Cercar en aquest blog

dijous, 30 de desembre de 2010

SARAH KANE

Va haver-hi una nit en què tot em fou revelat.
Com podria tornar a parlar?


Sarah Kane, 4·48 Psychosis (1999)

dimarts, 28 de desembre de 2010

ZWEIG

A tothom li consta que any rere any s'escriuen i es publiquen deu mil, vint mil, cinquanta mil llibres, es pinten centenars de milers de quadres i es componen centenars de milers de compassos de música. Però aquesta producció immensa de llibres, quadres i música, generalment no ens sol impressionar. Ens sembla tan natural que els autors escriguin llibres, com que després s'enquadernin i que els llibreters, al final, els venguin. Aquest és un procés de producció regular com el de enfornar pa, fer sabates o teixir mitges. El miracle només comença per nosaltres quan un llibre únic entre aquests deu mil, vint mil, cinquanta mil, cent mil, quan un sol d'aquests incomptables quadres, gràcies a la seva entelèquia, sobreviu al nostre temps i a molts temps més. En aquest cas, i només en aquest, ens adonem, plens de profunda veneració, que el miracle de la creació torna a acomplir-se avui encara en el nostre món.


Stefan Zweig, Das Geheimnis des Künstlerischen Schaffens (1940)

diumenge, 19 de desembre de 2010

CHANTAL MAILLARD

Tornar a les paraules. Creure-hi. Una mica: suficient com per tornar a la superfície i prendre aire. Només això. Per a després poder aguantar, de nou, al fons. Tornar a les paraules. Amb voluntat de sentit. Boquejant. Peix a la riba dels altres. Dels qui creuen en les paraules.


Chantal Maillard. Husos (2006)

diumenge, 12 de desembre de 2010

HANDKE

De cada frase que passi per la teva ment demana't : "És aquest realment el meu llenguatge?"

*

Quan, després d'haver-ho deixat una temporada, torno a escriure, sempre em trobo en el perill de caure en el meu vell llenguatge, en el d'abans, i trair-me davant dels nous.

*

Puc ser ocasional quan escric, però no hauria de deixar res en un llenguatge ocasional.

*

Obtinc autoritat només a través de dificultats lingüístiques.

*

Anar a la recerca del llenguatge assossega i tensiona tant com una cacera. Només que he d'estar segur que, fins i tot en el màxim d'assossec i de tensió, puc caçar alguna cosa.

*

Necessito algú com Goethe, que simplement diu.

*

Literatura : descobrir els llocs encara no ocupats pel sentit.

*
*

Quan, al llarg del dia, surgeix el llenguatge, es fa, pren consciència, es troba: la natura morta es vivifica.

*

Retrobar el llenguatge oblidat i anònim de tots perquè resplendeixi d'evidència (la meva tasca).



Peter Handke, Die Geschichte des Bleistifts (1982), Das Gewicht der Welt (1979)

dimecres, 8 de desembre de 2010

KOTT (Shakespeare - Macbeth)

Macbeth, l'assassí múltiple, l'home tacat de sang, no pot reconciliar-se amb un món en què l'assassinat continua existint. Heus ací potser la lúgubre grandesa d'aquest personatge i la veritable tragèdia de la història de Macbeth. Durant un període llarg de temps, Macbeth no volia acceptar la realitat, ni la irrevocable realitat dels malsons; no podia reconciliar-se amb el seu propi paper, que li era estrany. Ara ja ho sap tot. Sap que no és possible escapar dels malsons, sap que aquest és el destí i la condició dels homes o --dit amb un llenguatge més modern-- les circumstàncies de l'home. No n'hi ha d'altres.
[...]
Abans del primer assassinat, abans de matar Duncan, Macbeth creia que la mort podia arribar massa d'hora o massa tard.
[...]
Ara Macbeth sap que la mort no canvia res, que no pot canviar res, que és tan absurda com la vida. Ni més ni menys. Per primera vegada Macbeth no té por.
[...]
Ara ja no hi ha res a témer; finalment pot acceptar-se a si mateix perquè ha entès que qualsevol elecció és absurda, o, més aviat, que no és possible escollir.


Jan Kott, Szekspir Wspótczesny (1965).

dimarts, 30 de novembre de 2010

PALAU I FABRE

El poeta és un mèdium. De qui o de què? En primer lloc, de les forces obscures de la naturalesa, del vegetal i del mineral sobretot, que intenten, en un esforç suprem, d'expressar-se a través d'ell; en segon lloc, dels seus avantpassats, de les ànimes que sobreviuen en ell i que, a voltes, arriben a fer-se presents fins a la transparència; i, finalment, d'ell mateix... Ho prova l'estat d'excepció en què compon els seus poemes. Els poemes li són donats fets, i el seu treball —sovint penós i desesperant fins a la follia— no consisteix sinó a anar-los pouant de les profunditats d'ell mateix, és un treball d'extracció que pot arribar a una fondària secular. Per això no s'ha de parlar tant de bons i mals poetes com de bons i mals mèdiums, de bons i mals conductors de poesia. Rarament un poema es dóna íntegre, tal com estava prefigurat. Pot haver-hi mots que triguin anys a pujar a la superfície, o que no hi pugin mai. Aquests mots acostumen a il·luminar tot un passatge i a donar sentit i cohesió a la resta de l'obra, que és sempre un sistema solar.
Cal estar atents, i vetllar en la tenebra, i fer obscurir el migdia. Només així, amb ulls de foc, amb urpes de voltor i, a la vegada, amb les mans curoses d'una ajudant de partera, ens serà donada, de tant en tant, aquesta cosa rara, sempre dura i fosca com un diamant, misteriosa, que és un poema.


Josep Palau i Fabre, "El mèdium" (1945). Dins Quaderns de l'alquimista (1976)

dilluns, 22 de novembre de 2010

JACQUES DUPIN

"Experiència sense mesura, excessiva, imperdonable, la poesia no omple, sinó que, al contrari, aprofundeix encara més la mancança i el turment que la susciten. I no és pas perquè triomfa, ella, sinó perquè s’abisma amb ell, abans de consumar un divorci fecund, que el poeta camina amb pas segur cap a la seva pèrdua total. La seva caiguda, ell no té el poder d’apropiar-se-la, cap dret de reivindicar-la ni de treure’n benefici. No és més que un accident en el camí, que empitjora a cada repetició. El poeta no és un home menys petit, menys indigent i menys absurd que els altres homes. Però la seva violència, la seva debilitat i la seva incoherència tenen el poder d’invertir-se en l'operació poètica i, per un canvi fonamental, que el consumeix sense créixer, de renovar el fràgil pacte que manté l'home obert en la seva divisió, i li fa habitable el món"

Jacques Dupin, "L'Embrasure". Dins: Le corps clarvoyant (1999)

dijous, 18 de novembre de 2010

NELLY SCHNAITH

La nova situació del poder i del saber en el nostre segle condueix a una opció existencial, moral i política que es pot resumir així: o bé el subjecte i la societat són capaços de suportar allò paradoxal i indecidible en l'estatut d'un poder i un saber sotmesos per principi a interpretació, qüestionament, desmitificació, erosió, trnasformació, o sigui, són capaços de suportar la seva "dessubstancialització" acceptant el risc i el dessassosec de treballar i elaborar sens descans els signes desabsolutitzats de l'autoritat i de la legitimitat com a marc de referència de la vida col·lectiva, o bé dimiteixen, s'encomanen a falses seguretats remetent la indeterminació de qualevol fonament últim a determinants espuris, a qualsevol poder imaginari que es presenti, en la seva suposada literalitat, com a únic veritable, tancat per altra banda a la dimensió de l'altre o d'allò altre, una instància, ara ho sabem, que ha de ser mitjancera de tota identitat i de tot sentit a seques, en tant que la condició humana mínima exigeix conjugar la unitat amb la pluralitat, sostenir les demandes contradictòries de la raó i la passió, crear sentit enmig la desraó, conviure amb la mort.


Nelly Schnaith, Paradojas de la representación. (1999)

dimecres, 10 de novembre de 2010

BENJAMIN

Una de les tasques principals de l'art ha estat sempre la de provocar una recerca , per als resultats de la qual encara no ha sonat l'hora. La història de tota forma d'art passa per uns períodes crítics i empeny a uns efectes que sense forcejaments només podran ésser obtinguts en un altre nivell tècnic, és a dir que solament poden donar-se en una nova forma d'art.


Walter Benjamin, Das Kunstwerk im Zeitalter seiner technischen Reproduzierbarkeit (1936). Trad. Antoni Pous

dissabte, 6 de novembre de 2010

BOUVERESSE (PROUST)

En la idea que se'n fa Proust, el treball intel·lectual comporta manifestament dos aspectes, dels quals tan essencial és un com l'altre: l'esforç de clarificació, pel qual el material disponible és extret de l'obscuritat; i el treball de la forma. Sobre aquests dos punts, l'artista gaudeix del privilegi de ser capaç d'usar un instrument de coneixement privilegiat que teòricament sembla estar a disposició de tothom, al menys pel que concerneix al primer aspecte, però que només és realment desenvolupat i utilitzat conscientment per uns quants. Tenint en compte el que s'ha dit més amunt, és essencial d'adonar-se que el treball de la forma no pot consistir a buscar la forma més apropiada per a un contingut de coneixement ja preexistent, ja que és, d'una manera essencial, la forma mateixa que funciona aquí com un mode d'accés al coneixement.

Jacques Bouveresse. La connaissance de l'écrivain (2008)

dissabte, 16 d’octubre de 2010

LYNCH (GADAMER)

[...] Perquè si bé el textualisme de Derrida també atribueix a la paraula escrita la qualitat de sortir del seu context o de no tenir cap mena de context, Gadamer localitza aquesta exentricitat natural del llenguatge només en la poesia, on --afirma-- el llenguatge no surt a fora sinó que, satisfet amb la seva sola eloqüència figurativa, no aspira a ser convalidat per res de real. Situades en un espai sense entorns o referències tòpiques, les paraules poètiques estan més enllà de qualsevol posible valoració. El seu valor és com el valor de l'or, magnitud monetària absoluta, un signe que només és valor, i que, per tant, només es pot comparar a ell mateix. En efecte, l'or no val, sinó que és valor; o bé és un signe sense valor o un signe que és només valor, és a dir, significació pura [...]


Enrique Lynch, Filosofía y/o literatura. Identidad y/o diferencia (2006)

dissabte, 9 d’octubre de 2010

MESTRE ECKHART

[...] Cal observar que, per regla universal, allò que ha estat produït per un ésser és el verb d'aquest ésser, que diu, anuncia i enuncia l'ésser del qual procedeix. Per això diu En el principi era el Verb.

[...]

Cal observar que el verb, concepte de la ment, o l'art mateix en la ment de l'artista, és allò per mitjà de què l'artista fa totes les coses, i sense què no fa res com a artista. I això és el que ve a continuació: Totes les coses han estat fetes per mitjà d'ell, i res no ha estat fet sense ell.



Mestre Eckhart, Comentari al pròleg de l'Evangeli de Joan (1313) Trad. Joan Bellès

dimarts, 5 d’octubre de 2010

RAMON ANDRÉS

Hi ha un silenci que prové del desacord amb el món, i un altre silenci que és el món mateix. Presos en el seu significat més profund, tots dos constitueixen una forma d'audició, un fixar l'oïda a la consciència per discernir què ens escindeix de tot allò que ens envolta, què ens separa d'allò que som. Aquest fràgil sentit de la unitat, paradoxalment, és el que conforma l'individu, in-dividuus, "indivisible", temerós davant el fet de convertir-se en còmplice de la seva pròpia dissolució: el silenci, la no presència de llenguatge, deixa la identitat en joli. No obstant, estar callat, i que les coses callin, facilita escoltar allò que entenem per origen, principi, moment anterior al primer gir de la terra que ens va implicar en l'esdevenir.

Ramon Andrés, No sufrir compañía (2010)

divendres, 24 de setembre de 2010

JOAN CREXELLS (el 1924 tal i com el 2010)

[...]

Quins poden ésser els avantatges que la prosa catalana moderna traurà que els nostres escriptors es familiaritzin amb els clàssics? Augmentar el coneixement de la llengua i afinar els sentit estilístic, contesten els editors.

És evident que aquesta tasca és útil. Els nostres prosistes, sobretot, tenen tot sovint un coneixement imperfecte de la llengua. Però especialment quan arriben a tenir un estil, tenen un estil simple i monòton.

Per bé o per mal, les idees només s'expressen amb paraules; per bé o per mal, els mots seguits en un paràgraf marquen un ritme; per bé o per mal, aquest ritme marca un ritme en el seguit de les idees; per bé o per mal, els mots han d'ésser sons i han de tenir ressons a l'orella i a l'esperit.

Cal abandonar totes aquestes coses i cal limitar-se a fer dels mots un simple paper d'embolicar de les idees? No és possible d'abandonar-les. Llevat de tal teorema matemàtic, o de tal artificiós tractat de lògica matemàtica, en tota cosa ben escrita es compta amb les ressonàncies dels mots. I si un dia s'arribés a menysprear aquest ressò, seria per abandonar tot un aspecte de la vida. Mentre vulguem restar fidels a la totalitat de la vida humana, cal respectar totes les emocions que dóna l'element irreductible a conceptes de la nostra vida.

L'estil és això; és l'articulació dels elements no conceptuats. Elements que en tota obra literària, bona o dolenta, existeixen. No és possible de prescindir-ne, perquè en tota obra literària hi ha mots i, per tant, ressons, ordre, ritme.

Com és la prosa catalana moderna? Cal pensar d'on hem tret el català que escrivim. L'hem tret del poble i ha tingut un cultiu literari relativament curt. Les possibilitats del primer moment són dues: o es parla com el poble o s'usa el dialecte acadèmic internacional. En rigor, la nostra prosa ha anat, durant molt de temps, de l'un a l'altre d'aquests dos extrems. Prosa Manelic o prosa acadèmica; vet aquí les dues possibilitats que sovint es combinaven en un sol capítol i àdhuc en un sol paràgraf.

És un fet que la poesia precedeix la prosa en els naixents d'una literatura. Per això, la poesia catalana actual posseeix una gama de matisos molt més completa que la prosa. Tres poetes catalans com Carner, Sagarra i Riba ens donen tres tipus d'estil poètic ben diversos. (Ben entès que cerco contrastos i no faig cap valoració.)

La prosa catalana està encara massa endarrerida por poder donar-nos aquesta diversitat. Preneu el cas concret de la prosa periodística, que crec que és un dels índexs més interessants —amb l'estil epistolar— de l'estat de la prosa literària d'un país. A l'estil familiar o monòtament exaltat dels primers temps seguí un període en el qual la prosa catalana tenia un aire pedant que es feia insuportable. Darrerament, degut, principalment, a Josep Pla, la prosa periodística catalana ha acceptat, amb tota llibertat, formes populars, maneres de dir vives, que poden donar a l'estil una gran vivacitat sense fer-li perdre el to. Però que Josep Pla és prosista que depassa la majoria dels seus contemporanis, ens ho demostra el fet que tots els seus imitadors fracassen. Fracassen perquè no entenen la tècnica d'en Pla. Quan Pla usa una frase popular i fins vulgar, és per accentuar la intenció. L'estil d'en Pla s'apreta, es contreu quan arriba una frase vulgar, i la frase surt de la superfície de l'estil brunzent i ben dirigida com un bon cop de pedra Quan un imitador d'en Pla usa termes corrents i vulgars, és molt sovint per diluir innecessàriament l'estil, o bé per familiaritzar-se incorrectament amb el lector o per tractar irrespectuosament les coses de les quals parla.

[...]


Joan Crexells. «”Els nostres clàssics” i la prosa catalana moderna» La Publicitat. 7 d’agost 1924

dijous, 16 de setembre de 2010

ANTONI POUS

Una poesia inventiva, vull dir inventiva a través de la llengua, comporta l'opinió de l'autor sobre les relacions entre parlar i pensar, o llur identitat, i sobre la possibilitat d'encontre entre el llenguatge humà i el llenguatge de les coses. El pensament de Celan sobre aquests problemes sembla més aviat teològic que profà. Entén el llenguatge com a casa de l'ésser (Heidegger), i no els llenguatges com a finestres de l'ésser (Llull). El món objectiu habita en el llenguatge: les darreries són les primeries i la llum és l'ombra. No és un instrument per operar sobre el món objectiu, sinó una superfície on el món objectiu es reprodueix. Aquesta concepció ve de temps molt antic; potser dels pobles que han sacralitzat el llenguatge en un llibre. És entenedor, així, que la funció que tenen els sons en la llengua parlada, i profana, s'independitzi, per un simbolisme combinatori, en les lletres, així com en la càbala. Les lletres siboliten el desplegament i l'articulació espiritual del món.


Antoni Pous, "Sobre traducció de poesia". Pròleg a Traduccions de Paul Celan (1976)

dijous, 2 de setembre de 2010

LOUISE BOURGEOIS

La bellesa? Segons el meu parer, la bellesa és un exemple d'allò que els filòsofs en diuen reificació, és a dir, considerar l'abstracció com a una cosa. La bellesa es compon d'una sèrie d'experiències. No és un nom. La gent té experiències. Si senten un plaer estètic intens, prenen aquesta experiència i la projecten en l'objecte. Experimenten la idea de bellesa, encara que la bellesa en ella mateixa no existeixi. Per dir-ho d'una altra manera, les experiències són diferents tipus de plaers en què participen verbs. La fal·làcia la trobem quan prenem l'experiència, "m'agrada X", i ens referim a "X" com a bellesa. Aquest procés és similar al que T. S. Eliot va dir sobre Wordsworth: "Wordsworth troba entre les pedres els sermons que ja hi havia plantat". De fet, la bellesa no és sinó una expressió mistificada de la nostra pròpia emoció.


Louise Bourgeois, Destruction of the Father - Reconstruction of the father . Writings and interviews. 1923-1927 (2000)

diumenge, 29 d’agost de 2010

F. CARREÑO

Si un poeta parla de la profunditat del pensament, tornarà a la imatge la frescor de l’ombra i l’amenaça de la fosca. En fer-ho està col·locant el llenguatge en un punt d’origen, en el moment fundacional de la realitat i del llenguatge, s’està allunyant de les paraules i està tornant al món. Per a l’home, el món comença amb el llenguatge, comença i es dissol. La paraula crea i aniquila el món. El poeta lluita contra el sentit per tornar als sentits, al moment en què la paraula està a punt de ser pronunciada, quan la sinestèsia és encara una sinergia.


Francisco Carreño “Sentido y verdad”. A Microfisuras n.13. Gener de 2001

divendres, 27 d’agost de 2010

FLORENCE DUPONT

La invenció de la literatura, en el sentit històric del terme "invenció", és precisament això: escriure textos que no només exigeixen ser llegits --ja que totes les inscripcions destinades a fer parlar les coses mudes contenen la mateixa exigència--, sinó que posen el lector en situació de ser subjecte de l'enunciació i no l'instrument d'una oralització. El lector, en convertir-se en el pare de l'escrit llegit, és capaç de defensar-lo i de comentar-lo, domina la llengua que el produeix i, per tant, el seu sentit. Es comprèn que qualsevol altre model de lectura no tingui aquest efecte literari. [...] Els antics van conèixer moltes maneres de llegir un llibre, però, pel que es veu, mai no van conèixer aquesta lectura literària sinó sota la forma d'una re-escriptura, allò que en diem un "remake". Escriure l'Eneida era, segurament, per Virgili l'única lectura literària possible d'Homer, l'única manera possible per a ell de col·locar-se com a subjecte de l'enunciació.

Florence Dupont, L'invention de la littérature. (1994)

dissabte, 21 d’agost de 2010

JACQUES DUPIN

Absent, la poesia sempre ho ha estat. L’absència és el seu lloc, hi roman, és la seva herència. Plató la va bandejar de la seva República, i mai més no hi ha tornat. No ha tingut mai dret de ciutadania. És fora. Insurgent, sempre empipadora, capbussada en un son actiu, una inacció bel•licosa, que és el seu veritable treball en la llengua i en el món, envers i contra tots, un treball de transgressió i de fundació de la llengua. [...] La poesia, si existeix, si és que mai ha existit, no té cap necessitat de sortir del seu laberint subterrani, ni de desviar-se del seu traçat volàtil. [...] No té cap necessitat de ser vendible, de ser llegible. [...] Viu de no res. O de l’aire del temps. Del desig, i de la mort. I del buit que l’alça... I tanmateix s’adreça a algú. [...] Quan l’escriptura poètica ja no està subjectada al poder –des del moment que se’n separa per jugar el seu joc, jocs d’amor, de llengua i de mort–, no hi ha cap assemblea que la rebi i la reconegui. No hi ha ningú. Avança, es cava un forat, o va derivant a la superfície, o s’evadeix en el cim de l’aire. És absent, i respira, amb el bategar negre d’una solitud que és confrontació amb la llengua, amb al mort de la llengua, amb el seu ressorgiment lluminós...


Jacques Dupin. Citat per Arnau Pons a “Rúfol de Khlèbnikov”, dins: Nissaga d’abolits (2010)

dimarts, 17 d’agost de 2010

NOVALIS

És una cosa ben boja, això de parlar i escriure; el veritable diàleg és un mer joc de paraules. ÉS d'admirar el ridícul error que fa que la gent cregui--que parla per dir les coss. Precisament, allò propi del llenguatge, que només es preocupa d'ell mateix, no ho sap ningú. Per això constitueix un misteri tan meravellós i fecund--que quan algú parla per parlar justament llavors expressa les veritats més originals i magnífiques. Si vol parlar d'alguna cosa determinada, però, el llenguatge, capritxós com és, aconseguirà que digui les coses més ridícules i equivocades. D'aquí prové també l'odi que no poques persones serioses senten contra el llenguatge. Noten la seva mala intenció, però no noten que aquell xerrar que ells menyspreen és el costat infinitament seriós del llenguatge. Si aconseguíssim de fer entendre a la gent que el llenguatge és com les fórmules matemàtiques--constitueixen un món en ell mateix--juguen només amb elles mateixes, no expressen altra cosa que la seva meravellosa natura i precisament per això són tan expressives--i per això s'hi reflecteix el singular joc de relacions de les coses. Només per la seva llibertat són membres de la Natura i només en els seus moviments lliures es manifesta l'ànima del món, que els converteix en una delicada mesura i en compendi de les coses. Això mateix succeix amb el llenguatge--qui tingui una sensibilitat adequada per a la seva digitació, per al seu compàs, per al seu esperit musical, qui percebi en si la suau eficàcia de la seva natura interior, i mogui segons això la seva llengua o la seva mà, aquest serà un profeta; per contra, qui tal vegada ho sap, però no té ni oïda ni sensibilitat suficients, escriurà veritats com aquesta, però el llenguatge mateix l'enganyarà i els homes se'n burlaran com ho van fer els troians amb Cassandra. Encara que amb això crec haver indicat, de la manera més clara, l'essència i la missió de la poesia, sé que cap humà no pot entendre-ho i que he dit una ximpleria, perquè ho he volgut dir, i d'aquesta manera no sorgeix poesia. ¿Com ho faria, però, si hagués de parlar?, ¿i si aquest instint del llenguatge que em fa parlar fos un senyal del llenguatge, dels efectes del llenguatge en mi?, ¿i si també la meva voluntat només volgués allò que haig de fer, això podria ser finalment poesia sense jo saber-ho ni creure-ho i fer comprensible un misteri del llenguatge?, ¿i així jo seria un escriptor perquè el destí m'ha cridat, ja que un escriptor no és altra cosa que algú posseït per l'entusiasme i l'esperit del llenguatge?--


Novalis, Fragments. Trad. de Robert Caner-Liese

dissabte, 14 d’agost de 2010

VALÉRY

En els esperits no-poètics sempre es manifesta la tendència a traduir al llenguatge de la prosa el text escrit en vers. És allò que ells en diuen "comprendre". Aquesta operació és possible quan el poema no val res, és la demostració de la inutilitat i l'arbitrarietat de la seva condició formal.

*

Un vers comprensible, però "bell" és bell per allò incomprensible que conté. Per exemple, per la simetria de les paraules.
L'experiència i la temeritat de Mallarmé consistiren a ubicar allò incomprensible en primer pla, sense menystenir la resta, la ressonància, els armònics secundaris.

*

El poeta no té com a objectiu comunicar un "pensament", sinó fer néixer en l'altre l'estat emotiu que convé a un pensament anàleg al seu (tot i que no idèntic). Ni en l'un ni en l'altre la idea no té més que un paper limitat.

*

La poesia no ha d'exposar idees. Les idees (en el sentit comú de la paraula) són expressions o fórmules. La poesia no rau en aquest moment. Es troba en un temps anterior, aquell en què les coses mateixes estan com prenyades d'idees. Per tant, ha de formar o comunicar l'estat sub-intel·lectual, o pre-ideal, i reconstituir-lo com a funció espontània, mitjançant tots els artificis necessaris.

*

"I el meu vers, bé o malament, sempre diu alguna cosa." (Boileau)
Aquest és l'inici i el gèrmen d'una infinitat d'horrors.

*

[...]
L'objectiu d'aquell que balla no és caminar. La seva finalitat no està en l'espai i, per tant, espai i aparells de desplaçament només són mitjans. Aleshores les cames ja no serveixen per passar i arribar. El mateix passa amb les paraules, que no serveixen per informar i informar-se.

*

Quan un vers és molt bonic, ja no es pensa a comprendre'l. És un fet, no un senyal.




Paul Valéry, dels Chaiers (1871-1945)

dimarts, 10 d’agost de 2010

PETER SLOTERDIJK

[...] per a l'home, com a ésser finit que parla, el començament de l’ésser i el començament del llenguatge, sota cap circumstància no van mai junts. Ja que quan comença el llenguatge l’ésser ja hi és; i qui vulgui començar per l’ésser caurà en el forat negre de l’absència de la paraula.

[...] Potser aquesta impossibilitat de començar amb el propi començament pugui explicar l’origen de l’activitat mítica, que apareix al costat del fenomen de la cultura, indissoluble a ella. Des que “allò” [es] “existeix” [gibt], els homes expliquen històries més o menys fantàstiques sobre el que hi va haver en el començament real, per tal de tenir alguna cosa en què poder-se basar quan, aprenents de notari tardans, comencen a connectar-se amb la història en curs. Si “l’home” és l’animal narrador per antonomàsia és perquè també és la criatura condemnada a començar i obligada a orientar-se en el món sense possibilitat de ser testimoni del seu començament “real”. No està destinat a poder començar amb ell mateix com un animal privat de llenguatge que ensuma l’obertura del defora, sinó a fer-se càrrec d’ell mateix tot sol des del moment que el llenguatge el fa ser ell mateix. D’aquí que tapi el buit del començament amb relats i que comenci a embolicar-se en aquests relats, perquè ell és la criatura que no disposa del seu començament

Peter Sloterdijk, Zur Welt kommen – Zur Sprache Kommen. Frankfurter Vorlesungen. (1988)

dilluns, 2 d’agost de 2010

Carlos Thiebaut

Cap representació, cap atribució d’un nom a algú, cap autoidentificació per mitjà d’un signe, paraula o acció pot ser entesa ja ingènuament. (Tota immediatesa d’anomenar és ingènua i, per això, culpable, ja que ha d’exercir-se com a una elisió intencionada de la reflexivitat que constitueix, ja, tota forma de representació.) Aquesta ingenuïtat és una altra manera de caure per sota de les exigències del present, com si poguéssim pensar-nos en un món “de nou” sense fissures i on cada cosa, cada objecte, tingués un nom definitiu i segur. Però hi ha moltes dades que ens fan pensar que aquestes darreres frases són més un programa normatiu que no pas una definició d’un estat de coses. Enfront a aquest programa, el somni místic d’aquella coherència i d’aquella identificació segueix tenint encara, sens dubte, l’atractiu que té el llenguatge ontològic –el llenguatge directe de les coses–. Davant d’aquesta temptadora seguretat aquest llenguatge no arriba a entendre, no obstant, el desacord ètic amb el present, i no pot tematitzar el refús dels noms imposats des de textos imposats ni pot comprendre la negació dels noms inservibles. La mística no només és el llenguatge directe de les coses, sinó també el llenguatge d’allò altre, de la veu altra, no de la veu pròpia.

Carlos Thiebaut. Historia del nombrar (1990)

dilluns, 26 de juliol de 2010

ANISE KOLTZ

Escrivim
per recordar
el que hem perdut

Cada paraula
és pòstuma


Anise Koltz, La terre se tait (1999) La terra calla Trad. Anna Montero (Jardins de Samarcanda, 37, Eumo ed. Cafè Central, 2005) 

Publica un missatge

diumenge, 18 de juliol de 2010

LOTHAR BAIER

La literatura, crec, no estarà morta mentre hi hagi escriptors que no es conformin amb la llibertat que els ha estat donada, sinó que es prenguin una vegada i una altra la llibertat d'arrencar-se, escrivint sobre les males condicions a què tot està sormès: això vol dir no adequar-se a aquestes condicions i no quedar-se immòbil al seu davant amb posat de víctima. Per llibertat entenc -absolutament d'acord en això amb Sartre- la diminuta escletxa que separa allò que un ésser humà fa d'ell mateix d'allò que d'ell han fet els seus condicionants. Una vegada i una altra els escriptors es llancen per aquesta escletxa que és la seva llibertat, substraient-se al poder dels mals pressupòsits sota els quals la literatura aconsegueix expressar-se en les nostres latituds, fins i tot sota els focus de la televisió. No es creuen ni una paraula de les invocacions públiques sobre la importància de la literatura, i no es deixen apartar de la creença en la importància del que fan, tal i com Jurek Becker desitja d'ells: "Els escriptors han de creure que sense els seus textos no es pot assolir el futur, que sense ells a la raó humana li faltaria una peça decisiva [...] Això forma part del seu instrumental". No obstant això, aquests escriptors i els seus llibres no es poden distingir a primera vista, no criden l'atenció per cap característica externa especial, cosa que complica la vida als lectors, però al mateix emps la fa emocionant.

Lothar Baier, Was Wird Literatur? (1993)

dijous, 8 de juliol de 2010

Ramón Andrés / Marius Schneider

[...]
Per a Friedrich Carl Stumpf (1848-1936), un dels il·lustres pioners de l'etnomusicologia, l'arrel d'aquest art [la música] estava en el crit, aquest crit entès com a superació de la força corporal. En associació no gens llunyana i en consonància amb George Steiner, el filòsof italià Emanuele Severino ha escrit a El parricidi fallit que "l'evocació del crit és la música originària dels mortals". Una vegada més, Schneider ens recorda un procés transcendental:

"El crit natural i instintiu realça les forces naturals i augmenta la il·lusió; però el crit imitatiu transforma el crit natural en crit-símbol. Aquí hi tenim, segurament, l'expressió més antiga del símbol: la veu humana que adopta la veu del seu ascendent místic; a saber, un intent d'identificació amb un ésser o una idea en la qual un hom se sent arrelat"



Ramón Andrés. El mundo en el oído (2008)

dijous, 17 de juny de 2010

JOSEP M. SALA-VALLDAURA

Possiblement, el desert existeix perquè cal, a la terra, un ressò del Silenci de més enllà de les esferes.

Carregada amb massa quantitat de mots i sense el contrapunt d'una enorme zona silent, la terra no fóra capaç de trobar el Nombre que necessita per mirar i expressar (o mirar d'expressar) la Perfecció.

De la mateixa manera que el Foc demana l'Aigua i el Vent la Terra, la Paraula crema i vola només amb la No-Paraula.



Josep Maria Sala-Valldaura. Passeig de dins (1992)

dilluns, 14 de juny de 2010

ANTONI CLAPÉS

[...]

Dir poesia per designar una activitat però no pas el material que resulta d'aquesta activitat.

[...]

El poeta viu sempre instal·lat en el dubte i en la contradicció: per això (s')interroga: no (es) respon. Crea, recrea. Teixeix i desteixeix tot cercant un dir diferent, un nou llenguatge on poder habitar --on l'altre hi és present tothora, perquè el jo a qui adreça les seves qüestions inclou el tu i el plural.

[...]

El poema tracta d'il·luminar aquells indrets on el pensament no arriba.

[...]

La poesia que es diu a si mateixa a través d'un llenguatge trangressor: l'intent --tot just l'intent-- de dir l'indicible.

[...]

Del buit del silenci --de la plenitud, doncs-- neix la creació: la paraula reinventada. Nous sentits per a un silenci que canvia de significació.

[...]

Crear, crear-se (en) el buit. En el límit del buit. En el límit del coneixement: allí on habita la raó paròdica.

[...]

El poema: l'exili de l'escriptura.

[...]


Antoni Clapés. La lentitud, la durada. Lleida. Pagès ed., 2010 

dissabte, 5 de juny de 2010

MARINA TSVETÀIEVA

.
Per al poeta l'enemic més terrible, el més maligne (i el més honorable!) és allò visible. Un enemic a qui només pot vèncer a través del coneixement. Esclavitzar allò visible per a servir allò invisible -aquesta és la vida del poeta. A tu, enemic, amb tots els teus tresors, et faig esclau. I quanta tensió de la vista exterior es necessita per transformar allò invisible en visible. (Tot el procés artístic!) Quant necessari és conèixer bé allò visible! Encara més senzill: poeta és aquell que ho ha de conèixer tot amb el màxim d'exactitud. Aquell que ja ho sap tot? El que ell sap és una altra cosa. 



Marina Tsvetàieva, El poeta i el temps. 1932

dimarts, 1 de juny de 2010

HOFMANNSTHAL

En la meva boca, sí, es torna mentida
allò que en la meva ment semblava veritat.


Hugo Von Hofmannsthal, Der Kaiser und die Hexe (L'emperador i la bruixa), 1897



divendres, 21 de maig de 2010

BECKETT

COM DIR

follia -
follia que de -
que de -
com dir -
follia que d'allò -
des de -
follia des d'allò -
donat -
follia donat allò que de -
vist -
follia vist allò -
allò -
com dir -
això -
aquest això -
això d'aquí -
tot aquest això d'aquí -
follia donat tot allò -
vist -
follia vist tot aquest això que de -
de -
com dir -
veure -
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
follia de voler creure entreveure què -
què -
com dir -
i on -
de voler creure entreveure què on -
on -
com dir -
allà -
enllà -
lluny -
lluny allà allà baix -
tan sols -
lluny allà allà baix tan sols què -
què -
com dir -
vist tot això -
tot aquest això d'aquí -
follia de veure què -
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
lluny allà allà baix tan sols que -
follia de voler-hi creure entreveure què -
què -
com dir -

com dir

dimarts, 4 de maig de 2010

MAIAKOVSKI

Encara no he vist ningú que es vanti així: 
"Que intel·ligent que sóc! No entenc l'aritmètica, no entenc el francès, no entenc la gramàtica!"
Però l'alegre crit de guerra de "No entenc els futuristes!" ressona des de fa quinze anys, s'apaga una mica i després torna amb accent rialler i alegre.
Sota aquest crit molta gent s'ha fet una carrera, ha fet fortuna, s'ha posat al capdavant de tendències literàries.
[...]
Un simple "no s'entén" no és un judici.
[...]
Es tracta tan sols de demagògia i especulació sobre l'obscuritat.
Els mètodes d'aquesta demagògia, que s'amaga rere una màscara de seriositat, són múltiples.
[...]
Efectivament, aquests llibres estan dirigits a una minoria, no als consumidors, però sí als productors.
Són les llavors i les cuirasses de l'art per a les masses.
Per exemple: els poemes de V. Chlebnikov. Compresos al principi tan sols per set companys futuristes, durant un decenni han alimentat una gran quantitat de poetes, i ara l'acadèmia sembla que vulgui enfonsar-les publicant-les com a model de poesia clàssica.
[...]
L'art no neix art de masses, es converteix en art de masses gràcies a una suma d'esforços: anàlisi crítica [...]; difusió organitzada[...]; correspondència entre l'obra i el grau de maduresa de la gent. Com més bo és un llibre, més s'avança als esdeveniments.
[...]

Vladimir Maiakovski, Els obrers i els pagesos no us entenen.

diumenge, 18 d’abril de 2010

BLANCHOT

És gairebé segur que, en alguns moments, ens n'adonem : parlar encara --aquesta supervivència de la parla, superparla-- és una manera d'advertir-nos que feia molt de temps que no parlàvem.

Maurice Blanchot, Le pas au-delà (1975)

dimarts, 6 d’abril de 2010

Segimon Serrallonga

No crec que, a l'hora d'escriure, aquestes i altres idees m'ajudin a resoldre el problema moral, que és el que em preocupa més quan escric: dir de veritat, i en la veritat, allò que vull dir, allò que m'ha commogut de debò (que tant pot ser un arbre, com una dona, com el poema d'un altre, com un pensament viu, meu o d'altri, o un pot d'escombraries): no mentir. Les paraules i les frases, les imatges i les idees, els acudits i altres forces cegues poden arrossegar el poeta i el poema a llocs morals inexistents. Per l'herència cultural que porto, abomino tant de la insinceritat moral com de la insinceritat artística.

Aconseguir un text --i un context, és a dir, una obra-- verídic, bell i creïble, vet aquí l'objectiu, i vet aquí (per a mi) l'impossible. Però si no ho intento, em sento com si em traís infinitament més, convençut com estic que tot home ha de fer (art, literatura o ciència).


Segimon Serrallonga. "Poètica. Dins: Sempre voldré voler (2007)

dimecres, 24 de març de 2010

Karl Jaspers

Sembla que hi ha un llenguatge mut com a germen i com a trànsit. Allò decisiu del conèixer --el salt a allò nou, l'inici, la comprensió originària i anticipada-- segurament succeeix en forma de pensament mut. Però allò après germinalment d'aquesta manera no s'entén sense el llenguatge ni es desenvolupa sense ell. En realitat no hi ha antecedència. Ni el pensament va davant del llenguatge ni el llenguatge va davant del pensament. El germen és el punt de la creació lingüística. Es tracta d'una mena d'intel·lecció o aprehensió anterior al lenguatge que es desenvolupa tot seguit en ell i només en ell. Pensar i parlar són actes simultanis. El desenvolupament de qualsevol dels dos és el d'un d'ells amb l'altre. L'únic límit és el punt de la creació de paraules, aquesta llavor que, encara que sembli estar més enllà del llenguatge, es manifesta exclusivament com a llenguatge. D'aquí que els nostres conceptes, percepcions i sensacions visuals aspirin agitadament a expressar-se verbalment, ja que només en l'expressió verbal esdevenen clars i certs. Mentre busquem el llenguatge adequat ens sentim com en el moment de preparació i la vaguetat ens produeix sentiments de negligència.

Karl Jaspers, Die Sprache (1948)

dilluns, 22 de març de 2010

CARLES CAMPS MUNDÓ

 1
Etern és aquí, etern és això: mutació sense atributs de temps. Els animals no moren, les plantes no s'assequen, les pedres no es trenquen. Són les paraules les que diuen que aquest gos està malalt, que aquest pi s'està morint, que aquest còdol s'ha fet miques. Etern és ignorada successió. Només viu allò que no viu instintivament. Instantivament.

2
L'animal no guarda records. Només té instint, perpetu instant, i potser un cop ensinistrat mostra obediència, submissió, comportament reflex. Però no recorda. No té paraules per rememorar-se. Viu sense passat, i això el fa immortal mentre viu. La mort nia en la memòria.


Carles Camps Mundó, La mort i la paraula (2010)

dimarts, 16 de març de 2010

HÉlÈNE CIXOUS

H.C.: La meva llengua és l'únic refugi, tenint en compte que es pot perdre tot, fins i tot els països. I sempre he tingut una por terrible que no quedés ni la llengua mateixa. Kafka era el meu últim recurs: va escriure fins i tot quan ja no quedava res d'ell, quan estava devorat per la tuberculosi, perquè encara que la tuberculosi és l'enemic, la mort, no és la deshumanització que ens fa deixar d'escriure perquè ja no hi ha humans. Això em feia una por terrible. Sempre he cercat en aquesta direcció, i he estimat les persones que havien salvat la paraula, especialment als camps de concentració. Així doncs, Mandelstam.

Q.L.: Cercant el que vostè anomena l'humà, al cap i a la fi.

H.C.: Sí, però l'esdevenir humà de l'humà. Sento afecció per aquests exemples. Els marrans, amb què Jacques Derrida s'identifica, em toquen profundament, unes persones separades del seu origen, recloses en l'oblit, que balbucegen una llengua que no entenen, que ja no vol dir res, hereus de relats transmesos oralment, alterats, estranys. Tanmateix, es tracta de la fe suprema, boca a boca continuar transmetent-se la paraula, perquè es tracta d'una paraula: altament poètica, conduïda per l'esperit, per una aspiració.

Q.L.: És cega però hi veu

H.C.: I entén el que no entén



Hélène Cixous, "La llengua m'és l'únic refugi". Entrevista editada per Bertrand Leclair. Quinzaine litteraire, 793. París, 2000 (Inclosa al llibre La llengua m'és l'únic refugi)

dissabte, 6 de març de 2010

Jordi Marrugat (Adorno)

[...] l'excessiva difusió editorial i crítica d'una certa mena de poesia que, ultra caracteritzar-se pel narcissisme i el solipsisme [...], pretén imposar-nos la pròpia idea de vida, ésser humà i poesia. La creu l'única i veritable. I res més contradictori amb la mateixa poesia --bé, amb la simple intel·ligència-- que això. [...]

En efecte, no sembla raonable a l'autor d'aquestes pàgines que ens vulguin fer creure que la poesia ha de ser l'explicació en ratlles curtes de la vida d'un autor encegat pel plaer del propi onanisme. No sembla raonable que puguin anivellar-se poesia i prosa administrativa prescindint de l'esforç que ha de reclamar la primera no per dificultar sense més l'accés del lector, sinó per ampliar-li la capacitat comprensiva més enllà del que permeten la premsa del cor o el Diari Oficial de la Generalitat. Com ja va denunciar T. W. Adorno, la poesia de sentit immediat és un dels poders alienadors més abjectes.


Jordi Marrugat, La revolució com a origen de l'escrptura de Carles Hac Mor i l'escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució (2010)

dijous, 4 de març de 2010

Hugo Mujica

L'origen de l'ésser i l'origen del llenguatge no han coincidit mai, per això tampoc no hem deixat mai de parlar.
Quan vam començar a fer-ho, ja érem. L'ésser ja hi era. I quan es vol conèixer l'ésser, l'ésser i no la paraula "ésser", ens abismem en l'absència de la paraula, en un silenci anterior, sempre anterior.

Parlar és començar: partir. Parlar és sempre després, sempre deriva.

Tot el que es vulgui transmetre transmet, en primer lloc i sempre, el llenguatge que ho transmet, que es transmet ell mateix. Tot el que es vulgui dir es diu en paraules, fins i tot la seva impotència per dir.

El relat de la creació bíblic és la creació del relat. El caos és cosmos perquè el llenguatge que ens conta com va arribar a ser és el llenguatge que, contant-lo, anomenant-lo, el fa cosmos.



Hugo Mujica, La pasión según Georg Trakl (2009)

dissabte, 27 de febrer de 2010

Arquímedes

Si en un prisma recte de bases quadrades s'inscriu un cilindre que té les seves bases en els quadrats oposats, i la seva superfície tangent als quatre plans restants, i si es traça un pla pel centre del cercle base del cilindre i per un costat del quadrat oposat, la figura determinada pel pla traçat és la sisena part del prisma sencer.


Arquímedes, Mètode. (proposició XII) III a.c.

dimarts, 16 de febrer de 2010

BERNARD NOËL


La llengua neix d'una ruptura. De cop, ja no pot estar més al servei de les seves referències, d'anomenar-les, de reflectir-les. La llengua francesa està sotmesa al significat per naturalesa. Ha d'aportar proves, detallar comptes, fixar regles, vehicular la representació. Però de cop sobrevé la ruptura, i no general; ruptura en una boca concreta que es converteix en lloc generador de la revolució.

A França la llengua comuna és tributària de les coses i del poder: No crea, registra. Cal desvincular-se d'aquesta articulació normal per tal que neixi --en aquesta llengua meva-- la joia d'una llibertat que vessa ruptura individual. Aleshores, per un instant al menys, gràcies a una boca concreta, tot es posa de cap per avall, i ja no és el món el que justifica les paraules, sinó que les paraules l'aclareixen.

En aquest país hi ha un vell complex de legitimació. Tot ha d'estar "al servei de" i suscitar reconeixement en relació al lloc que ocupa. Però quin reconeixement és aquest que s'exerceix delimitant? La llengua francesa té com a funció fixar aquests límits, naturalitzar-los a través de la nominació. També és la substància del poder. És mediadora en si mateixa ja que, amb el pretext que es comuniquin entre si, fixa cada individu i cada una de les coses en la seva funció més servil.

La meva llengua és morta en el discurs cultural. La meva llengua es rabeja en el seu propi cadàver, li dóna la volta, fa que s'aixequi. La meva llengua neix en la llengua morta. Muda la pell que significava massa, branda en l'aire aquest verb descompost i li sobrevé el sentit com a la nuesa el buf...

Aquesta llengua ja no és francesa en el seu francès. Fa del món el seu significant, i aquest modela totes les formes, perquè la carn es fa verb perquè el cos sigui l'esdevenidor de les paraules...


Bernard Noël, La castration mentale (1997)

diumenge, 14 de febrer de 2010

Mark Rothko

Hem mostrat que no es pot concebre la sensualitat sense els atributs de dolor i plaer. Ara bé, el dolor i el plaer són els pols oposats que determinen la varietat dels sentiments que designem amb el mot "sensual". Podríem dir que, com en un gràfic, el plaer és el radi positiu i el dolor el negatiu. Ara bé, podem dir que aquest tipus d'exaltació que associem a la satisfacció completa és el punt d'equilibri entre els pols positiu i negatiu. Aquest tipus de definició ens permetrà comprendre que la bellesa està formada de dolor, que allò just ha d'incloure el mal, etc.


Mark Rothko, The Artist's Realiuty. Philosophies of Art (editat el 2004)

divendres, 12 de febrer de 2010

Andreu Vidal

...Sempre fa dos segons que l'home ha estat expulsat del paradís.



Andreu Vidal, Für Zamme (1990)

dijous, 11 de febrer de 2010

Jean Luc Nancy


¿Com dormir en un món sense cançons de bressol, sense cap cantarella tranquil·la i sense capacitat d'oblidar, i fins i tot sense inconsciència, ja que Eros i Thànatos circulen arreu i sense vergonya, vigilants sardònics armats amb fuets i porres? ¿Com dormir en un món hipnotitzat per la visió de la seva manca de visió del món, així com per la inanitat de totes les visions que s'han dissolt i que, per altra banda, prometien sempre despertars, matinades triomfals successores dels grans capvespres en l'incendi dels quals la nit hauria d'haver quedat desqualifucada per sempre més? 
¿Com dormir, ànima desfeta, ànima sense ànima, ànima que sura inanimada per sobre del camp de batalla o d'esbargiment la inanitat del qual exposa amb cruesa una il·luminació sense ombra?

Jean-Luc Nancy, Tombe de sommeil (2007)

dilluns, 8 de febrer de 2010

XIX o XXI? (Rüdiger Safranski)


La modernitat dels romàntics radica en què eren artistes metafísics de la distracció en un sentit molt exigent, ja que sabien amb tota exactitud que aquells qui estan en perill de precipitar-se necessiten estar distrets (unterhalten) o, més exactament, mantinguts a sota (unter-gehalten), I és així com se sentien a si mateixos els romàntics, com exposats al perill de caure, i això els converteix en els nostres contemporanis. La consciència premoderna no podia imaginar-se una caiguda del món. Sempre hi havia un més enllà. Només la modernitat ve confrontada amb la finitud sense cap mena de suport metafísic; ja no compta amb l'evidència d'estar aguantada per un món ple de sentit. La immensitat dels espais on ens perdem com un àtom, el zumzeig del temps, la indeferència de la matèria enfront a al nostra consciència a la recerca de sentit, els mecanismes anònims de la vida social, no ofereixen gaires punts de suport. Més aviat podrien paralitzar o precipitar en la desesperació, si no s'ofereix alguna cosa contra tot això. En l'existència quotidiana el treball i els costums són allò que limita la mirada, i per axiò protegeixen. Per als romàntics és massa poc; contra l'amenaça de l'avorriment posen en joc la bella confusió, a què anomenen "romantitzar".
Però la ironia romàntica sap també que "romantitzar" és un encantament a través de l'irreal. I per això el romanticisme descobreix el seu secret industrial, l'irònic "com si", allà on és més romàntic.


Rüdiger Safranski. Romantik. Eine Deutsche Affäre (2007)

diumenge, 7 de febrer de 2010

Roger Munier


Si el pensament penetrés l'opac, seria pensament? L'opac és allò irreductible del pensament, com el pensament és l'irreductible de l'opac. El pensament no pot pretendre penetrar-ho tot, elucidar-ho tot, en la mesura en què és pensament. A no ser que es fes opac, no sabria pensar l'opac, però aleshores deixaria de ser pensament.



Roger Munier, La chose et le nom (2001)

divendres, 5 de febrer de 2010

Maurice Maeterlink

     

Quan no parlo, tinc por.




Maurice Maeterlink, Les aveugles (1890)

dimarts, 2 de febrer de 2010

Norman Manea

La peregrinació, la condició de refugiat, de nòmada, d'expulsat, sembla ara una condició privilegiada, perquè es concentra en l'essencial. És un aprenentage de l'exili que és la vida mateixa, un aprenentatge de l'estranyament, en preparació de l'exili darrer.

La llengua exiliada esdevé de mica en mica la llengua de l'exili, en la mesura que l'exiliat es torna a situar des d'allò que és conjuntural cap a allò que és essencial.

[...]

La llengua exiliada deixa de ser tan sols la llengua del pasaat transportat al territori codificat del present, i esdevé, a poc a poc, la llengua d'un estranyament íntim, inevitable. L'alienació, acceptada com a emblema de la realitat. Un do de l'experiència privilegiada i de la lucidesa privilegiada.

Migrant entre el passat i el present, la llengua de l'exili cerca ara la seva expressió essencial, requerida per l'essència de la condició humana mateixa: l'exili.


Noeman Manea, Limba nomada (2003)

dilluns, 1 de febrer de 2010

Bernard Stiegler

Vivia únicament en el llenguatge i únicament en el llenguatge escrit. Rarament parlava. No m’agradava fer-ho, ja no m’agradava. Havia après a estimar el silenci per a escoltar el que sempre sobrevenia en ell si sabia esperar pacientment: una altra veu, un soliloqui on ja no era jo mateix qui parlava, sinó l’altre jo, a qui jo anomenava jo altre: l’altre de mi, l’altre que jo portava en mi, en qui em convertia, com si jo entranyés allò de què Sòcrates s’assignava la tasca de ser llevadora.

El llenguatge, havent abandonat la seva funció comunicativa, s’obria plenament a la seva significança o més aviat com la significança, com si finalment es rendís a la seva vocació de significar, de cop proliferant. Feia signes, literalment, a vegades fins a la follia. Escoltava i provava d’anotar tot el que escoltava o llegia. Era com una necessitat absoluta. Això significava, gairebé, com si parlés sol i, en aquest sentit, estaria temptat de parlar de “vocació”: s’assemblava al que la tradició considera ser la crida en què consisteix la vocació. Es tractava, efectivament, d’una veu (vocare)

Aquesta veu impersonal no era el llenguatge de la comunicació, era aquest llenguatge de pura significança de què parla Blanchot a propòsit de Char a La bête de Lascaux.

Quan això començava a “parlar”, a significar, tenia la impressió d’entrar en un estat d’extra-lucidesa. Era una mena de passió i és en aquestes condicions excepcionals on vaig trobar la passió grega del llenguatge i la qüestió del logos que é allí, passió i qüestió que d’aquesta manera foren un estat d’excepció i un origen: el nostre, en tant que avui filosofem en potència o en acte [...]


Bernard Stiegler, Passer à l'acte (2003)

divendres, 29 de gener de 2010

Belén Gopegui

Cada vegada que s'engega un ordinador es dóna una situació paradoxal. Perquè en teoria l’ordinador no sap fer res fins que no es carrega el sistema operatiu [...] Es necessita, per tant, un mecanisme d’arrencada que sigui capaç, diguem, de donar-se instruccions a si mateix i que aconsegueixi carregar aquest conjunt de programes que gestionen la resta d’operacions. Les novel·les, tal i con jo ho veig, no són aquest mecanisme d’arrencada. Les novel·les s’assemblarien més als programes amb què gestionem alguns dels nostres recursos reals i imaginaris.

[...] Si el sistema econòmic fos un altre –i, per cert, li agraeixo l’expressió, ja que crec que no es tracta tant que un altre món sigui possible, sinó que aquest món seria més habitable amb un altre sistema econòmic–, aleshores el mecanisme d’arrencada carregaria, junt amb els altres programes, unes altres narracions, unes altres formes d’imaginar la vida i d’explicar-nos el que ens passa. Per això el marge del novel·lista és petit. Les nostres obres no estan ja escrites, però sí que ho està el sistema operatiu en què es desenvolupen.

[...]  Advoco per gairebé tot. Allò emmascarat i subtil, l’abordatge directe i contundent, allò emmascarat i contundent, qualsevol altra combinació. M’interessen especialment les novel·les que s’enfronten amb la contradicció capital-treball, avui dia ben escasses. [..] Crec que cada dia s’escriuran més novel·les que trenquin no només el gel de l’ànima, sinó també les vitrines del lloc on tot es ven, novel·les de l’altra banda, d’allà on s’admet que les regles podrien ser diferents: novel·les que no tinguin lloc en l’urna de vidre dels sentiments protegits, els valors acceptats, la submissió sense restes de malenconia. Hi haurà qui digui que aquestes novel·les ja formen part de la història de la literatura, però jo no ho crec. Aquestes novel·les estan a fora. I no són elles les que haurien d’entrar; som potser nosaltres que ens podríem apropar al lloc on són elles.


Belén Gopegui, Un pistoletazo en medio de un concierto (2008)

dilluns, 25 de gener de 2010

Cage

Thoreau deia que en sentir una frase notava com els seus peus marcaven el pas. Un meu amic, Norman Brown, explica com la sintaxi, o la manera com es construeix una frase, és idèntica a com s'organitza un exèrcit. A mi m'agradaria desmilitaritzar el llenguatge. "Empty words" fa això, no té cap sentit, no diu res, però no obstant hi ha sons que provenen de les paraules, encara que no signifiquin res. És el tipus de llenguatge que la gent fa servir quan estima, no quan intenta imposar-se. Quan s'estima es diuen ximpleries, quan es combat es diuen frases.


John Cage. Sobre "Empty words" (1977)

dissabte, 23 de gener de 2010

Pasolini


El règim feixista no va ser altra cosa, al capdavall, que  un grup de criminals al poder, i aquest grup de criminals al poder no va poder fer res en realitat, no van reeixir a incidir realment en la realitat d’Itàlia, només molt llunyanament. [...] Ara, en canvi passa el contrari, amb els règims democràtics i tot això. Però aquella aculturació , aquella homologació que el feixisme no va aconseguir de cap manera d’obtenir, el poder d’avui —és a dir, el poder de la societat de consum— en canvi, l’aconsegueix perfectament destruint les àrees de realitat particular, matant realment els varis modes de ser persones que a Itàlia s’han produït històricament en  maneres molt diferenciades. i aquesta aculturació està destruint la realitat d’Itàlia. Es pot dir de manera sensata que el veritable feixisme és realment  aquest poder de la societat de consum que està destruint Itàlia. I això s’ha esdevingut tan ràpidament que  en el fons no ens en adonem. Ha passat en aquests sis, set, deu anys darrers. Ha estat una espècie d’íncube i hem vist entorn nostre Itàlia destruir-se, desaparèixer, despertant les forces d’aquest íncube i mirant al voltant nostre ens adonem que no hi ha res a fer.

Pier Paolo Pasolini. Declaracions a la platja d'Ostia, 7-02.1974
http://www.youtube.com/watch?v=e6ki-p1eW2o

dijous, 21 de gener de 2010

Llull

On, aitant com enteniment és pus unit a ànima que paraula, aitant més enteniment és pus aparellat a demostrar veritat que paraula; e per esta proprietat aital, paraula no ha poder que pusca demostrar ni significar tanta de veritat com enteniment pot entendre [...] car moltes vegades s'esdevé que enteniment entén una cosa, e paraula ne significa altra contrària a la veritat que l'enteniment entén.

Ramon Llull, Llibre de contemplació (1273)

dimecres, 20 de gener de 2010

Arthur Schopenhauer

En tots els temps sempre hi ha dues literatures, paral·leles i oposades: una de real i una d’aparent. Aquella, la real, arriba a ser la literatura permanent, feta per homes que viuen per a la ciència i la poesia, avançant seriosament i compassadament, però molt a poc a poc, produint a Europa una dotzena d’obres cada segle, però obres que romanen. L’altra literatura està escrita per homes que viuen de la ciència o la poesia; va de pressa, al galop, amb gran cridòria i molt soroll, omple cada any el mercat amb molts milers d’obres, però al cap d’uns anys ve la pregunta: On són les obres? On és la glòria tan ràpida i sorollosa? Podem anomenar-la, a aquesta, la literatura passatgera; i, a l’altra, la permanent.

Athur Schopenhauer, Parerga und Paralipomena (1851)

dimarts, 19 de gener de 2010

Alejandra Pizarnik

El meu estil és o serà, forçosament, artificiós. A causa del buit, a causa de la teva impossibilitat d’apoderar-te del llenguatge. El llenguatge m’és aliè. Aquesta és la meva malaltia. Una confusa i dissimulada afàsia. D’aquí que no pugui escoltar música. D’aquí la meva facilitat per aprendre cançons en idiomes que no sé. Malaltia d’atenció o alienació. Tot té nom, però el nom no coincideix amb la cosa a què em refereixo. Per a mi el llenguatge és un desafiament, un mur, alguna cosa que m’expulsa, que em deixa a fora. Mai no he pensat amb frases. Tan sols unes quantes paraules que zumzegen des de la meva infantesa [...] El que mai no vaig poder percebre és el ritme del llenguatge, ni cap ritme. Quan llegeixo, llegeixo cada paraula aïllada, fins i tot les preposicions, com si estigués fent una autòpsia.




Alejandra Pizarnik, Diarios, 1954 – 1971 (2003)

dilluns, 18 de gener de 2010

ROTHKO per SCULLY

En una altra declaració cèlebre, el 1949, Rothko deia que la seva intenció era d’arribar a la claredat i a l’eliminació de tots els obstacles entre la pintura i la idea [...]. Aquesta proclama és molt clara pel que fa a la intenció conscient de Rothko. Però per Rothko aquesta no és sinó la meitat de la història i, pel que penso jo, menys de la meitat de la raó del seu etern atractiu. El seu impuls conscient i disciplinat cap a la claredat visual és el resultat directe del seu rigor intel·lectual. Però la seva capacitat tan duradora d’evocar el misteri ve d’una font emocional més profunda, més instintiva.




Sean Scully, Mark Rothko (1998)

diumenge, 17 de gener de 2010

Peter Handke

Estic del tot d’acord amb Nietzsche, que considera la filologia com a una de les ciències més decisives. Aquesta lectura allargassada, la lectura més reflexiva, més curosa, que es realitza en aquests casos, és també un dels meus ideals. Però vull dir que precisament a Langsame Heimkehr [Lent retorn], precisament en aquest text estrany, vaig poder imaginar-me que els... Diguem-ho sense embuts: els germanistes o els investigadors dels textos també aprenen una nova manera treballar, ja que aquestes oracions i les seqüències d’oracions són autèntiques, no en la matèria sinó en la forma; s’ha de notar que darrere això no hi ha res d’epigonal ni res de pretès, ni tampoc un modes que es puguin criticar o propiciar, sinó que allí s’hi realitza una recerca lenta i potser també escabrosa, plena de dificultats. Hi ha apreciacions que vaig llegir a propòsit de Langsame Heimkehr... De veritat que m’hauria semblat molt interessant que ells haguessin examinat de nou la seva especialitat i els seus mètodes. Això també hauria de ser una necessitat per a molta d’aquesta gent, perquè l’instrumental conceptual també pot ser qüestionat tal com jo qüestiono la meva manera de fer, o l’examino. Aleshores, sí que una obra tan fragmentària i amb certesa no acabada de sortir a la llum, hauria de possibilitar a un estament professional d’aquests que s’han encallat, poder començar de nou, iniciar un començament paral•lel. Ja que jo també vaig començar.




Peter Handke, Aber ich lebe nur von den Zwischenräumen. Converses amb Herbert Gamper (1987)

dissabte, 16 de gener de 2010

Andreï Tarkovski

[...] ja que el problema és que el coneixement del món no té res a veure amb una progressiva descoberta de lleis verdaderes o objectives. En efecte, les cadenes d’aquest coneixement pseudoreal posen traves a la nostra embranzida cap a la veritat — ja que és un camí que va de la veritat cap a l’exterior de la veritat. Com més nosaltres “coneixem” i més ens sentim “fonamentats” a creure que tenim el dret de fixar les lleis — aquestes ens fan equivocar inculcant-nos la idea que el coneixement és possible. És una il•lusió, car en realitat no podem pas acostar l’absolut, el misteri... i qualsevol forma d’”aproximació” és realment un “allunyament”.


L’home té la impressió de conèixer. Però aquest procés, que és controlat per l’home, és incapaç d’establir el més mínim contacte amb la veritat. Algú dirà que les nostres percepcions sensorials són un mitjà fiable d’accedir a la veritat. Jo respondré que la nostra percepció és la nostra percepció, i no res més; pel que fa a la veritat, com la realitat, no té cap relació amb la percepció. Ja que la percepció és subjectiva, mentre que la realitat és divinament freda per la seva mateixa objectivitat



Andreï Tarkovski, Journal 1970-1986, (1988)

divendres, 15 de gener de 2010

Barthes

El somni: conèixer una llengua estrangera (estranya) i, no obstant, no entendre-la: percebre-hi la diferència, sense que aquesta diferència no sigui mai recuperada per la socialització superficial del llenguatge, comunicació o vulgaritat; conèixer, refractades positivament en una llengua nova, les impossibilitats de la nostra; aprendre la sistemàtica d’allò inconcebible; desfer el nostre “real” sota l’efecte d’altres escenes, d’altres sintaxis; descobrir posicions inaudites del subjecte en l’enunciat, traslladar-ne la topologia; en una paraula, davallar a allò intraduïble, sentir-ne la sacsejada sense esmorteir-la mai, fins que en nosaltres tot l’Occident s’estremeixi i trontollin els drets de la llengua paterna, la que ens ve dels nostres pares i que ens converteix, al seu torn, en pares i propietaris d’una cultura que precisament la història transforma en “natura”.



Roland Barthes, L’empire des signes (1970)

dijous, 14 de gener de 2010

Chantal Maillard

Què significa crear? Quina funció tenen actualment les arts? Quina funció té el poema? ¿Segueixen tenint avui en dia, com la van tenir en l’antiguitat, una funció social, o s’han convertit en un d’aquests béns que els governs protegeixen per por de quedar-se sense aquest pòsit cultural que diferencia uns pobles dels altres i per tant legitima els estats? Quina necessitat o quin plaer satisfan les arts? Què se n’espera? Què n’esperem, del poema?

I, per altra banda, què tenen en comú les arts plàstiques i les de la paraula? ¿Hi ha algun criteri amb el qual es puguin valorar tant un poema com una intervenció o són, realment, com pretenen les empreses que els gestionen, regnes separats? ¿És necessària la degradació del producte per tal que sigui acceptat com a valor mercant? ¿En què beneficia el sistema de mercat aquesta devaluació?



Chantal Maillard, En la traza, pequeña zoologia poemàtica (2008)

dimecres, 13 de gener de 2010

Arthur

Així doncs, el poeta és realment lladre del foc.
Té tota la humanitat a càrrec seu, també els animals; haurà de fer sentir, palpar, escoltar les seves invencions; si el que porta d'allà baix té forma, ell dóna forma; si és informe, dóna`l'informe. Trobar una llengua;
--Pel que fa a la resta, essent tota paraula idea, arribarà el temps d'un llenguatge universal! Cal ser acadèmic, -- més mort que un fòssil, -- per fer un diccinari, sigui de la llengua que sigui. Ells es posaran a pensar sobre la primera lletra de l'alfabet i podrien tornar-se bojos ben de pressa! --
Aquesta llengua serà de l'ànima per a l'ànima, ho resumirà tot, perfums, sons, colors, un pensament en portarà un altre. El poeta definirà la qualntitat d'allò desconegut que que es desperti en el seu temps en l'ànima universal : donaria més -- que la fórmula del seu pensament, que l'anotació de la seva marxa cap al Pógrés!. Enormitat que esdevé norma, absorbida per tots, seria realment un multiplicador de progrés!


Arthur Rimbaud, Carta a Paul Demeny, 15 de maig de 1871. (Carta del vident)

dimarts, 12 de gener de 2010

Stéphane M.

Ell [Montegut, comentant la poesia de S.M.] parla del poeta modern, del darrer, que, en el fons, "és abans que res un crític". Això és precisament el que jo veig en mi -- no he creat la meva obra sinó per eliminació, i cada veritat aconseguida no és nascuda sinó de la pèrdua d'una impressió que, havent espurnejat, es consumí i em va fer possible, gràcies a les tenebres despreses, avançar més profundament en la sensació de les Tenebres Absolutes. La Destrucció fou la meva Beatriu.
I si parlo així de mi, és perquè Ahir vaig acabar el primer esbós de l'obra, perfectament delimitada i immortal, si jo no em moro abans. La vaig contemplar, sense èxtasi i sense por, i en tancar els ulls em vaig adonar que existia...

Stéphane Mallarmé, Carta a Eugène Lefébrure (27 de maig de 1867)

dilluns, 11 de gener de 2010

Bachmann

Però la literatura, que ella mateixa no sap dir què és, que només es dóna a conèixer com a un més que mil·lenari rebuig, de mil formes diferents, contra el mal llenguatge --ja que la vida té només un mal llenguatge--, al qual contraposa una utopia del llenguatge; aquesta literatura, doncs, per molt estretament que s'atengui al temps i al seu mal llenguatge, és digne d'elogi pel seu desesperat estar en camí cap a aquest llenguatge, i ja només per això és una glòria i una esperança de la humanitat. Els seus llenguatges més vulgars i més preciosos prenen part encara en un somni del llenguatge; cada paraula, cada sintaxi, cada període, puntuació, metàfora i cada símbol acompleixen alguna part del nostre somni d'expressió, que mai es realitzarà del tot.

Ingebor Bachmann, Problemes de la literatura contemporània (conferències de Frankfurt),1978

diumenge, 10 de gener de 2010

Miguel Morey

Aprendre que es tracta d'escriure sobre allò de què ningú no podria escriure sinó un mateix, que ens hi hem d'aplicar, perquè si no res que sigui veritat no es deixa escriure. I que només s'escriu allò que pot ser escrit, res més. Per això l'última pàgina d'un llibre sempre és com un finestral davant del qual ens quedem immòbils, atrapats, veient com el problema fuig camps a través, com a molt potser una mica més despullat. I que, amb tot allò après, s'haurà d'intentar de nou una altra vegada, que segurament aquest tampoc no serà un llibre digne de perdó. Però en aquesta reincidència en el fracàs rau precisament la dignitat de l'assaig. Potser per això, entre nosaltres, el cor viu de la filosofia sembla que es jugui avui aquí, al voltant d'aquest problema: saber com i fins on és possible posar per escrit allò que pot pensar-se d'un problema. Una cosa tan simple.


Miguel Morey, Pequeñas docrinas de la soledad (2007)

dissabte, 9 de gener de 2010

Emilio Lledó

Crec que poques vegades en la història d'això que se'n diu cultura el mite de la caverna ha estat tan viu com avui. És un esquema tan vàlid perquè, efectivament, una bona part de la humanitat només veu el món que els altres volen o, fins i tot, que ells mateixos --ja convenientment educats-- exigeixen. Mals temps per a la llum, quan l'ombra és tan estúpidament plaent.


Emilio Lledó, Palabras entrevistas (1997)

divendres, 8 de gener de 2010

Cacciari

[...] L'Home sense atributs, en efecte, no pot no avançar cap a l'encontre final de l'Home noble, però avui dia no pot ignorar el Tractatus, ni l'obra de Joyce, ni la de Beckett. Haurà de buidar-se fins a trobar un No-res efectiu, i, en aquesta kénosis radical, no acceptar cap altra cosa que no sigui la pura i nua possibilitat de la claredat que és indicible.
L'Home noble que segueix l'Home sense atributs musilià i el continua, no pot creure en una claredat que li serveixi d'orientació i fonament per allò que és la seva pròpia recerca. No poseeix altra cosa que la buida i solitària claredat dels signes que conformen el seu llenguatge. I només en virtut d'aquella lessness pot esperar, en efecte, contra tota esperança; esperant, potser, allò inesperable.


Massimo Cacciari, Solitudine ospitale. Da Leopardi a Celan (2004)

dijous, 7 de gener de 2010

Beckett - Juliet

Intento discernir on rau la singularitat de la seva obra [de Beckett]. Faig l'observació que durant els quatre darrers segles la humanitat sembla haver-se dedicat aferrissadament a oferir una imatge tranquil·litzadora i reconfortant d'ella mateixa. Justament aquesta és la imatge que Beckett s'ha dedicat a destrossar amb totes les seves forces.
M'assenyala que en aquest aspecte ha estat precedit per Leopardi, Schopenhauer i altres...
Continuo la meva argumentació.
--Sí --admet--, possiblement en ells encara hi havia l'esperança d'una resposta, d'una solució. En mi, no.
Hi afegeixo que en haver renunciat, ell, a parlar en termes positius, ha preferit lliurar-se a un enfocament basat en el no...
Em corregeix:
--La negació no és possible. Com tampoc no ho és l'afirmació. És absurd dir que és absurd. Segueix essent un judici de valor. No es pot protestar. No es pot opinar.
I després d'un llarg silenci:
--Cal quedar-se aquí, on no hi hagi ni pronom, ni solució, ni reacció, ni una possible postura per adoptar... Això és el que fa que la feina sigui endimoniadament difícil.


Charles Juliet, Rencontres avec Sanuel Beckett. (1999)

dimecres, 6 de gener de 2010

FORTINI

[...] I és així com la veritat banal --qui no escriu clar és que no té les idees clares-- es va repetint tranquil·lament. És veritat. Però al mateix temps cal saber què són i d'on vénen les "idees clares". I, sobretot, quan i per què no n'hi ha.


Franco Fortini, Disobbedienze - I (1997)

dimarts, 5 de gener de 2010

Cioran, Bach, Déu

Sense Bach, la teologia estaria desproveïda d'objecte, la Creació seria fictícia, el no-res peremptori.
Si algú li ho deu tot a Bach, aquest és Déu


E. M. Cioran, Syllogismes de l'amertume.

diumenge, 3 de gener de 2010

Apel·les Fenosa, 1957

M. del Arco: Fins on arriba la vostra ambició?
A. Fenosa : Morir pel camí.



Entrevista de Manuel del Arco, “La Vanguardia” 19 novembre de 1957.

dissabte, 2 de gener de 2010

UBI SUNT? (Victor Klemperer)

Avui, la tasca de l'intel·lectual consisteix a portar a tots els cercles socials una certa percepció intel·lectual de la vida, a reduir i superar l'abisme que abans separava el poble i la intel·ligència. Una de les frases més perverses de Goebbels deia: "Hem de convertir-nos en un poble de fanàtics!". Prenent el concepte d'intel·ligència com un estament social, avui la nostra exigència ideal hauria de ser: "Hem de convertir-nos en un poble d'intel·lectuals!".

[...]

Que se m'entengui bé: l'intel·lectual no ha de ser de cap manera un mestre d'escola, i menys encara un mestre d'escola arrogant; i tampoc no es tracta, naturalment, de dignar-se a "davallar fins al poble". No; sinó que en tot moment i en tota situació, en la necessitat i en l'estat d'ànim de cada moment, sense deixar-se influir per cap simpatia o antipatia ni per la fama fluctuant, sempre ha de conservar la llibertat de pensament i provar de transmetre-la al seu voltant. Aquesta és la seva tasca fonamental en la societat, i avui més que mai.



Victor Klemperer, El paper de l'intel·lectual en la socioetat

divendres, 1 de gener de 2010

Oswald Wiener (via Adan Kovacsics)

Wiener insisteix en el domini polític i social exercit a través de la llengua. Assenyala, per exemple: "i si algú diu que el significat d'una paraula és el seu ús en el llenguatge, és molt simpàtic per la seva part i sens dubte està dit amb la més bona intenció, però nosaltres hi afegim a ple pulmó: les paraules i el seu ús estan inseparablement lligades a l'organització política i social, són aquesta organització...". No hi ha manera d'escapar del "nus inextricable del llenguatge, l'estat i la realitat, d'aquesta "santíssima trinitat". I "quan s'aconsegueix encunyar una opinió en el llenguatge [...] la opinió serveix a l'Estat". Qui s'expressa per mitjà de la llengua és, per tant, un "pensador estatal". En conseqüència, la "rebel·lió contra el llenguatge és una rebel·lió contra la societat".



Adan Kovacsics, Guerra y lenguaje