FILIPPO LA PORTA

En l'era del “capitalisme cultural” assistim a una penetrant culturització (i estetització) de la vida quotidiana: la més humil escombreta de w.c. s’assembla a un objecte refinat de la Bauhaus i els nous pubs són com galeries d’art. I no serà que aquesta culturització, tot i que entrellaçada amb l’ampliació de la democràcia, constitueix l’enèsima versió de l’atac a l’”individu”, a la seva autonomia crítica, a la capacitat de formar-se per ell mateix els seus propis judicis? Curiós: cada vegada que a algú li passen pel cap els dubtes sobre els magnífics èxits de la democràcia cultural, sobre el valor real de les llargues files als museus els diumenges, sobre l’oportunitat d’una invitació indiscriminada a la lectura que prescindeixi de tot element qualitatiu, sobre el fet que tot això no porti a un increment significatiu del sentit de responsabilitat de la nostra gent, aquest és acusat d’elitisme arrogant. Però quina és la principal diferència d’aquesta situació actual respecte al passat? Claudio Magris, que no és precisament un acèrrim seguidor de l’escola de Frankfurt, ha observat que el públic de compradors (més que no pas de lectors) capaços de crear un best seller només pot satisfer un pur entreteniment, però “vol legitimar-se sobre la base d’ocupar-se dels problemes importants i aparentment sofisticats”. En altres termes: avui la massa vol –del tot legítimament− ser elit, però sense fer cap esforç per esdevenir-ho. En té prou amb l’aroma cultural i l’aparent sofisticació. Resumint, és el ja esmentat midcult, que constitueix una mica el to de l’època, i al qual ningú no pot sostreure’s del tot. En un article a propòsit de la divulgació del “Reader’s Digest”, Cesare Pavese,  devot de la cultura americana en tant que suposava un intercanvi molt dinàmic entre dalt i baix, notava que fer-se una cultura equival a aprendre un ofici o una tècnica. Després cal demostrar que s’ha après, saber-les utilitzar per inventar, al propi torn, alguna altra cosa. No n’hi ha prou d’afartar-se de lectures o participar compulsivament en innumerables actes. La cultura veritable, no la confortable semicultura que ens redimeix del nostre buit interior, és capacitat de tria i de judici, és sobretot “crítica”. D’altra manera no allibera ni millora els éssers humans. Normalment, a aquesta mena de raonaments es replica: “Sí, està bé, però val més que hi hagi festivals i maratons literàries que no-res”. N’estem segurs? L’escriptor de ciència ficció James G. Ballard apuntava com el mateix Hitler (que sí que era un incendiari de llibres, però sembla que en llegia un cada dia) representa “un dels legítims hereus del segle XX: l’epítom de l’home semi-culte” en lluita contra “el torrent d’informació que amenaçava d’aclaparar-lo” i “amb el cap ple de vel·leïtats artístiques i xerrameques tretes de revistes populars” (Fine millenio: istruzioni per l’uso, Baldini & Castoldi, Milano 1999; ed. or. 1996). No vull pas defensar que manifestacions literàries, dinars amb els autors i sopars filosòfics conreïn el neonazisme, però certament la semi-cultura popularitzant acaba essent molt perillosa perquè dóna la il·lusió a la persona de sentir-se un esperit crític, informat, conscient d’un mateix, sense ser-ho realment. I per tant pot predisposar a la barbàrie.

De fet, sobre això m’atreviria al menys a fer una pregunta: I si a Itàlia les dues dimensions –de la cultura del compromís cívic (o del “fer bé”)− haguessin esdevingut incompatibles entre elles, especialment en el moment en què la cultura és en la seva majoria reduïda a “consum cultural” (o a una diversió i una excusa còmoda)? És a dir, crec que avui dia qui fa el seu ofici a consciència, qui ajuda els altres desinteressadament i seguint una vocació personal, qui voluntàriament renuncia als privilegis i al poder que confereix el propi paper (i per tant suspèn per un moment la inevitable "llei de la gravetat " del comportament humà), es troba més fàcilment fora de les pàgines culturals dels diaris, dels suplements i dels suplements literaris, dels festivals, d'avenços editorials, dels descobriments i de la presumpta avantguarda literària.

Per sort, el panorama general, no és mai del tot així ni uniforme. Hi ha nombroses excepcions, tant per part dels productors de la dels beneficiaris. [...] Pel que fa a les obres, n’hi ha que, de diferent manera, se sostreuen al debilitament inexorable de la literatura: contes, novel·les i sobretot l‘arxipèlag irregular de la non-fiction, els textos híbrids entre l’assaig autobiogràfic, memoir, reportatge i sàtira cultural. Com reconèixer-los? Jo no tinc criteris infal·libles, però els convido a un exercici d'atenció crítica. Fixin-se sobretot en la llengua que fan servir els autors. Dóna la impressió de lluitar –obstinadament, a vegades fins i tot desesperadament− amb un límit, amb alguna cosa que ofereix resistència? Dóna la sensació d’un dramàtic cos a cos amb el “defora”? Si això no passa, aleshores la llengua es mou en un espai no relacionat, (sense relació) , sense límits, gairebé asfixiat per la seva pròpia llibertat. Esdevé inert i inactiu. Fins i tot els seus jocs més atrevits resultaran gratuïts. La literatura neix sempre d’una atracció, d’un contacte elèctric entre la llengua i alguna cosa que encara s'escapa del nostre control, ja sigui l’entorn o els propis fantasmes interiors. En aquest sentit, i fa prop de cent anys, el crític francès Albert Thibaudet parlava d'una "espurna vivent", que està sempre lligada a la creació literària.

Filippo La Porta, Meno letteratura, per favore!. Torino: Bollati Boringhieri, 2010