MONTAIGNE

[...] veig que els bons i antics poetes han evitat l’afectació i la recerca, no solament de fantàstiques hipèrboles espanyoles i petrarquistes, sinó també dels jocs de paraules més suaus i més retinguts, que són l’ornament de totes les obres poètiques dels segles posteriors. Per això no hi ha cap bon jutge que els trobe a faltar en aquests poetes antics i que, sense comparació, no admire més el refinament homogeni i aquesta dolçor perpètua i bellesa ufanosa dels epigrames de Catul que tots els fiblons amb què Marcial aguditza la cua dels seus. La mateixa raó que jo esmentava adés, Marcial l’aplica a si mateix : “minus illi ingenio laborandum fuit, in cujus locum materia successerat” [Per això ha calgut més rarament que provés el seu enginy, perquè el supleix l’abundància de la matèria –Versió de Miquel Dolç−]. Els més grans, sense excitar-se es fan comprendre suficientment; tenen de què riure arreu, no cal que es facen pessigolles; aquests tenen necessitat de recursos estranys: a mesura que tenen menys esperit, els cal més cos. Pugen a cavall perquè no se senten prou forts sobre les seues cames. De la mateixa manera que en els nostres balls, aquests homes de baixa condició, que fan escola, ja que no poden representar la presència i la decència de la nostra noblesa, busquen fer-se valer gràcies als bots perillosos i altres moviments estranys i propis dels saltimbanquis. I les dames també extrauen més avantatges de la seva manera de comportar-se a les danses on hi ha moviments diversos del cos que a d’altres, on no han de fer altra cosa que caminar de manera natural i mostrar una presència innocent i les seues gràcies habituals. És així també com he vist els comediants excel·lents, vestits com cada dia i amb un comportament comú, donar-nos tot el plaer que es pot extraure del seu art; contràriament, els aprenents i els qui no són de tan gran vàlua, tenen necessitat d’enfarinar-se el rostre, de transvestir-se i contrafer-se en moviments i carasses salvatges per tal de fer-nos riure. Aquesta concepció meua es reconeix millor que en qualsevol altre lloc, en la comparació de l’Eneida amb l’Orland furiós. Aquell poema se’l veu anar de pressa, amb un vol alt i ferm, tot seguint sempre el seu cap; aquest se’l veu voleiar i saltironar de conte en conte com de branca en branca, sense refiar-se de les seues ales excepte per a un trajecte curt, i posant el peu a terra cada dos per tres per por que li fallen l’alè i la força,

Excursusque breves tentat. 

[“S’arrisca a curtes eixides.” –Virgili, Geòrgiques. Versió de Miquel Dolç]

Vet ací, doncs, pel que fa a aquesta mena d’assumpte, els autors que més m’agraden.

Michel de Montaigne, “Sobre els llibres” dins Assaigs, llibre segon.  Traducció de Vicent Alonso.