Cercar en aquest blog

dimarts, 30 de juliol del 2013

EMILIO LLEDÓ


[...] En la comunicació a l’”Acadèmia de Ciències” de Berlin, [Schleiermacher] escriu:
“Indubtablement que hi ha alguna cosa de veritat en la fórmula que la plenitud de la interpretació consisteix a comprendre un autor millor del que ell pot explicar de si mateix”.

La “fórmula” de Schleiermacher apareix en el context de les seves reflexions sobre la metodologia hermenèutica d’Ast i Wolf. Al costat de la interpretació gramatical hi ha un procés d’”endevinació” (divinatorisch), en el qual l’intèrpret s’esforça per dominar la suposada genialitat de l’autor. “Què hem de fer quan arribem a un passatge on un autor genial il·lumina en el llenguatge un gir determinat, una determinada manera de dir? Aquí no hi ha altra solució que partir, com endevinant-lo, d’aquest estat de producció de pensament en el qual l’autor estava immers, esbrinant com la necessitat del moment podia influir d’una manera i no d’una altra en aquest tresor vivent de la llengua que, per dir-ho així, sura en l’autor, i reinventar aquest acte creador.

Aquest procés d’endevinació se situa paral·lelament, al procés de creació de l’autor. En les dues perspectives es destaca un aspecte inconscient en el qual el llenguatge és mitjà per a una forma de comprensió que supera els límits que aquest mateix llenguatge estableix. En aquest cas, tant la “producció” de l’autor com la “reproducció” de l’intèrpret ofereixen una asimetria que prové d’una sèrie de components psicològics que impedirien la plena adequació d’aquests dos processos.

Però, aleshores, on és el “comprendre millor” (vesser verstehen) si tot comprendre és expressió d’un “comprendre altre” (anders verstehen) que expressa l’essencial alteritat amb què l’obra, i amb ella el seu creador, se’ns apareixen? Aquest encontre d’intèrpret, congenialment enllaçat amb el seu autor, presenta a més una nova forma d’asimetria que, en cert sentit, expressa un estrany passatge de Schleiermacher; “Qui en la qüestió de la interpretació no vegi clarament com el corrent del pensament i de la creació sembla xocar i rebotar contra les parets de la llera, i dirigir-se a una direcció diferent de la que hauria pres lliurement, aquest ja no pot comprendre aquest flux interior de la creació i, molt menys, assignar a l’escriptor el lloc exacte que ocupa en vistes a la seva relació amb el llenguatge i les seves formes”. Però, en aquest moment, si l’autor s’ha convertit en un “corrent de pensament” que xoca amb els murs de la seva llera interior, On podem ja descobrir-lo? Quin és l’autor que busquem? S’ha dissolt aquesta problemàtica subjectivitat que s’expressa en la paraula “autor”?

No és estrany que l’hermenèutica parli aquí d’un procés “endevinatori”, ja que l’autor no només queda diluït en aquest riu del llenguatge, sinó que es parla d’un “estat de producció de pensament en què l’autor està immers” i on “la necessitat del moment” determina la utilització d’aquest “tresor vivent de la llengua”. La suposada racionalitat del Logos, que un autor controla, domina i utilitza, desapareix davant d’aquestes exigències de la temporalitat i del llenguatge viu (lebendig) que inunda l’autor.


Emilio Lledó, El silencio de la escritura (1992)

dissabte, 13 de juliol del 2013

RODIN


Cal evitar la facilitat. Normalment entenem per “facilitat” l’estratègia hàbil amb la qual, en lloc d’enfrontar-nos de debò a una dificultat, per superar-la l’evadim. D’aquesta manera, la realitat és sobrepassada  per l’aparença.

El públic, curiós, admira i aplaudeix l’artista virtuós; als artistes honestos els impressionen aquest malabarismes sorprenents, i es veuen amb cor d’imitar les fantasies que permet. Sense valorar aquesta manera de fer, o sense que els agradi, l’envegen una mica. A més: no són els més fàcils els que gaudeixen del prestigi de l’èxit? Però quantes obres al cap de poc temps cauen en l’oblit!

Abans de comprendre fins a quin punt és cert el que dic, s’ha de donar com a mínim un cop d’ull als museus i contemplar de nou, en exposicions retrospectives o en galeries d’art, tantes obres autènticament reeixides d’ahir i d’abans d’ahir.

Mentrestant, és important que l’artista sigui realment un mestre en el seu ofici, que esmerci tots els seus recursos per a aconseguir l’expressió total; en una paraula, que retorni al material que fa servir tot allò que li pugui retornar.

Hi ha un tipus de facilitat d’execució que és resultat d’un do natural que cada artista té en major o menor grau; però per més sincer que sigui l’estudi, allò que de debò fa bona l’execució és el veritable mètode. No hi ha ni una sola obra bella que al primer cop d’ull no doni la impressió d’haver estat realitzada amb facilitat; és només després d’haver-la observat una llarga estona que podrem comprendre tot el que conté.


Quina tristesa no haver estat comprès, no haver estat lliure del tot sinó al cap de tants anys de lluita! L’artista s’enfronta a tants obstacles...! Al principi, quan és jove, ple de vitalitat i sinceritat, s’enfronta a dificultats que no pot resoldre a la primera, i es torna molt més vulnerable a la crítica que no pas aquell que es limita a aplicar algunes de les fórmules que estan de moda. Si s’hi esmerça de debò, l’investigador trobarà en l’estudi de la veritat aquells elements tan difícils de definir i, no obstant, tan necessaris per a l’expressió del seus sentiments. Si els troba i s’hi referma, les hostilitats se li multiplicaran. Sorprèn, doncs, que hi hagi tants valents que s’aturin a mig camí? Es podria dir que cadascú de nosaltres, davant l’amenaça de l’innovador, defensa un tros de propietat. Els obstacles li surten a cada pas.


Si no hagués treballat amb una voluntat de ferro i amb un deler infatigable, no hauria comunicat a les meves obres la meva expressió personal de la naturalesa i de la vida. El que ha donat força i vigor al meu art ha estat el treball i la determinació.

Aquell que, combatut, oblidat, es dóna per vençut i no lluita pel seu concepte personal d’allò bell, no pot ser anomenat artista. Si insisteix en el seu esforç afirmant-lo encara amb més força, triomfarà i acabarà imposant-se. En una obra d’art, per més incompresa que sigui a primera vista, la veritat sempre farà valdre els seus drets.

Un artista no hauria de dubtar a comprometre totes les forces al servei del seu art. Provar de viure la vida amb una part d’intel·ligència i una part de flaquesa és una mena de felicitat esmorteïda; tot i que, al capdavall, és una felicitat.

Quan ens preocupem per complaure aquest monstre d’un milió de caps anomenat “públic”, perdem personalitat i independència. Si limitem les nostres necessitats podrem treballar com ho voldríem fer, essent del tot lliures dins l’àmbit de les nostres idees.

Prou que sé tot el que cal lluitar, ja que molt sovint estem en contradicció amb l’esperit de l’època.


Auguste Rodin, citat a: Frederick Lawton, Auguste Rodin, life and work (1906)

dimarts, 9 de juliol del 2013

LUIGI PIRANDELLO


[...] s’ha arribat a un punt en què, per tenir el favor del públic, no ajuda tant  tenir un parell d’ulls propis com servir-se d’unes ulleres alienes, que facin veure els homes i la vida d’una certa manera i d’un determinat color; és a dir, de la manera que vol la moda o que exigeix el gust corrent del públic. I ai de qui no li agradi o es negui a posar-se-les, de qui s’obstini a voler veure els homes i la vida a la seva manera! : la seva visió, si és simple, serà titllada de despullada; si és sincera, de vulgar; si és íntima i aguda, d’obscura i paradoxal; i l’expansió natural d’aquest món sempre la trobaran plena dels defectes més grossos.

Per a satisfacció i per a la bona digestió de l’honrada burgesia ara s’han trobat unes ulleres barates i de fàcil maneig, ulleres de colors, per a diversió i consol, amb dos colors: un ull còmic i l’altre sentimental. Qualsevol barber amb vel·leitats filodramàtiques se les pot comprar amb la certesa que de seguida tindrà una molt bona reputació i farà diners a cabassades.

Allò “nou” en art és només un dels valors necessaris en qualsevol obra. Però no es tracta de discutir en general proposant i negant com a externs i inexistents “per se” alguns problemes indeterminats pels quals es defineixi allò “nou”. Les mentalitats obertes, els esperits creadors, els troben, sí, aquests problemes, però sense buscar-los –aquest és el punt essencial−, i s’hi enfronten, però potser sense conèixer-los en els termes generals, i els resolen sense estudi. Perquè no és veritat que aquests problemes són del temps, que hi suren, i que els esperits creadors poden agafar-los.

Si aquests esperits són veritablement creadors, els problemes són d’aquests esperits, i no són alguna cosa indistinta i indeterminada en el temps, sinó que són punts indistints i indeterminats del mateix esperit actiu, el qual, precisament perquè té aquests problemes en ell, connaturals, i és treball viu, pot trobar la força per deslliurar-se’n expressant-los. I són problemes actius precisament perquè no estan enunciats per la crítica, sinó que cal expressar-los a través de l’art; és a dir, no estan definits pel pur intel·lecte, que els refreda i els encarcara −i, naturalment, els mata, en tant que problemes, tan sols enunciant-los−, sinó que s’han de representar mitjançant l’art, en una forma que és la construcció mateixa i la raó de de la seva vida perenne.

Què és el nostre temps fora del sentit del valor que nosaltres li donem? Dic “nosaltres”: amb el nostre esperit.

Ara bé, penseu: Qui podria donar valor i sentit al seu temps (un sentit i un valor no pas particulars, que serveixin als moments de la vida d’un particular, sinó universals, en què cada un, i sempre, pugui retrobar-s’hi), sinó  aquell que aconsegueixi plantejar-los amb el més absolut desinterès, de manera que la seva veu soni com a pròpia en el pit de qui l’escolta? Doncs no pas aquell que construeix pràcticament per a ell, sinó aquell que afirma: "El meu regne no és d’aquest món” i, no obstant, afirma que té un regne; aquell, doncs, que crea la vida per a ell i per a tothom; aquell, doncs, que aconsegueix donar consistència a una visió total i orgànica de la vida pròpia; aquell, doncs, que és com l’esperit interior i pur que sap revelar-se totalment: aquest és el poeta, el fautor, el creador; aquest podrà donar al seu temps un valor i un sentit universals, perquè amb el seu desinterès absolut fa que totes les percepcions dels seus sentits purs i oberts a la vida (els seus ulls nous), pensaments i relacions de conceptes, sentiments, imatges... conformin en ell un organisme autònom i total, i aquest organisme desitja realitzar-lo en ell mateix igual que la vida lliurement el vol per a ella mateixa, de manera que ell, en aquest sentit, és un esperit servidor de l’esperit, un creador al servei de la seva creació. En aquest organisme vital ell hi té un lloc, com tots els altres; ell ha creat, no pas per a dominar i regir, sinó per a sistematitzar.

En efecte, tota creació, tota visió de la vida, tota revelació de l’esperit porta lligats problemes, qüestions, contradiccions lògiques, que seran més marcades i evidents com més orgànica i total sigui. I això és, simplement, perquè el misteri és congènit a l’esperit, i mirar amb ulls nous, expressar purament, reorganitzar la vida, és tornar a assumir la vida en un misteri. Fer: crear de nou del no-res; aquest no-res el senten tots aquests, forçosament, amb una evidència més gran.

En art, el que fou creat nou resta per sempre nou. Goldoni tenia uns ulls aguts i vius, amb els quals va veure nou i va crear nou.

Qui avui dia, novíssim, copia i no crea; és a dir, qui porta ulleres, encara que siguin a l’última moda, i pretén contemplar a través d’elles en el seu temps els problemes més candents i els valors més nous, si porta ulleres, copiarà i farà teatre vell.

Teatre nou i teatre vell: és sempre la mateixa qüestió; d’ulls i d’ulleres; treball de creació i exercici de còpia.


Luigi Pirandello. Teatro nuovo e teatro vecchio (1923)

dimecres, 3 de juliol del 2013

James Joyce


Si un artista busca el favor de la multitud, no podrà defugir el contagi del seu fetitxisme i de l’autoengany intencionat. I si s’afegeix a un moviment popular, és pel seu risc que ho farà.

[...]

Fins que no s'hagi alliberat de les males influències −l'entusiasme excessiu i les insinuacions malicioses i totes les influències aduladores de la vanitat i de la baixa ambició− cap home no serà un veritable artista.


James Joyce, The Day of the Rabblement (1901)

dilluns, 1 de juliol del 2013

Arnold Schönberg


Estic convençut que el veritable compositor és el que escriu música per l’única raó que li agrada de fer-ho. Els que composen perquè volen complaure els altres i tenen present el públic no són veritables artistes. No són de la pasta d’aquells que es veuen empesos a dir alguna cosa, hi hagi o no algú a qui agradi, i fins i tot encara que a ells mateixos els desagradi. No són creadors que obrin les vàlvules d’escapament per alliberar la pressió que des de dins fa la creació que vol sortir. Són només individus més o menys hàbils, que renunciarien a la composició si no trobessin oients.   

La veritable música, composta per un veritable compositor, provoca tota mena d’impressions encara que no ho pretengui.

No és el cor, ell tot sol, qui crea allò bell, emotiu, patètic o encantador; ni tampoc el cervell tot sol no és capaç de produir la perfecta construcció, l’organització sonora, allò lògic o allò complicat. En primer lloc, en tot el que en art té un valor suprem, s’ha de mostrar tant el cor com el cervell. En segon lloc, el veritable geni creador no té cap dificultat per dominar mentalment els seus sentiments; ni tampoc el cervell ha de produir només allò àrid i inexpressiu en tant que es concentra en la correcció i la lògica.

Però podem arribar a sospitar de la sinceritat de les obres en què contínuament s’exhibeix el cor, en què s’apel·la a la nostra compassió; en què se’ns invita a somiar en una vaga i indefinida bellesa i en emocions inconsistents i mancades de fonament; en què hi ha exageració per manca de mesures formals; en què la senzillesa és mancança, feblesa i esterilitat; en què la dolcesa és artificial i l’expressió arriba només a la capa d’allò més superficial. Obres així només demostren una total absència de cervell i indiquen que aquest sentimentalisme té l’origen en un cor molt pobre.


Arnold Schönberg  Neue Musik, veraltete Musik, Stil und Gedanke (1930/45)