KAFKA

Gairebé cap paraula de les que escric s’adapta a les altres; sento com les consonants van fregant-se entre elles amb un so metàl·lic, i les vocals l’acompanyen amb un cant que sembla el dels negres a les fires. Els meus dubtes formen un cercle al voltant de cada paraula, els veig a ells abans que a la paraula, però què? No veig de cap manera la paraula, la invento.

Tagebücher

............

Tot el meu cos m’avisa davant de cada paraula; cada paraula, abans de permetre que l’escrigui, mira primer al seu voltant. Les frases pràcticament se’m parteixen, veig el seu interior i aleshores he d’acabar de seguida

Briefe

............

Ja no tinc forces per cap més frase. Sí, si es tractés de paraules, si n’hi hagués prou a posar una sola paraula, i després apartar-se’n amb la consciència tranquil·la d’haver sadollat aquesta paraula amb tot el nostre ésser.

Tagebücher

............

Vull escriure amb un constant tremolor al front.

Tagebücher

............

El que és segur és que tot el que he inventat per endavant, paraula a paraula i fins i tot per casualitat, però amb paraules expressives, a l’escriptori, en assajar de posar-ho per escrit, esdevé sec, equivocat, immòbil, poruc, un obstacle per a tot, però sobre tot fragmentari, malgrat que no hi manca res de la invenció original. Això es deu sobretot a què només invento coses bones quan estic alliberat del paper, en els moments d’elevació, que temo més que no desitjo, per molt que els anheli.

Tagebücher

............

Quan començo a escriure després d’un temps d’inactivitat, agafo les paraules com si vinguessin de l’aire buit. Quan n’he aconseguit una, aleshores només puc comptar amb ella i tota la feina comença des del començament.

Tagebücher

............

...però tampoc no m’entenc a mi mateix, excepte quan estic escrivint.

Carta a Felice

............

Quan dic una cosa, a l’acte i definitivament perd tota la importància; quan l’escric, també la perd sempre, però a vegades en guanya una de nova.

Tagebücher

............

Odio tot el que no es refereixi a la literatura; m’avorreix participar en converses (fins i tot si tenen a veure amb la literatura) [...]. Les converses treuen importància, serietat, veritat a tot el que penso.

Tagebücher

............

M’oposo absolutament a tot el que sigui parlar. Qualsevol cosa que pugui dir no té mai el sentit que li vull donar. Per a mi, el discurs anul·la la serietat i la importància de tot el que dic. No pot ser d’altra manera, ja que sobre el discurs contínuament actuen milers d’elements externs i milers de coaccions externes. Per això sóc callat; no només per necessitat, sinó també per convicció.

Carta a Felice

............

Cal escriure en la foscor, com en un túnel.

Conversa amb Max Brod

............

Escric diferent de com parlo, parlo diferent de com penso, penso diferent de com hauria de pensar, i així successivament, fins a l’obscuritat més profunda.

Briefe

............

Escriure, com a forma d’oració.

Hochzeitsvorbereitungen auf dem Lande

............

Un narrador no pot parlar sobre la narració. Ha de narrar o callar. Això és tot.

Gustav Janouch, Gespräche mit Kafka

Extrets de la recopilació d’Eric Heller i Joachim Beug, Dichter über ihre Dichtungen (1969)

JORDI MARRUGAT

Vulguem o no, l'únic que tenim per afrontar la vida, doncs, són les paraules: les preguntes i les respostes: l'engany que pot dur una espurna de veritat: les formes que aquella pren en la llengua, immens tresor calidoscòpic de milers de llenguatges i usos lingüístics tristament empobrits quan, dia a dia, els convertim en un simple valor de canvi. Per contra, en el passat remot d'una era que ens tracem idealment amb les paraules −una era, doncs, d'existència plena en la nostra presó−, aquestes van tenir la missió sagrada d'il·luminar els indrets del nostre món, d'encarnar-ne el neguit inefable, d'unir-nos-hi amb la plenitud d'una revelació mística. Mica en mica, però, es van anar convertint en aquestes coses plenes de mort incapaces d'anar més enllà de l'intercanvi comercial. Desertaren la comesa divina de quan un déu digué: “Que existeixi la llum”, i la llum va existir El primer poeta, el poeta dels orígens, en explicar aquesta història va lligar la paraula “lIum” a la llum viva: no que un déu va inventar una llengua lligada a les coses, sinó que un poeta va inventar un déu existent només en la llengua per tal de poder abastar la vida amb aquesta, per tal que la paraula “lIum” fos la llum mateixa. Davant d'una llengua arbitrària i morta el poeta recorregué a un déu: va posar aquella llengua en boca d'aquest déu per tal que esdevingués sagrada, per tal d'extreure-la dels abusos desmesurats que sofria diàriament. La llengua passava així de ser una invenció arbitrària, una eina utilitària, fins i tot una arma, a ser una forma divina. Passava a ser vista Com si hagués estat inventada per un déu, de manera que s'hi trobava el mateix déu que havia creat les altres coses. I així, gràcies a la poesia, en la paraula “lIum” hi hagué el déu que els homes veien cada dia en rebre la llum creada per déu.

Milers d'anys més tard, aquesta continua essent l'alquímia secreta de la poesia: la capacitat d'extreure la llengua del nostre menyspreu quotidià per insuflar-hi alè de vida, per ressuscitar-hi el déu de la llum viva: la transformació de la vida en llengua −a través del llenguatge d'un poeta− sense matar-ne cap de les dues pel camí: la confecció d'una forma per a l'informe sense que deixem de sentir-ne la informitat originària: la pesca del joc etern de la vida mentre encara respira. El poeta esdevé l’home o la dona capaç d'emprar una eina d'aparença pobra com és la llengua comuna per escriure allò que hi ha de més inefable, la vida indestriable de la mort.

Tal és la redempció que ens ofereix la poesia: no pas l'engany d'una vida immortal, sinó el coneixement dels abismes insondables del desconegut convertit en horitzó abastable; no pas l'alliberament, sinó la possibilitat d'ampliar els barrots de la presó tràgica. L'escarceller ens afluixa el jou gràcies a la poesia perquè aquesta va sempre més enllà del que permet la llengua que existia abans que ella i que canviarà després d'ella. Només la poesia mira la vida i la llengua essent alhora vida i llengua. Només la poesia manté viu en la llengua aquell déu que hi col·locà el primer poeta, reencarnat en tots els que n'han seguit les passes. També avui quan, a l'altre cap del fil de la història i del mar Mediterrani, retorna per recordar-nos la necessitat d'”imaginar un llenguatge per a reconstruir els antics

lligams entre el que hi ha fora de nosaltres i nosaltres” [Joan Navarro], per tal que la paraula “lIum" l'única llum dins nostre, sigui la llum viva que ens banya cada matí la pell. “Som la matèria i l'esperit que crea la matèria” [Joan Navarro] perquè, per l'ésser humà, la paraula ho és tot: nosaltres, les coses, la vida, déu. La paraula çrea el món que habita l'home. I del poeta depèn que sigui un món viu, mòbil, canviant, alhora que, per damunt de tot, conscient, o que sigui una mort en vida. Del poeta depèn la nostra vida.

Heus aquí la poesia eterna i temporal, fixa i variable, diversa i única: sempre viva i humana. Tanmateix, el dubte retorna insistentment. Per què la poesia avui? Quin sentit té? Què ens pot aportar a nosaltres, homes i dones d'un món cada dia més inestable, frenètic i inaprehensible? Són les preguntes a què s'enfronta aquest llibre per tal de tornar al gènere poètic la centralitat que li correspon en la construcció de l'ésser humà. En efecte, al llarg de la història han variat molt les funcions socials que ha tingut la poesia. Però en la majoria dels casos hi havia un denominador comú: tendia a funcionar com una de les eines cabdals per al coneixement de l'ésser humà. Era inqüestionable que un poema entrava en relació directa amb la vida quotidiana del lector o lectora que el llegia. Oferia una formulació conscient dels seus sentiments, les seves experiències, els seus pensaments, la seva societat... Aquest lligam entre el poema i la vida real concreta de l'individu i del col·lectiu humà s'ha anat afluixant al llarg d'anys en què la majoria dels poemes s'han escrit buscant la simple adoració egòlatra o bé com una faula enganyosa sense possibilitats d'incidir en un món i unes formes de vida que el seu autor es mostra incapaç de pensar i comprendre. Nogensmenys, la poesia ha tendit a ser llegida sense buscar-hi aquest lligam que la convertia en un saber viu, orientador, necessari. Obriu unes quantes publicacions periòdiques de caràcter cultural: en la majoria, comprovareu que el llibre de poemes o bé hi és absent, o bé hi apareix simplement com a pretext per a quatre frases buides d'un crític malfeiner. El poema fins ha arribat a ser vist com un artefacte automàtic sobre el qual aplicar teories abstractes destinades a observar-lo en allò que té de mecanisme de rellotgeria, tallant la seva relació significativa amb el món. Avui dia, alguns dels mateixos responsables d'aquesta desviació ja s'han espantat de les conseqüències nefastes de la seva ocurrència i han acabat denunciant el perill en què es troba la literatura quan és vista per autors i lectors com una simple construcció de màquines al marge de la realitat humana.

Jordi Marrugat, Escriure la vida i la mort. Funció i sentit de l’alquímia poètica en el món actual. Lleida: Pagès ed. 2012.

T. S. ELIOT

Enmig de tanta massa de lletra impresa és improbable que les obres més profundes saltin a la vista o cridin l’atenció a un públic ampli, ni tan sols a un bon nombre de lectors capacitats per a apreciar-les. Les idees que afalaguen una tendència actual o una actitud emocional prendran encara més força, i d'altres es deformaran per tal d’adequar-se a allò que ja ha estat acceptat. És molt poc probable que el pòsit que quedi en la ment del públic sigui l’essència del millor i el més savi; él més probable és que representi els prejudicis comuns entre la majoria de redactors i editors. És així com es formen les idées reçues o, més exactament, els mots reçus [...]

T. S. Eliot, "Note on culture and politics". Dins Notes Towards the Definition of Culture (1948) 

Steven Mithen (+Peter Carruthers) −fluïdesa cognitiva i llenguatge compositiu−

[...]

Com ja he dit, la ment de l’Homo sapiens també es basa en intel·ligències múltiples, però té una característica afegida. La fluïdesa cognitiva. Aquest terme descriu la capacitat d’integrar formes de pensar i dipòsits de coneixement provinents d’intel·ligències diferents, per tal de crear classes de pensaments que no podrien haver existit amb una ment que treballés amb dominis i per a objectius específics. Per exemple, un neandertal, o un home africà anterior a l’homo sapiens, no podria haver pres el que sabia sobre un lleó (domini d’allò natural) i combinar-ho amb el coneixement de la ment humana (domini de la intel·ligència social), per tal de crear la idea d’un ésser lleoní posseïdor de pensaments humans. No obstant, aquest tipus de pensament antropomòrfic és un pensament generalitzat en totes les ments modernes.

Així doncs, com va néixer la fluïdesa cognitiva? A The prehistory of the mind vaig proposar que la fluïdesa cognitiva era conseqüència del llenguatge: els enunciats parlats i imaginaris funcionaven com a conductes pels quals fluïen les idees i la informació d’una intel·ligència a una altra, d’un domini a un altre. Estava plenament convençut que aquesta idea era correcta, i encara n’estic; però he de reconèixer que vaig ser incapaç d’exposar una argumentació detallada per a defensar-la, ja que no tenia els coneixements precisos en filosofia de la ment. Per sort, ara compto amb els arguments de Peter Carruthers, un eminent professor de filosofia de la Universitat de Maryland, per a explicar exactament de quina manera el llenguatge ca provocar aquest canvi en la naturalesa de la mentalitat humana.

Mentre jo interpretava les dades arqueològiques que em van fer arribar a la conclusió que el llenguatge crea fluïdesa cognitiva, Peter Carruthers arribava a la mateixa conclusió a través d’un raonament filosòfic que incloïa materials de la Lingüística, la Neurociència i la Psicologia. En efecte, en la seva darrera contribució –un article de gran vàlua titulat “The conginitve funcions of Language” i publicat el 2002 al prestigiós Behavioral and Brain Sciences al 2002”− va proposar que el llenguatge provocava aquest efecte. Encara que la seva terminologia és lleugerament diferent de la meva, ja que ell es refereix a “mòduls cognitius”, i no a diferents “intel·ligències”, i bateja el procés de connexió com a “integració intermodular”, i no “fluïdesa cognitiva”, Carruthers defineix que les “frases imaginàries” que creem en la nostra ment permeten que els fruits d’un mòdul (o una intel·ligència) es combinin amb els altres, per crear nous tipus de pensament conscients. Suggereix que el pensament cognitivament fluid es produeix en l’inconscient, a través d’un tipus de representació lingüística en la ment que s’ha anomenat “forma lògica” (FL). El terme de FL va ser introduït per Noam Chomsky per descriure la interrelació de cognició i llenguatge; algunes representacions lingüístiques romanen com a formes lògiques, mentre que unes altres es converteixen en oracions imaginades mentalment.

Per perfeccionar aquesta explicació, Carruthers posa l’èmfasi sobretot en la sintaxi, element essencial del llenguatge compositiu. La sintaxi permet incrustar repetitivament adjectius i frases, és el fenomen de la recursivitat al qual hem al·ludit força vegades en aquest llibre. Així, Carruthers considera que la sintaxi permetria que una oració imaginària generada per un tipus de mòdul cognitiu (o d’intel·ligència específica) es pogués incrustar en una altra frase imaginària provinent d’un mòdul o una intel·ligència diferent. Això  possibilita crear una única oració imaginària, de manera que generaria un pensament intermodular (o de fluïdesa cognitiva). Aquests pensaments són impossibles sense l’ús del llenguatge compositiu.

Steven Mithen, The singing neandertals (2005)

MONTAIGNE

[...] veig que els bons i antics poetes han evitat l’afectació i la recerca, no solament de fantàstiques hipèrboles espanyoles i petrarquistes, sinó també dels jocs de paraules més suaus i més retinguts, que són l’ornament de totes les obres poètiques dels segles posteriors. Per això no hi ha cap bon jutge que els trobe a faltar en aquests poetes antics i que, sense comparació, no admire més el refinament homogeni i aquesta dolçor perpètua i bellesa ufanosa dels epigrames de Catul que tots els fiblons amb què Marcial aguditza la cua dels seus. La mateixa raó que jo esmentava adés, Marcial l’aplica a si mateix : “minus illi ingenio laborandum fuit, in cujus locum materia successerat” [Per això ha calgut més rarament que provés el seu enginy, perquè el supleix l’abundància de la matèria –Versió de Miquel Dolç−]. Els més grans, sense excitar-se es fan comprendre suficientment; tenen de què riure arreu, no cal que es facen pessigolles; aquests tenen necessitat de recursos estranys: a mesura que tenen menys esperit, els cal més cos. Pugen a cavall perquè no se senten prou forts sobre les seues cames. De la mateixa manera que en els nostres balls, aquests homes de baixa condició, que fan escola, ja que no poden representar la presència i la decència de la nostra noblesa, busquen fer-se valer gràcies als bots perillosos i altres moviments estranys i propis dels saltimbanquis. I les dames també extrauen més avantatges de la seva manera de comportar-se a les danses on hi ha moviments diversos del cos que a d’altres, on no han de fer altra cosa que caminar de manera natural i mostrar una presència innocent i les seues gràcies habituals. És així també com he vist els comediants excel·lents, vestits com cada dia i amb un comportament comú, donar-nos tot el plaer que es pot extraure del seu art; contràriament, els aprenents i els qui no són de tan gran vàlua, tenen necessitat d’enfarinar-se el rostre, de transvestir-se i contrafer-se en moviments i carasses salvatges per tal de fer-nos riure. Aquesta concepció meua es reconeix millor que en qualsevol altre lloc, en la comparació de l’Eneida amb l’Orland furiós. Aquell poema se’l veu anar de pressa, amb un vol alt i ferm, tot seguint sempre el seu cap; aquest se’l veu voleiar i saltironar de conte en conte com de branca en branca, sense refiar-se de les seues ales excepte per a un trajecte curt, i posant el peu a terra cada dos per tres per por que li fallen l’alè i la força,

Excursusque breves tentat. 

[“S’arrisca a curtes eixides.” –Virgili, Geòrgiques. Versió de Miquel Dolç]

Vet ací, doncs, pel que fa a aquesta mena d’assumpte, els autors que més m’agraden.

Michel de Montaigne, “Sobre els llibres” dins Assaigs, llibre segon.  Traducció de Vicent Alonso.

LOUIS RAGALYI

I ja ni em cal saber com és que la majoria de poetes (o, millor dit, la majoria de poetes visibles, que es fan veure i que apareixen com a tals en tota mena de mitjans de comunicació); com és, doncs, que la majoria de poetes escriuen sempre els mateixos poemes, repetitius i anodins, tan simples en tots els aspectes i, sobretot, amb tan poca consciència poètica. En aquests poetes hi és absent allò que caracteritza la poesia: el risc, la consciència lingüística i de gènere, el jugar-s´hi el tot pel tot. En relació a la poesia són el que la redacció de cada dilluns d’un nen a l’escola és a un conte de Maupassant. I els pocs lectors de poesia que encara queden els riuen totes les gràcies i es posen a la boca els seus versos gastats i repetitius com si  fossin perles precioses. Seguint aquest pas, la poesia aviat s’acabarà, i serà substituïda pels Mcdonalds i les Knorr.

Louis Ragalyi, “Poésie? Connais pas”. Dins Entre récits (2004)