Cercar en aquest blog

dimarts, 9 de juliol de 2013

LUIGI PIRANDELLO


[...] s’ha arribat a un punt en què, per tenir el favor del públic, no ajuda tant  tenir un parell d’ulls propis com servir-se d’unes ulleres alienes, que facin veure els homes i la vida d’una certa manera i d’un determinat color; és a dir, de la manera que vol la moda o que exigeix el gust corrent del públic. I ai de qui no li agradi o es negui a posar-se-les, de qui s’obstini a voler veure els homes i la vida a la seva manera! : la seva visió, si és simple, serà titllada de despullada; si és sincera, de vulgar; si és íntima i aguda, d’obscura i paradoxal; i l’expansió natural d’aquest món sempre la trobaran plena dels defectes més grossos.

Per a satisfacció i per a la bona digestió de l’honrada burgesia ara s’han trobat unes ulleres barates i de fàcil maneig, ulleres de colors, per a diversió i consol, amb dos colors: un ull còmic i l’altre sentimental. Qualsevol barber amb vel·leitats filodramàtiques se les pot comprar amb la certesa que de seguida tindrà una molt bona reputació i farà diners a cabassades.

Allò “nou” en art és només un dels valors necessaris en qualsevol obra. Però no es tracta de discutir en general proposant i negant com a externs i inexistents “per se” alguns problemes indeterminats pels quals es defineixi allò “nou”. Les mentalitats obertes, els esperits creadors, els troben, sí, aquests problemes, però sense buscar-los –aquest és el punt essencial−, i s’hi enfronten, però potser sense conèixer-los en els termes generals, i els resolen sense estudi. Perquè no és veritat que aquests problemes són del temps, que hi suren, i que els esperits creadors poden agafar-los.

Si aquests esperits són veritablement creadors, els problemes són d’aquests esperits, i no són alguna cosa indistinta i indeterminada en el temps, sinó que són punts indistints i indeterminats del mateix esperit actiu, el qual, precisament perquè té aquests problemes en ell, connaturals, i és treball viu, pot trobar la força per deslliurar-se’n expressant-los. I són problemes actius precisament perquè no estan enunciats per la crítica, sinó que cal expressar-los a través de l’art; és a dir, no estan definits pel pur intel·lecte, que els refreda i els encarcara −i, naturalment, els mata, en tant que problemes, tan sols enunciant-los−, sinó que s’han de representar mitjançant l’art, en una forma que és la construcció mateixa i la raó de de la seva vida perenne.

Què és el nostre temps fora del sentit del valor que nosaltres li donem? Dic “nosaltres”: amb el nostre esperit.

Ara bé, penseu: Qui podria donar valor i sentit al seu temps (un sentit i un valor no pas particulars, que serveixin als moments de la vida d’un particular, sinó universals, en què cada un, i sempre, pugui retrobar-s’hi), sinó  aquell que aconsegueixi plantejar-los amb el més absolut desinterès, de manera que la seva veu soni com a pròpia en el pit de qui l’escolta? Doncs no pas aquell que construeix pràcticament per a ell, sinó aquell que afirma: "El meu regne no és d’aquest món” i, no obstant, afirma que té un regne; aquell, doncs, que crea la vida per a ell i per a tothom; aquell, doncs, que aconsegueix donar consistència a una visió total i orgànica de la vida pròpia; aquell, doncs, que és com l’esperit interior i pur que sap revelar-se totalment: aquest és el poeta, el fautor, el creador; aquest podrà donar al seu temps un valor i un sentit universals, perquè amb el seu desinterès absolut fa que totes les percepcions dels seus sentits purs i oberts a la vida (els seus ulls nous), pensaments i relacions de conceptes, sentiments, imatges... conformin en ell un organisme autònom i total, i aquest organisme desitja realitzar-lo en ell mateix igual que la vida lliurement el vol per a ella mateixa, de manera que ell, en aquest sentit, és un esperit servidor de l’esperit, un creador al servei de la seva creació. En aquest organisme vital ell hi té un lloc, com tots els altres; ell ha creat, no pas per a dominar i regir, sinó per a sistematitzar.

En efecte, tota creació, tota visió de la vida, tota revelació de l’esperit porta lligats problemes, qüestions, contradiccions lògiques, que seran més marcades i evidents com més orgànica i total sigui. I això és, simplement, perquè el misteri és congènit a l’esperit, i mirar amb ulls nous, expressar purament, reorganitzar la vida, és tornar a assumir la vida en un misteri. Fer: crear de nou del no-res; aquest no-res el senten tots aquests, forçosament, amb una evidència més gran.

En art, el que fou creat nou resta per sempre nou. Goldoni tenia uns ulls aguts i vius, amb els quals va veure nou i va crear nou.

Qui avui dia, novíssim, copia i no crea; és a dir, qui porta ulleres, encara que siguin a l’última moda, i pretén contemplar a través d’elles en el seu temps els problemes més candents i els valors més nous, si porta ulleres, copiarà i farà teatre vell.

Teatre nou i teatre vell: és sempre la mateixa qüestió; d’ulls i d’ulleres; treball de creació i exercici de còpia.


Luigi Pirandello. Teatro nuovo e teatro vecchio (1923)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada