Cercar en aquest blog

dissabte, 21 d’agost del 2010

JACQUES DUPIN

Absent, la poesia sempre ho ha estat. L’absència és el seu lloc, hi roman, és la seva herència. Plató la va bandejar de la seva República, i mai més no hi ha tornat. No ha tingut mai dret de ciutadania. És fora. Insurgent, sempre empipadora, capbussada en un son actiu, una inacció bel•licosa, que és el seu veritable treball en la llengua i en el món, envers i contra tots, un treball de transgressió i de fundació de la llengua. [...] La poesia, si existeix, si és que mai ha existit, no té cap necessitat de sortir del seu laberint subterrani, ni de desviar-se del seu traçat volàtil. [...] No té cap necessitat de ser vendible, de ser llegible. [...] Viu de no res. O de l’aire del temps. Del desig, i de la mort. I del buit que l’alça... I tanmateix s’adreça a algú. [...] Quan l’escriptura poètica ja no està subjectada al poder –des del moment que se’n separa per jugar el seu joc, jocs d’amor, de llengua i de mort–, no hi ha cap assemblea que la rebi i la reconegui. No hi ha ningú. Avança, es cava un forat, o va derivant a la superfície, o s’evadeix en el cim de l’aire. És absent, i respira, amb el bategar negre d’una solitud que és confrontació amb la llengua, amb al mort de la llengua, amb el seu ressorgiment lluminós...


Jacques Dupin. Citat per Arnau Pons a “Rúfol de Khlèbnikov”, dins: Nissaga d’abolits (2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada