Cercar en aquest blog

dimarts, 30 de juliol del 2013

EMILIO LLEDÓ


[...] En la comunicació a l’”Acadèmia de Ciències” de Berlin, [Schleiermacher] escriu:
“Indubtablement que hi ha alguna cosa de veritat en la fórmula que la plenitud de la interpretació consisteix a comprendre un autor millor del que ell pot explicar de si mateix”.

La “fórmula” de Schleiermacher apareix en el context de les seves reflexions sobre la metodologia hermenèutica d’Ast i Wolf. Al costat de la interpretació gramatical hi ha un procés d’”endevinació” (divinatorisch), en el qual l’intèrpret s’esforça per dominar la suposada genialitat de l’autor. “Què hem de fer quan arribem a un passatge on un autor genial il·lumina en el llenguatge un gir determinat, una determinada manera de dir? Aquí no hi ha altra solució que partir, com endevinant-lo, d’aquest estat de producció de pensament en el qual l’autor estava immers, esbrinant com la necessitat del moment podia influir d’una manera i no d’una altra en aquest tresor vivent de la llengua que, per dir-ho així, sura en l’autor, i reinventar aquest acte creador.

Aquest procés d’endevinació se situa paral·lelament, al procés de creació de l’autor. En les dues perspectives es destaca un aspecte inconscient en el qual el llenguatge és mitjà per a una forma de comprensió que supera els límits que aquest mateix llenguatge estableix. En aquest cas, tant la “producció” de l’autor com la “reproducció” de l’intèrpret ofereixen una asimetria que prové d’una sèrie de components psicològics que impedirien la plena adequació d’aquests dos processos.

Però, aleshores, on és el “comprendre millor” (vesser verstehen) si tot comprendre és expressió d’un “comprendre altre” (anders verstehen) que expressa l’essencial alteritat amb què l’obra, i amb ella el seu creador, se’ns apareixen? Aquest encontre d’intèrpret, congenialment enllaçat amb el seu autor, presenta a més una nova forma d’asimetria que, en cert sentit, expressa un estrany passatge de Schleiermacher; “Qui en la qüestió de la interpretació no vegi clarament com el corrent del pensament i de la creació sembla xocar i rebotar contra les parets de la llera, i dirigir-se a una direcció diferent de la que hauria pres lliurement, aquest ja no pot comprendre aquest flux interior de la creació i, molt menys, assignar a l’escriptor el lloc exacte que ocupa en vistes a la seva relació amb el llenguatge i les seves formes”. Però, en aquest moment, si l’autor s’ha convertit en un “corrent de pensament” que xoca amb els murs de la seva llera interior, On podem ja descobrir-lo? Quin és l’autor que busquem? S’ha dissolt aquesta problemàtica subjectivitat que s’expressa en la paraula “autor”?

No és estrany que l’hermenèutica parli aquí d’un procés “endevinatori”, ja que l’autor no només queda diluït en aquest riu del llenguatge, sinó que es parla d’un “estat de producció de pensament en què l’autor està immers” i on “la necessitat del moment” determina la utilització d’aquest “tresor vivent de la llengua”. La suposada racionalitat del Logos, que un autor controla, domina i utilitza, desapareix davant d’aquestes exigències de la temporalitat i del llenguatge viu (lebendig) que inunda l’autor.


Emilio Lledó, El silencio de la escritura (1992)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada