FRIDEGISO DE TOURS

La qüestió és aquesta: El no-res és alguna cosa o no? Si algú respongués: “em sembla que [el no-res] és no-res”, aquesta pretesa negació l’obligaria a reconèixer que el no-res és alguna cosa quan diu “em sembla que és no-res”, que és com si digués: “em sembla que el no-res és alguna cosa”. I si sembla que és alguna cosa, no pot semblar de cap manera que no ho sigui. En conseqüència, s’admet que [el no-res] sembla que sigui alguna cosa. Però si la resposta fos aquesta altra: “Em sembla que [el no-res] és no-res i és alguna cosa”, a aquesta resposta caldria objectar-hi primer amb la raó, en tant que la raó humana ho permet, i després amb l’autoritat, però no amb una autoritat qualsevol, sinó només amb la divina, l’única digna d’aquest nom i l’única dotada d’una solidesa inamovible.

Procedim, aleshores, amb la raó. Qualsevol nom finit, com “home”, “pedra” o “fusta”, significa alguna cosa. En efecte, tan bon punt sentim pronunciar aquestes paraules, a l’acte comprenem les coses que aquestes paraules signifiquen. Així, la paraula “home”, usada sense cap especificació, designa la universalitat dels homes. “Pedra” i “fusta” comprenen igualment la seva generalitat. Així doncs, si “no-res”, com afirmen els gramàtics, és un nom, és un nom finit. Però tot nom finit significa alguna cosa. Ara bé, és impossible que aquest mateix quelcom finit no sigui alguna cosa. I de la mateixa manera que és impossible que una cosa finita no sigui res, també és impossible que el no-res, que és finit, no sigui alguna cosa, i per aquesta raó es pot provar que [el no-res] és.

Al mateix temps “no-res” és un mot amb significat. Però tot significat es refereix a allò que significa. D’aquesta manera també es prova que [el no-res] no pot ser no-res.

I heus aquí un altre argument. Tota significació és significació d’allò que és. Així és que “no-res” significa alguna cosa. Aleshores “no-res” és significació d’alguna cosa que és, és a dir, d’alguna cosa que existeix.

Fridegiso de Tours,  De substantia [nihili] (s. IX)