T. S. Eliot

Es podria afirmar que el poeta com a poeta té obligació envers el seu poble només d’una manera indirecta; l’obligació directa la té amb la seva llengua. Primer, a conservar-la i ampliar-la i, en segon terme, a perfeccionar-la. En expressar el que altra gent sent, també transforma aquest sentiment, fent-lo més conscient; i fa que la gent conegui millor el que ja sent. Els ensenya, per tant, alguna cosa sobre ells mateixos.

Però el poeta no és simplement una persona més conscient que les altres; és també diferent dels altres individualment, i diferent dels altres poetes; i pot fer que els lectors comparteixin de manera conscient nous sentiments que fins aleshores no havien experimentat. Aquesta és la diferència entre l’escriptor simplement excèntric o insensat i l’autèntic poeta. El primer pot ser que tingui sentiments singulars, però no poden ser compartits, i per això són inútils; l’autèntic descobreix noves variacions de la sensibilitat que els altres poden fer seves. I en expressar-les està desenvolupant i enriquint la llengua que fa servir.

T. S. Eliot.  On poetry and poets (1957)