[...]
Com ja he dit, la ment de l’Homo sapiens també es basa en intel·ligències múltiples, però té una
característica afegida. La fluïdesa cognitiva. Aquest terme descriu la
capacitat d’integrar formes de pensar i dipòsits de coneixement provinents
d’intel·ligències diferents, per tal de crear classes de pensaments que no
podrien haver existit amb una ment que treballés amb dominis i per a objectius
específics. Per exemple, un neandertal, o un home africà anterior a l’homo sapiens, no podria haver pres el
que sabia sobre un lleó (domini d’allò natural) i combinar-ho amb el
coneixement de la ment humana (domini de la intel·ligència social), per tal de
crear la idea d’un ésser lleoní posseïdor de pensaments humans. No obstant,
aquest tipus de pensament antropomòrfic és un pensament generalitzat en totes
les ments modernes.
Així doncs, com va néixer la
fluïdesa cognitiva? A The prehistory of the mind vaig proposar que la fluïdesa cognitiva era conseqüència del
llenguatge: els enunciats parlats i imaginaris funcionaven com a conductes pels
quals fluïen les idees i la informació d’una intel·ligència a una altra, d’un
domini a un altre. Estava plenament convençut que aquesta idea era correcta, i
encara n’estic; però he de reconèixer que vaig ser incapaç d’exposar una
argumentació detallada per a defensar-la, ja que no tenia els coneixements
precisos en filosofia de la ment. Per sort, ara compto amb els arguments de
Peter Carruthers, un eminent professor de filosofia de la Universitat de
Maryland, per a explicar exactament de quina manera el llenguatge ca provocar
aquest canvi en la naturalesa de la mentalitat humana.
Mentre
jo interpretava les dades arqueològiques que em van fer arribar a la conclusió
que el llenguatge crea fluïdesa cognitiva, Peter Carruthers arribava a la
mateixa conclusió a través d’un raonament filosòfic que incloïa materials de la
Lingüística, la Neurociència i la Psicologia. En efecte, en la seva darrera
contribució –un article de gran vàlua titulat “The conginitve funcions of
Language” i publicat el 2002 al prestigiós Behavioral and Brain Sciences
al 2002”− va proposar que el llenguatge provocava aquest efecte. Encara que la
seva terminologia és lleugerament diferent de la meva, ja que ell es refereix a
“mòduls cognitius”, i no a diferents “intel·ligències”, i bateja el procés de
connexió com a “integració intermodular”, i no “fluïdesa cognitiva”, Carruthers
defineix que les “frases imaginàries” que creem en la nostra ment permeten que
els fruits d’un mòdul (o una intel·ligència) es combinin amb els altres, per
crear nous tipus de pensament conscients. Suggereix que el pensament
cognitivament fluid es produeix en l’inconscient, a través d’un tipus de
representació lingüística en la ment que s’ha anomenat “forma lògica” (FL). El
terme de FL va ser introduït per Noam Chomsky per descriure la interrelació de
cognició i llenguatge; algunes representacions lingüístiques romanen com a
formes lògiques, mentre que unes altres es converteixen en oracions imaginades
mentalment.
Per
perfeccionar aquesta explicació, Carruthers posa l’èmfasi sobretot en la
sintaxi, element essencial del llenguatge compositiu. La sintaxi permet
incrustar repetitivament adjectius i frases, és el fenomen de la recursivitat
al qual hem al·ludit força vegades en aquest llibre. Així, Carruthers considera
que la sintaxi permetria que una oració imaginària generada per un tipus de
mòdul cognitiu (o d’intel·ligència específica) es pogués incrustar en una altra
frase imaginària provinent d’un mòdul o una intel·ligència diferent. Això possibilita crear una única oració
imaginària, de manera que generaria un pensament intermodular (o de fluïdesa
cognitiva). Aquests pensaments són impossibles sense l’ús del llenguatge
compositiu.
Steven
Mithen, The singing neandertals (2005)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada