No confio en la llengua. Sé per mi
mateixa que, per ser exacta, sempre ha d’agafar alguna cosa que no li pertany.
No sé per què les imatges lingüístiques són tan propenses al lladrocini, per
què la comparació més encertada roba qualitats que no li corresponen. La
invenció provoca la sorpresa, i sempre resulta que la proximitat a la realitat
s’aconsegueix precisament amb la sorpresa inventada en una frase. Quan una
percepció roba a les altres, quan un objecte agafa el material d’un altre i
l’utilitza, quan una cosa impossible en la realitat esdevé plausible en la
frase, aquesta frase es pot presentar davant la realitat com una realitat
pròpia convertida en paraules però lingüísticament vàlida.
Herta Müller, Immer derselbe Schnee und immer derselbe Onkel (2011). Trad. Ramon
Monton
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada