LU JI

ORIGINALITAT

Pot ser que llenguatge i pensament teixeixin una peça de seda d’una bellesa neta i compacta.

De colors resplendents, com un brocat preciós. Commovedor i profund com un acord tocat per moltes cordes alhora.

Però si no té res d’original, només hauràs escrit un altre text vell de tants com n’hi ha.

Pot ser que la sageta se t’hagi clavat al cor, però també va clavar-se en molts d’altres abans que tu.

I com que això va contra la integritat, com que va contra el que és just, encara que constitueixi tota la teva passió, hauràs d’abandonar-ho.



Lu Ji, Wen Fu (302 dc)

SALVADOR DALÍ

Havem après a bastament que noves maneres de poesia han nascut fora dels límits que imposava el mecanisme d’un vers; fora dels límits de la literatura hi ha mils de maneres d’evasió dels procediments artístics massa lents i poc aptes per als gairebé sempre estèrils processos rejovenidors. La poesia ocupa llocs inesperats completament inaccessibles i incontrolables per als que se serveixen de guies caducades de temps. La guia no està encara confeccionada. Aquest és l’encís de trobar la poesia sense el cansament i el rebregament d’haver-se lliurat sovint.


Salvador Dalí. "Nous límits de la pintura". A L’Amic de les Arts n. 22. 29-02-1928

LLUÍS MONTANYÀ

[...]
La literatura és avui el mitjà més imperfecte de què disposem com a conductor de poesia. Tots els altres li són superiors. Per això l’escriure no ha de servir ja més, amb intencions poètiques prèvies, si no és en una forma molt sintètica i únicament a l’abast d’uns quants privilegiats. Però, per contra, ha de servir a tots els homes intel·ligents i capaços de comunicar als altres llur visió dels homes i del cosmos –en llur benefici i millorament– per a complir l’elevada tasca que tenen assignada. I també perquè, els més purs, ens donin una visió objectiva de meravellosos paisatges interiors i d’estats espirituals inèdits.
Podríem ampliar més aquests comentaris. Però per avui ens semblen ja suficients. Tractem encara, com a final, de resumir-los, amb l’enunciació concreta de les dues idees bàsiques d’aquest article:
ACCEPTACIÓ GRADUAL ―DINS EL TEMPS I DINS L’ESPAI― DE TOTS ELS MITJANS SUSCEPTIBLES DE PRODUIR EMOCIÓ POÈTICA EN EL SUBJECTE, ABANDONANT-LOS, PERÒ, A MIDA QUE PERDEN EFICÀCIA I QUE NO SERVEIXEN JA A L’ARTISTA PER A DESCARREGAR-LO DE LA SEVA POESIA INTERIOR... ABOLICIÓ VIOLENTA DE TOTA LA LITERATURA GRATUÏTA.
Ens resistim a creure que tot això no siguin més que llocs comuns.


*


[...]
Adjectivar l’art, per nosaltres, equival a disminuir-lo. Creiem que l’art, per acomplir la seva finalitat, que no és altra que produir una emoció poètica –d’ordre més aviat sensible que intel·lectual– necessita la màxima llibertat i cap consideració moral, política o sociològica no ha de moure’l ni deturar-lo. Conseqüents amb aquesta manera de pensar, som plenament escèptics quant a l’esdevenidor d’una poesia proletària. Com ho fórem per a tot art proselitista [...] Posar limitacions a l’art és desvirtuar la seva naturalesa. Per això no creiem en la lluita entre l’art per l’art i l’art utilitari. I és que aquest darrer, per nosaltres, deixa de ser art.



Lluís Montanyà, "Punt i a part", L'Amic de les Arts, 31. 31 de març de 1929. "Una nova era literària", Mirador, 102. 15 de gener 1931

SEBASTIÀ GASCH (i qui diu "pintura" diu "literatura", qui diu 1929 diu 2011)

Estimo cada dia amb més intensitat les coses vives. Per una cosa viva, barataria tots els quilòmetres de pintura morta, que es descabdellen --interminables-- damunt les parets de les nostres sales d'exposicions.

Sebastià Gasch, "Coses vives". La Veu de Catalunya, 18-07-1929.