. M’agradaria escriure de forma molt simple i clara. Prou de retòrica.

*****

I la literatura? Rotund fracàs. Odio escriure amb un nus a la gola ja que m’obliga a abstreure conceptes i a dir paraules buides i sonores. La meva recerca d’un llenguatge “pur” és una prova de la meva impotència. No tinc res a dir i si fos menys –ni que fos una mica− desgraciada, no escriuria. No sento felicitat a l’escriure. I no obstant, anit vaig pensar, d’alguna manera vaig pensar, per primera vegada. Per això, potser, vaig clarejar plorant.

*****

He volgut dir la violència i només vaig encertar a recordar el llenguatge de la submissió.

****

Alejandra Pizarnik, Diarios, 1954 – 1971 (2003)