El país de sota és negre. Allò viscut hi esdevé
impersonal. Només en veiem les imatges a cegues. I allò oblidat puja així cap
al visible un instant i ens deixa entreveure allò que mai més no serà davant
dels nostres ulls. L’escriptura, com que juga alhora amb el visible i
l’invisible, il·lumina l’obscur, però el moviment perpetu que l’anima fa que
ens doni a veure sense deixar-nos temps per veure.
…
Oblidem les coses i les imatges, no oblidem els
mots. L’escriptura se serveix dels mots per fer sorgir allò oblidat: no pas un
oblidat restituït com a ell mateix, sinó com a llenguatge de tot el que fou
perdut.
...
L’oblit escriu a l’inrevés allò que l’escriptura
s’esforça a posar del dret. L’oblit és continu, l’escriptura és discontínua amb
el que això implica que la seva pràctica és interminable.
...
Com que oblidem les coses i no els mots,
l’escriptura pot donar forma a allò oblidat. Així ella roman sempre en
l’oblidat mentre que la memòria és en la reconstitució. L’escriptura entrecreua
l’oblit de les coses i la memòria dels mots, però aquesta memòria està lligada
a un exercici que fa dels mots la suor del seu oblit.
Bernard Noël, Le Livre de l’oubli (2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada