Cercar en aquest blog

dissabte, 18 de gener del 2014

VALÈRE NOVARINA



Pensar en llengües, diu el filòsof Marco Baschera, que pensa cadascun dels seus pensaments en set idiomes: en alemany, en francès, en llatí, en grec i en italià, en züricher Sprache i en Appenzel·lià... pensar en llengües és potser també, quan s‘és un simple monolingüe, “pensar en llengües” en una sola llengua. És a dir, reaprendre, a poc a poc  a pensar el llenguatge amb el buit al seu voltant: fer entrar el buit dins del llenguatge, és a dir, l'espai que es troba en el lloc de les atraccions, pensar la dansa parlant, pensar el llenguatge com un teatre de forces, i sentir que actua en volum; experimentar el teatre de buit i d’amor que hi ha en la llengua com en la veritable terra lliurada a les forces geològiques:  aprendre a pensar en una sola llengua en totes les llengües, i amb el buit que hi ha, entre el llenguatge i l’espai. Això és la sexualitat del llenguatge, la seva separació i la seva força. El buit és teatre d'amor i joc dels separats.

Entendre que hi ha un espai infinit entre cada àtom de llenguatge. Col·locar espai entre tot; escoltar l'atracció entre les paraules, una vida del buit i del vertigen en l’edifici inflat del pensament; pensar sempre en el buit i amb ell, comptar amb el buit del llenguatge per edificar. No fer-se cap ídol de les paraules, del que surt de la nostra boca o de la nostra ment. Pensar per allò que s’obre a cada síl·laba en el més petit mot; pensar en el capgirament de totes les llengües i en el seu retorn, en el seu renaixement respirat − Pensar pel buit que travessa la respiració, invertint l'ona, travessant l’aigua − No oblidar que per renàixer la ment s’ofega.

Pensar visiblement dins l'espai: anar a l'espai, pensar en el buit i a la vista − pensar  pel drama i per l'ardor del llenguatge − pensar (no oblidar-ho) que la raó conquereix i vacil·la – pensar que jo és una titella morta que demana ser posada en moviment. Pensar no per agençaments de conceptes, munts de tirallongues de termes numerats, digitalitzats, que només balbucegen i no − sinó pensar a través de la “passió del llenguatge”, el drama ardent del verb, la combustió, la crema, la negació dels mots, el drama visible del pensament. Verbum patiens.


Valére Novarina, "Une langue inconnue" (2012)

dissabte, 4 de gener del 2014

Herta Müller



No confio en la llengua. Sé per mi mateixa que, per ser exacta, sempre ha d’agafar alguna cosa que no li pertany. No sé per què les imatges lingüístiques són tan propenses al lladrocini, per què la comparació més encertada roba qualitats que no li corresponen. La invenció provoca la sorpresa, i sempre resulta que la proximitat a la realitat s’aconsegueix precisament amb la sorpresa inventada en una frase. Quan una percepció roba a les altres, quan un objecte agafa el material d’un altre i l’utilitza, quan una cosa impossible en la realitat esdevé plausible en la frase, aquesta frase es pot presentar davant la realitat com una realitat pròpia convertida en paraules però lingüísticament vàlida.



Herta Müller, Immer derselbe Schnee und immer derselbe Onkel (2011). Trad. Ramon Monton