Cercar en aquest blog

dimarts, 25 de desembre de 2012

e.e.cummings (via Clara Pastor)


La definició que fa [Cummings] de l’artista, no pot ser més clara i radical:

« [...] Què podria induir algú a desitjar la solitud mentre un govern gran i generós malgasta milions dels soi-sidants dòlars per por que algú en algun lloc estigui sol per un instant?, per què dimonis vostè hauria de ser vostè mateix quan en lloc de ser vostè mateix podria ser cent, o mil o milions dels altres? Tan sols el pensament de ser un mateix en una època de jos intercanviables, ha de semblar absolutament ridícul.

Fantàstic; pel que fa a mi, la poesia, i qualsevol altre art, ha estat, és, i sempre serà exclusivament i clarament una qüestió d’individualitat. Si la poesia fos una cosa qualsevol –com llançar una bomba atòmica− que algú va fer, qualsevol podria convertir-se en poeta simplement fent aquella cosa qualsevol que es demana; fos el que fos allò que aquesta cosa qualsevol impliqués o no impliqués. Però (com ocorre en realitat) la poesia consisteix a ser, no a fer. Si es vol seguir, fins i tot a certa distància, la crida del poeta (i en això, com en tot, parlo des del meu punt de vista, personal i del tot esbiaixat) s’ha de sortir del limitat punt de vista del fer i entrar a la il·limitada casa del ser. Sóc conscient que, on sigui que la nostra anomenada civilització ha fluït, hi ha tota mena de recompenses i cap càstig per no ser. Però si el seu objectiu és la poesia, haurà d’oblidar tot allò referent a càstigs i recompenses i tot allò referent a suposats deures, obligacions, responsabilitats i etcètera ad infinitum i recordar només una cosa: vostè –i ningú més− és qui decideix el seu destí i crea la seva sort. Cap altre pot estar viu per vostè ni vostè pot estar viu per cap altre. Els Tom poden ser Dick i els Dick poden ser Harry, però cap d’ells mai pot ser vostè. En això rau la responsabilitat de l’artista, i és la responsabilitat més terrible del món. Si pot assumir-la, assumeixi-la... i sigui. Si no pot, alegri-se’n i ocupi's de les qüestions dels altres; i faci (o desfaci) fins que es mori. »

Així doncs, ser artista és, abans de res, una qüestió d’individualitat, d’exercir la llibertat de ser un mateix en qualsevol circumstància. En la seva visió no hi ha ni una ombra del públic, de la crítica o dels dictats del mercat. Sembla que l’única condició per a ser artista sigui tenir la capacitat i la voluntat de ser fidel a aquest món propi, perquè, si bé menysprea qualsevol consideració aliena a l’artista per a ser artista, tampoc en cap moment no fa cap al·lusió al talent o a la habilitat. Es donen per suposats? Segurament, vist el grau d’excel·lència del mateix Cummings i la seva implícita desconfiança envers els públics que no tenen la sensibilitat per a apreciar allò que és bell. En qualsevol cas, no aprofundeix en la qüestió de si l’artista és algú especialment dotat o no, i la metàfora que escull per il·lustrar la seva condició és tan original com poètica, valgui la redundància. L’artista és l’acròbata, aquell qui “interpreta una gesta impossible per damunt d’una multitud d’espectadors incomprensiblement fascinats”, i ho fa “absolutament i totalment sol des de l’inici dels temps”. Aquesta imatge plasma tot el que per a Cummings significa ser artista, que és estar sol i saber que sempre està abocat no pas al triomf –encara que existeixen aquests moments de triomf en què es frega l’eternitat− sinó al fracàs.

El veritable artista no s’atura davant el fracàs. No pot, independentment de l’èxit que tingui i de què pensin els altres, perquè l’artista no sap fer altra cosa, només sap –i ha de− continuar, continuar treballant i creant en l’horitzó de nous fracassos. A l’artista veritable li importen molt poc les coses fetes, és a dir, allò acabat; l’obsessionen l’acció, el moviment, el procés. És en tots els sentits el noheroi: l’Artista, l’Home, el Fracàs.




del pròleg de Clara Pastor a: E. E. Cummings, Yo, seis noconferencias. Barcelona: ed. Elba, 2012 (trad. Olivia de Miguel) [i six nonlectures, 1953]

dilluns, 17 de desembre de 2012

BERNARD NOËL


El país de sota és negre. Allò viscut hi esdevé impersonal. Només en veiem les imatges a cegues. I allò oblidat puja així cap al visible un instant i ens deixa entreveure allò que mai més no serà davant dels nostres ulls. L’escriptura, com que juga alhora amb el visible i l’invisible, il·lumina l’obscur, però el moviment perpetu que l’anima fa que ens doni a veure sense deixar-nos temps per veure.



Oblidem les coses i les imatges, no oblidem els mots. L’escriptura se serveix dels mots per fer sorgir allò oblidat: no pas un oblidat restituït com a ell mateix, sinó com a llenguatge de tot el que fou perdut.

...

L’oblit escriu a l’inrevés allò que l’escriptura s’esforça a posar del dret. L’oblit és continu, l’escriptura és discontínua amb el que això implica que la seva pràctica és interminable.

...

Com que oblidem les coses i no els mots, l’escriptura pot donar forma a allò oblidat. Així ella roman sempre en l’oblidat mentre que la memòria és en la reconstitució. L’escriptura entrecreua l’oblit de les coses i la memòria dels mots, però aquesta memòria està lligada a un exercici que fa dels mots la suor del seu oblit.



Bernard Noël, Le Livre de l’oubli (2012)

dissabte, 17 de novembre de 2012

ISABEL NÚÑEZ


[...]

La mort obliga a recordar i a pensar: en un instant, dibuixa la trajectòria d’algú amb llum fosforescent. Quan és una història afectuosa, amb moments feliços, per més que la pèrdua fereixi, pinta un paisatge ple de matisos, defineix lunivers compartit. [...]

[...]

Li Qingzhao va escriure el dol [del seu marit] amb poemes tradicionals shi –fets per ser cantats−, amb gran llibertat mètrica per la longitud dels versos, però subjectes a una estructura implacable. Als poemes, la sensualitat trista i irònica fa una celebració de la bellesa i de l‘amor, i parla de la pèrdua amb una certa felicitat interior, felicitat d’escriure i de percebre l’esperit de les coses enmig del dolor [...]

[...]


Com deia Derrida en el seu A-dieu a Lévinas, quan mor algú proper, a partir d’aquest moment hem de portar qui se’n va amb nosaltres; és un deure feliç perquè ells, els nostres morts, esdevenen muts i nosaltres hem de contestar per ells, en som responsables. És una gran obligació més enllà de tot deute, perquè mai no es podria pagar. [...]

[...]

Davant la mort d’algú ens preguntem si una part seva no se’n volia anar, si, en part, ens volia abandonar, si ens va trair, o si la relació, com deien els astròlegs antics, ja s’havia acabat, i era més fàcil morir que separar-se. O, com els mestres budistes, busquem la diferència entre l’amor i els vincles, entre l’amor i l’attachment que diuen els anglosaxons, aquest lligam que significa dependència, mentre que l’amor implicaria deixar anar, també deixar anar la vida.

[...]


Isabel Núñez, Denise Desautels, el jardí de les ànimes. Barcelona: Cafè Central, 2011 (Els ulls de Tirèsies, 93)

dilluns, 24 de setembre de 2012

BERTOLT BRECHT


SOBRE GUIATGE

Tallar les discussions en situacions d'urgència, preferir l'obediència a l'entusiasme, confondre la pressa amb les presses, defugir la responsabilitat, són coses que fa el mal dirigent.


Bertolt Brecht, Me-Ti, libre dels canvis (1968). --Trad. Segimon Serrallonga-- Ed. Empúries 1984.

diumenge, 2 de setembre de 2012

PHILIPPE JACCOTTET


I és en aquest moment, sens dubte [en la traducció dels haikús], que em vaig haver de preguntar que això era el més meravellós que hi podia haver per a la meva poesia! Realment era la lleugeresa i la transparència totals. No hi havia gens de retòrica i no hi havia només l'absència d'imatges, hi havia l’absència d’explicació, gairebé l’absència de sintaxi, tot allò que de què jo podia veure’m carregat en els poemes, com els de L’ignorant, amb aquesta sensació, que sovint he tingut, d’estar estancat, sempre dubtant per naturalesa i anant a les palpentes... Quan els rellegeixo, em desagraden enormement. Però allà −sense que fos la il·luminació a la manera de Char, sense que tingués un aspecte profètic o sagrat− s’esdevenia en la modèstia de les coses. És el punt de partida d’aquesta idea segons la qual la transparència, l'ideal al capdavall, la utopia de la més alta poesia consistiria en això.


Philippe Jaccottet. De la poésie. Entretien avec Reynald André Chalard. (2005)

dijous, 30 d’agost de 2012

KAFKA


Gairebé cap paraula de les que escric s’adapta a les altres; sento com les consonants van fregant-se entre elles amb un so metàl·lic, i les vocals l’acompanyen amb un cant que sembla el dels negres a les fires. Els meus dubtes formen un cercle al voltant de cada paraula, els veig a ells abans que a la paraula, però què? No veig de cap manera la paraula, la invento.

Tagebücher

............

Tot el meu cos m’avisa davant de cada paraula; cada paraula, abans de permetre que l’escrigui, mira primer al seu voltant. Les frases pràcticament se’m parteixen, veig el seu interior i aleshores he d’acabar de seguida

Briefe

............

Ja no tinc forces per cap més frase. Sí, si es tractés de paraules, si n’hi hagués prou a posar una sola paraula, i després apartar-se’n amb la consciència tranquil·la d’haver sadollat aquesta paraula amb tot el nostre ésser.

Tagebücher

............

Vull escriure amb un constant tremolor al front.

Tagebücher

............

El que és segur és que tot el que he inventat per endavant, paraula a paraula i fins i tot per casualitat, però amb paraules expressives, a l’escriptori, en assajar de posar-ho per escrit, esdevé sec, equivocat, immòbil, poruc, un obstacle per a tot, però sobre tot fragmentari, malgrat que no hi manca res de la invenció original. Això es deu sobretot a què només invento coses bones quan estic alliberat del paper, en els moments d’elevació, que temo més que no desitjo, per molt que els anheli.

Tagebücher

............

Quan començo a escriure després d’un temps d’inactivitat, agafo les paraules com si vinguessin de l’aire buit. Quan n’he aconseguit una, aleshores només puc comptar amb ella i tota la feina comença des del començament.

Tagebücher

............

...però tampoc no m’entenc a mi mateix, excepte quan estic escrivint.

Carta a Felice

............

Quan dic una cosa, a l’acte i definitivament perd tota la importància; quan l’escric, també la perd sempre, però a vegades en guanya una de nova.

Tagebücher

............

Odio tot el que no es refereixi a la literatura; m’avorreix participar en converses (fins i tot si tenen a veure amb la literatura) [...]. Les converses treuen importància, serietat, veritat a tot el que penso.

Tagebücher

............

M’oposo absolutament a tot el que sigui parlar. Qualsevol cosa que pugui dir no té mai el sentit que li vull donar. Per a mi, el discurs anul·la la serietat i la importància de tot el que dic. No pot ser d’altra manera, ja que sobre el discurs contínuament actuen milers d’elements externs i milers de coaccions externes. Per això sóc callat; no només per necessitat, sinó també per convicció.

Carta a Felice

............

Cal escriure en la foscor, com en un túnel.

Conversa amb Max Brod

............

Escric diferent de com parlo, parlo diferent de com penso, penso diferent de com hauria de pensar, i així successivament, fins a l’obscuritat més profunda.

Briefe

............

Escriure, com a forma d’oració.

Hochzeitsvorbereitungen auf dem Lande

............

Un narrador no pot parlar sobre la narració. Ha de narrar o callar. Això és tot.

Gustav Janouch, Gespräche mit Kafka




Extrets de la recopilació d’Eric Heller i Joachim Beug, Dichter über ihre Dichtungen (1969)