Cercar en aquest blog

dilluns, 2 d’agost de 2010

Carlos Thiebaut

Cap representació, cap atribució d’un nom a algú, cap autoidentificació per mitjà d’un signe, paraula o acció pot ser entesa ja ingènuament. (Tota immediatesa d’anomenar és ingènua i, per això, culpable, ja que ha d’exercir-se com a una elisió intencionada de la reflexivitat que constitueix, ja, tota forma de representació.) Aquesta ingenuïtat és una altra manera de caure per sota de les exigències del present, com si poguéssim pensar-nos en un món “de nou” sense fissures i on cada cosa, cada objecte, tingués un nom definitiu i segur. Però hi ha moltes dades que ens fan pensar que aquestes darreres frases són més un programa normatiu que no pas una definició d’un estat de coses. Enfront a aquest programa, el somni místic d’aquella coherència i d’aquella identificació segueix tenint encara, sens dubte, l’atractiu que té el llenguatge ontològic –el llenguatge directe de les coses–. Davant d’aquesta temptadora seguretat aquest llenguatge no arriba a entendre, no obstant, el desacord ètic amb el present, i no pot tematitzar el refús dels noms imposats des de textos imposats ni pot comprendre la negació dels noms inservibles. La mística no només és el llenguatge directe de les coses, sinó també el llenguatge d’allò altre, de la veu altra, no de la veu pròpia.

Carlos Thiebaut. Historia del nombrar (1990)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada