Cercar en aquest blog

divendres, 29 d’abril del 2011

JEAN-LUC NANCY

Si nosaltres entenem, si arribem d’una manera o una altra a una riba de sentit, només és poèticament. Això no vol pas dir que cap tipus de poesia sigui un mitjà o un àmbit d'accés. Això vol dir – i és gairebé el contrari – que només aquest accés defineix la poesia, i que la poesia només es dóna quan això té lloc.

Jean-Luc Nancy, Résistance de la poésie (2004)

dissabte, 23 d’abril del 2011

GODARD

[...] S'ha acabat, amb prou feines es pot crear ara ja. El cinema és una petita societat que es va formar fa cent anys, en què es donaven tota mena de relacions humanes, de diner, de dones... i que està desapareixent. La història del cinema no és la història de les pel·lícules, de la mateixa manera que la història de la pintura no és la dels quadres. Amb prou feines ha existit el cinema. Per la part que em toca, vaig intentar convertir-lo en una altra cosa, però ja estic a les últimes...


Jean-Luc Godard en conversa amb Daniel Cohn-Bendit (reproduïda fragmentàriament al n. 110 de Letra Internacional --primavera 2011)

divendres, 8 d’abril del 2011

CORIOLÀ (KOTT - SHAKESPEARE) pensant en Líbia, Egipte...

(una lectura esbiaixada)

[...]
una ambigüitat de caràcter polític, moral i, en darrera instància, filosòfica, que fa que Coriolà sigui difícil de pair.
[...]
A Coriolà Shakespeare deixava mal gust de boca als aristòcrates i als republicans, als detractors i als partidaris del poble. Coriolà molestava de la mateixa manera els que creien en la força de les masses i els que la menyspreaven; els que creien que la història té un sentit i que podem aprendre de les seves lliçons i els qui es reien d’aquesta creença.
[...]
...s’hi contraposa de manera violent i burlesca la teoria amb la praxi; no obstant, en aquest cas no és la praxi el que s’imposa com a única i definitiva mesura de valor.
[...]
Però aquest fat shakespearià no es limita a perseguir el protagonista[...], sinó que té un rostre molt modern. Aquest fat és la lluita de classes.
[...]
A Roma hi ha fam. Coriolà es nega a la distribució de gra entre la població: exigeix que primer la plebs renunciï al seu dret a l’elecció dels tribuns. El poble indignat es nega a aprovar el nomenament de Coriolà com a Cònsol. Els tribuns l’acusen d’atemptar contra els drets de la república. Coriolà s’enfronta a un tribunal. El poble obliga els patricis a desterrar Coriolà de Roma. Coriolà vol venjar-se. Parlamenta amb els volscs, els seus antics enemics, i els proposa una expedició conjunta contra Roma. Ells accepten.
[...]
Coriolà arriba a les portes de Roma al capdavant dels Volscs. La ciutat no està preparada militarment, es troba indefensa i condemnada a la destrucció. Plebeus i patricis s’acusen els uns als altres d’haver desterrat Coriolà [...] Li envien la seva esposa i la seva mare per tal que s’hi entrevistin [...] Al final accedeix a firmar la pau i allunya l’exèrcit de la ciutat.
[...]
Coriolà sap que,en retirar-se de les portes de Roma, ha dictat la seva condemna a mort. Ha comès traïció per segona vegada al trencar el pacte amb els volscs, que el condemnen a mort.
[...]
La moralitat que conté la segona part és veritablement molt amarga. La ciutat que desterra el seu líder esdevé indefensa. El poble només sap odiar i maleir, però és incapaç de defensar la ciutat. Les masses són un element cec i destructor, com el foc i les inundacions.
[...]
Als homes del Renaixement els fascinava el problema del poder absolut, el mecanisme en virtut del qual un príncep bo es convertia en tirà. Per a ells això formava part de la seva realitat quotidiana.
[...]
Coriolà encara té una certa grandesa llòbrega quan la història l’aixafa. No obstant, la història que colpeja Coriolà ja no és una història de reis. [...] És la història de la lluita de classes. A les cròniques reials i a Macbeth la història és el Gran Mecanisme, que té alguna cosa de demoníac. No obstant, a Coriolà la història deixa de ser demoníaca. És només irònica i tràgica. I aquest és el segon tret contemporani de Coriolà.
[...]
A la primera escena de Coriolà[...] Agripa admet la fam, la diferència entre rics i pobres. No obstant, té un punt de vista diferent sobre els orígens i les conseqüències d’aquestes diferències. Els pobres passen fam no perquè els rics tinguin massa. Els patricis es preocupen del poble. La pobresa és una condemna dels déus. Així és com està organitzat el món i ningú no pot canviar aquest ordre etern.
[...]
Marcius [Coriolà] és valent [...] Marcius és desinteressat. [...] La guerra confirma la jerarquia de classes que Marcius observava en temps de pau
[...]
Ell és, simplement un general ambiciós que odia el poble i que es passa al bàndol enemic quan li neguen poders dictatorials. I serà en aquest moment, el de la traïció de Coriolà, quan el món perdi la coherència i l’ordre. La història ja no es dedicarà a impartir lliçons de moralitat laica. Les contradiccions del món es converteixen en el següent tema del drama [...] Canvia fins i tot l’estil: passa a ser grotesc, patètic i burleta.
[...]
Coriolà s’ha adonat que el van enganyar quan es van repartir els papers. Va voler interpretar el paper d’un déu venjatiu, però la història li tenia reservat el paper de traïdor. L'únic que pot fer és destruir-se a ell mateix.
[...]

Jan Kott, Szekspir Wspótczesny (1965)