Arnold Schönberg

Estic convençut que el veritable compositor és el que escriu música per l’única raó que li agrada de fer-ho. Els que composen perquè volen complaure els altres i tenen present el públic no són veritables artistes. No són de la pasta d’aquells que es veuen empesos a dir alguna cosa, hi hagi o no algú a qui agradi, i fins i tot encara que a ells mateixos els desagradi. No són creadors que obrin les vàlvules d’escapament per alliberar la pressió que des de dins fa la creació que vol sortir. Són només individus més o menys hàbils, que renunciarien a la composició si no trobessin oients.   

La veritable música, composta per un veritable compositor, provoca tota mena d’impressions encara que no ho pretengui.

No és el cor, ell tot sol, qui crea allò bell, emotiu, patètic o encantador; ni tampoc el cervell tot sol no és capaç de produir la perfecta construcció, l’organització sonora, allò lògic o allò complicat. En primer lloc, en tot el que en art té un valor suprem, s’ha de mostrar tant el cor com el cervell. En segon lloc, el veritable geni creador no té cap dificultat per dominar mentalment els seus sentiments; ni tampoc el cervell ha de produir només allò àrid i inexpressiu en tant que es concentra en la correcció i la lògica.

Però podem arribar a sospitar de la sinceritat de les obres en què contínuament s’exhibeix el cor, en què s’apel·la a la nostra compassió; en què se’ns invita a somiar en una vaga i indefinida bellesa i en emocions inconsistents i mancades de fonament; en què hi ha exageració per manca de mesures formals; en què la senzillesa és mancança, feblesa i esterilitat; en què la dolcesa és artificial i l’expressió arriba només a la capa d’allò més superficial. Obres així només demostren una total absència de cervell i indiquen que aquest sentimentalisme té l’origen en un cor molt pobre.

Arnold Schönberg  Neue Musik, veraltete Musik, Stil und Gedanke (1930/45)