Cercar en aquest blog

dissabte, 29 de juny del 2013

T. S. Eliot


Es podria afirmar que el poeta com a poeta té obligació envers el seu poble només d’una manera indirecta; l’obligació directa la té amb la seva llengua. Primer, a conservar-la i ampliar-la i, en segon terme, a perfeccionar-la. En expressar el que altra gent sent, també transforma aquest sentiment, fent-lo més conscient; i fa que la gent conegui millor el que ja sent. Els ensenya, per tant, alguna cosa sobre ells mateixos.

Però el poeta no és simplement una persona més conscient que les altres; és també diferent dels altres individualment, i diferent dels altres poetes; i pot fer que els lectors comparteixin de manera conscient nous sentiments que fins aleshores no havien experimentat. Aquesta és la diferència entre l’escriptor simplement excèntric o insensat i l’autèntic poeta. El primer pot ser que tingui sentiments singulars, però no poden ser compartits, i per això són inútils; l’autèntic descobreix noves variacions de la sensibilitat que els altres poden fer seves. I en expressar-les està desenvolupant i enriquint la llengua que fa servir.


T. S. Eliot.  On poetry and poets (1957)

diumenge, 2 de juny del 2013

FRIDEGISO DE TOURS


La qüestió és aquesta: El no-res és alguna cosa o no? Si algú respongués: “em sembla que [el no-res] és no-res”, aquesta pretesa negació l’obligaria a reconèixer que el no-res és alguna cosa quan diu “em sembla que és no-res”, que és com si digués: “em sembla que el no-res és alguna cosa”. I si sembla que és alguna cosa, no pot semblar de cap manera que no ho sigui. En conseqüència, s’admet que [el no-res] sembla que sigui alguna cosa. Però si la resposta fos aquesta altra: “Em sembla que [el no-res] és no-res i és alguna cosa”, a aquesta resposta caldria objectar-hi primer amb la raó, en tant que la raó humana ho permet, i després amb l’autoritat, però no amb una autoritat qualsevol, sinó només amb la divina, l’única digna d’aquest nom i l’única dotada d’una solidesa inamovible.

Procedim, aleshores, amb la raó. Qualsevol nom finit, com “home”, “pedra” o “fusta”, significa alguna cosa. En efecte, tan bon punt sentim pronunciar aquestes paraules, a l’acte comprenem les coses que aquestes paraules signifiquen. Així, la paraula “home”, usada sense cap especificació, designa la universalitat dels homes. “Pedra” i “fusta” comprenen igualment la seva generalitat. Així doncs, si “no-res”, com afirmen els gramàtics, és un nom, és un nom finit. Però tot nom finit significa alguna cosa. Ara bé, és impossible que aquest mateix quelcom finit no sigui alguna cosa. I de la mateixa manera que és impossible que una cosa finita no sigui res, també és impossible que el no-res, que és finit, no sigui alguna cosa, i per aquesta raó es pot provar que [el no-res] és.

Al mateix temps “no-res” és un mot amb significat. Però tot significat es refereix a allò que significa. D’aquesta manera també es prova que [el no-res] no pot ser no-res.

I heus aquí un altre argument. Tota significació és significació d’allò que és. Així és que “no-res” significa alguna cosa. Aleshores “no-res” és significació d’alguna cosa que és, és a dir, d’alguna cosa que existeix.


Fridegiso de Tours,  De substantia [nihili] (s. IX)